La profesionalización y el futuro de los ejércitos

(Lo sentimos, este artículo solo está disponible en catalán)La professionalització de les forces armades a l’estat espanyol obeix tan a aspectes externs, l’exigència imposada per l’Aliança Atlàntica d’equipar amb nous armaments per poder fer front a intervencions a l’exterior, com a aspectes interns, la contestació portada a terme per insubmisos i objectors de consciència i que han provocat una forta crisi del model d’exèrcit. Aquesta professionalització s’ha portat a terme sense cap debat, el qual, en el futur plantejarà seriosos dubtes de credibilitat per l’actual model.Publicat dins “Associacionisme i cultura de pau”, Dossier 43, Ajuntament de Barcelona, novembre 2000Pere Ortega

El final de la guerra freda va fer albirar esperances que s’entraria en una nova etapa presidida per la desaparició dels blocs militars i el desarmament que obririen el pas a noves concepcions estratègiques i de seguretat per Europa basades en la cooperació i la confiança entre les nacions. Però el desmantellament del Pacte de Varsòvia no va anar acompanyat del de la OTAN, i aviat aquesta organització accelerava, a la cimera de Roma de 1991, la renovació de les seves línies d’actuació concretades a Washington l’abril de 1999. En línies generals les propostes de reforma van ser.

• definir una nova identitat de seguretat i defensa per l’Atlàntic Nord
• reducció de les forces armades
• major capacitació tecnològica
• mobilitat i fluïdesa d’aquestes forces
• actuacions fora de la zona de cobertura tradicional (Atlàntic Nord)
• actuacions encomanades per organismes internacionals

D’alguna manera es venia dir que, desapareguda l’amenaça militar d’un atac massiu per part del Pacte de Varsòvia, calia redefinir la doctrina OTAN, dotar-la de menys efectius, però amb més polivalència i més mobilitat per poder articular unes forces amb possibilitat d’actuar fora de la zona de cobertura de la OTAN. Els documents de la OTAN pronosticaven un futur marcat per la proliferació de conflictes de mitja i baixa intensitat, avançant que es produirien riscos i desafiaments de caràcter multidireccional i multifacètics. O sigui, es substituïa l’antiga amenaça de la URSS, per desafiaments provinents de diversos punts cardinals però, sense senyalar el seu caràcter, només dient que serien diversos. Afegint que aquests desafiaments podien posar en perill els interessos estratègics occidentals, i això determinava la necessitat de disposar d’unes forces armades amb unes característiques concretes i diferents a les que Europa tenia aleshores. Vaticinant que, en el futur, les guerres, els conflictes i les crisises desenvoluparien en un ambient tecnològic avançat. Per últim, es conferia a la OTAN, la possibilitat d’actuar en la pacificació de conflictes quan les necessitats ho demanin o sigui requerida per organismes internacionals (l’Organisme de Seguretat i Cooperació Europea “OSCE” i Nacions Unides).

Els primers països en donar el pas de la professionalització serien a mitjans dels anys 90 Holanda i Bèlgica. Després, el 1996 serà França i més tard s’afegiria Portugal. Itàlia i Alemanya ho estan debaten en aquests moments. El Regne Unit ja disposava feia molts anys d’exèrcit professional. O sigui, la professionalitzacó i reforma de les forces armades és generalitzava a tota l’Europa comunitària per acomodar-se a les noves directrius de la defensa occidental.

L’exèrcit professional a Espanya

Amb l’arribada del Partit Popular al govern el 1996, en el discurs d’investidura, el nou president Josep Maria Aznar, anuncià un nou model de les forces armades, el final del Servei Militar Obligatori (SMO) i l’inici de la plena professionalització. Mes tard, en una nova Directiva de Defensa Nacional del 20-12-1996, quedarà fixat el paper d’Espanya en el nou marc geopolític i estratègic d’Europa que es concreten:

• El final de la guerra freda acaba amb el perill d‘una confrontació est-oest en Europa, però en canvi es diu de l’aparició de nous conflictes i reptes.
• Possibles actuacions de les forces armades en escenaris llunyans del territori nacional per garantir l’estabilitat internacional, el respecte als drets humans o la defensa dels interessos legítims d’Espanya allà o­n es vegin afectats.
• Plena participació en les organitzacions internacionals de defensa, OTAN i Unió Eurpea Occidental (UEO), compromís en el desenvolupament d’una identitat europea de defensa, i continuar participant en accions multinacionals de pacificació a l’exterior.
• Professionalització plena de les forces armades
• Buscar el recolzament de la ciutadania en la política de defensa.
• Enfortir la indústria militar

Objectius als quals s’afegeix que, per poder-se assolir es necessitarà d’un increment de la despesa militar.

Finalment l’aprovació per part del Congrés de Diputats del nou model de forces armades (28-5-98), donar per tancat el debat sobre les diverses propostes de professionalització. Els aspectes més importants d’aquest nou model són:

• Un contingent de 120.000 soldats com a màxim dels efectius i en 102.000 el mínim, més 48.000 comandaments.
• El 2002 finalitzarà SMO, de tal manera que a partir de l’1 de gener del 2003 les forces armades seran totalment professionals.
• Tres opcions de contracte: a) de 12 a 18 mesos; b) de 3 anys; c) possibilitat de renovar mitjançant la promoció interna.
• Incorporació de la dona
• Retribucions entre 65.000 i 120.000 pessetes mensuals
• Inversió en l’adquisició i renovació de l’equipament material.

El passat 11 d’octubre del 2000, amb motiu de la presentació del pressupost del Ministeri de Defensa per a l’any 2001, s’avançava en un any el final del SMO i la professionalització plena, dient que el govern havia decidit finalitzar-la l’any 2001, amb la quota mínima de 100.000 soldats i mariners de tropa.

Alguns problemes

L’actual procés de professionalització no està exempt de problemes. El primer seria el derivat de l’alt índex d’atur i precarietat laboral existent a Espanya entre els joves, i molts voluntaris puguin provindre de les capes socials amb menys recursos i amb inferior formació, els quals poden veure a l’exèrcit professional una possibilitat de trobar un treball. Però això preocupa a un sector del propi estament militar, doncs diu que, el proper exèrcit es pugui nodrir d’una tropa de molt baixa formació, el que pot representar un greu problema d’adequació per la pretesa “modernització”, i que passa per un alt grau d’especialització, per a la qual cosa es necessària una certa formació que aquests joves no posseeixen. Però aquest problema porta aparellat un altre, la possibilitat que la professionalització i la vida militar, atregui també, a aquells altres sectors de joves que, encara que minoritaris, puguin trobar en la vida militar: disciplina, obediència, armes, jerarquia, autoritat, masclisme, al·licients amb els que realitzar-se. I que entre aquests dos problemes es produeixi una “lumpenització” dels exèrcits. La qual cosa ja passa en altres exèrcits professionals, com és el cas de l’exèrcit dels EEUU. D’aquí l’interès del Ministeri de fomentar incentius ètics entre els voluntaris a soldat, així com buscar una major identificació entre la ciutadania i les forces armadesper a reclutar el màxim nombre possible de voluntaris i poder portar a terme una major selecció que permetés escollir millor als futurs soldats. Incentius que passen per ajudar-los a buscar una sortida professional en la vida civil o en la pròpia administració de l’estat per quan acabin els seus contractes militars.

Un segon problema, seria el derivat de la falta d’aspirants a professionals, els quals, des de 1996 han vingut retrocedint any rera any. Si l’any 1996 es presentaren 1,9 voluntaris per plaça, en l’última convocatòria d’aquest any 2000 han arribat 0,83 aspirants que, distribuïts per cossos ha donat: per la força aèria 2,14 per plaça; exèrcit de terra 0,79; i marina només un 0,40 per plaça.

Aquesta situació s’arrossega des del seu inici, i va portar al Ministeri de Defensa, a principis d’aquest any 2000 a prendre la decisió de rebaixar els requisits dels aspirants. No exigint el certificat d’estudis primaris o el graduat escolar, rebaixant el coeficient intel·lectual dels aspirants al 70, que fins aleshores era de 90; eliminant el test inicial d’ingrés; i ampliant l’edat dels aspirants de 26 a 28 anys.

De tots aquests requisits el que més preocupa, no cal dir-ho, és el de la rebaixa del coeficient intel·lectual. Sobre tot perquè, aquest 70, és una quota mínima, per sota de la qual s’estableix, per part dels especialistes, la discapacitat mental. Cal recordar que, una de les raons esgrimides per la professionalització, era la tecnologia de les armes i aparells, que requerien un personal cada vegada més qualificat en determinades tècniques. I ara, amb la rebaixa del coeficient fins al mínim racional, s’obren un munt de dubtes sobre aquests soldats de coeficient tant baix utilitzant unes armes cada cop mes sofisticades. Per exemple, en el encara vigent SMO, els joves amb un coeficient entre el 70 i el 85 son designats a serveis generals i administratius.

El moviment per la pau a Espanya

La campanya en el Referèndum per la sortida de la OTAN de 1986 portada a terme pel moviment per la pau va sembrar les llavors que pocs anys desprès (1989) recolliren els joves que posaven en marxa un fort moviment d’objectors de consciència al SMO. El qual obrí el pas a una creixent contestació per un sector cada cop més ampli de la societat espanyola al SMO, com ho demostren els 800.000 objectors que, des de la implantació, el primer trimestre de 1989, de la llei d’objecció de consciència a Espanya, fins avui, s’acolliren als serveis substitutoris del SMO dins l’àmbit civil i que es negaven vestir l’uniforme militar. Els arguments d’aquests joves es basaven en alegar qüestions de consciència davant el que consideraven una pèrdua de temps del SMO. Però, també, havia un sector més reduït, però de forta obstinació moral, els insubmisos del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) que es definien com antimilitaristes i que negaven a l’estat el dret a la conscripció, qüestionant l’ordenament actual de la Llei i a les pròpies forces armades. Joves que protagonitzaren fortes campanyes de desobediència civil al servei militar i a la prestació social (de l’ordre d’uns 20.000 segons fonts del propi MOC a principis de l’any 2000).

Un cop acceptat l’argument moral dels objectors a no prestar un servei militar obligatori. S’hauria també d’entendre, per la mateixa raó, que els insubmissos no acceptessin el servei civil substitori i es neguessin a practicar-lo. I s’hauria tingut que acceptar que, la substitució per un servei civil, solament tenia sustentació legal, però no moral, i actuava a més com un agravi, si el temps de durada del servei civil substitori era superior al servei militar. La qual cosa van entendre molts jutges que dictaminaren sentencies absolutòries pels insubmisos.

Les contínues campanyes de pressió a l’estament militar per part d’objectors i insubmissos obligaren al govern espanyol a buscar alternatives ràpidament. Les noves directrius de les polítiques de defensa per a Europa de la OTAN, acabaren de decidir per la implantació de l’exèrcit professional. Així ho van entendre tots els partits polítics, que van introduir la professionalització amb diferents variants en els seus programes de la campanya electoral de 1996, i que va acabar implantant el Partit Popular al arribar al govern.

La despesa militar

El pressupost de Defensa per a l’any 2001, segons dades del propi Ministeri de Defensa, és distribueix en un 58,4% per despeses de personal i un 41,6% per despeses de material (quadre 1). Per modernitzar les actuals forces armades i fer-les professionals, fonts del propi Ministeri, diuen que cal fer l’esforç en invertir els termes, i passar a un 60% de despeses de material i a un 40% de despeses de personal, o arribar a una proporció d’iguals, un 50% per a materials i un 50% per personal.

PRESSUPOST MINISTERI DE DEFENSA 1997-2001

Quadre 1 (en milions de pessetes)

EXERCIT 1997	%	EXERCIT 2001	%
Despeses de Personal	491.979	57%	589.157	58,4%
Despeses de Material	378.013	43%	419.674	41,6%
TOTAL	869.992	100%	1.008.831	100%

Aquesta proposta obeeix a la demanda de incrementar la capacitat operativa del nou exèrcit fent una forta aposta per invertir en la modernització, o sigui, l’adquisició de nous armaments. Però els informes no diuen que representarà aquest cost en materials. Ho farem aquí. Si es fa un càlcul, del que representaria invertir les proporcions actuals, la despesa del pressupost de defensa s’incrementaria de forma important (quadre 2) en la despesa de materials. En el supòsit de continuar amb unes forces armades de 150 mil efectius, i s’observés la proporció d’un 50%/50%, l’augment seria de 170 mil milions de pessetes en el que respecte als materials. Però en la proporció 40% personal, 60% material, la despesa es dispararia fins a 884 mil milions, amb un augment de 464 mil milions en materials.

PRESSUPOST MINISTERI DE DEFENSA 2001

Quadre 2 (en milions de pessetes)

MODEL ACTUAL (1) 58% – 42%	MODEL (2) 50% – 50%	% (2)/(1)	MODEL (3) 40% – 60%	% (3)/(1)
Despeses de Personal	589.157	589.157	0	589.157	0
Despeses de Material	419.674	589.157	40	883.735	111
TOTAL	1.008.831	1.178.314	17	1.472.892	46

O sigui, contràriament al que es podia pensar, les despeses de la professionalització no recauran en el capítol de personal, doncs tot i ser importants respecte a l’inici de la professionalització (any 1997) amb un increment de 100 mil milions de pessetes, no arribaren als 170 mil milions per materials en el model de paritat en la despesa (50%), que és l’aspiració mínima del Ministeri; o a la descomunal xifra de 464 mil milions de pessetes (model 40% personal 60% materials), aspiració desitjable pel Ministeri, però difícilment realitzable. Però si en anys successius es continua augmentant la dotació d’efectius fins arribar als 170 mil, quantitat a que aspira el Ministeri de Defensa, aleshores el pressupost s’incrementarà encara més.

Les despeses d’aquesta “modernització” desitjada que passa per adquirir nous armaments, ja està posada en marxa, i en aquest moment el Ministeri de Defensa té endegats diversos programes per al període 2000-2015 amb uns costos que superaran els 2,5 bilions de pessetes (quadre 3).

PRINCIPALS PROJECTES ARMAMENTISTES A ESPANYA 2000-2015

Quadre 3 (en milions de pessetes)

87 avions Eurofighter (nou avió de combat europeu) fabricat per CASA	987.899
4 fragates 2000 fabricat per E.N. Bazán	280.000
219 blindats Leopard 2 E, fabricat per E.N. Santa Bàrbara	317.709
Modernització de 463 blindats Pizarro, fabricats per Santa Bàrbara	124.000
115.000 fusells d’assalt G-36E, fabricats E-N. Santa Bàrbara	s.d.
Nous helicòpters (l’Eurocopter)	s.d.
Nou avió de transport militar FLA (Airbús militar)	s.d.
Nou sistema de informació via satèl·lit (INTA)	s.d.
Nous sistemes de guerra electrònica	s.d.

s.d. (sense dades)

Propostes, que de ben segur, no és estrany al “lobby” industrial militar que, veu en la professionalització i modernització dels exèrcits, una oportunitat de recuperar i rellençar els negocis de les seves deficitàries indústries. En definitiva, o bé s’opta per reduir les inversions en nous armaments o pel contrari, les despeses poden arribar a ser inasubmibles si no es vol veure posar en perill les despeses socials i desestabilitzar l’actual estat de benestar.

L’exèrcit professional i la pau mundial

El primer que cal assenyalar, és que desaparegut el suposat perill d’un atac a Europa occidental per part de la URSS, la OTAN havia perdut les raons que justificaven la seva continuïtat. Però, malgrat això, els estats membres d’aquest organisme van decidir renovar-la, construint una nova OTAN, la qual, a diferència del passat, amplia el marc europeu i es disposa a obrir el seu radi d’acció cap a l’est i el sud, sense límits geogràfics, amb unes forces més reduïdes (ara ja no són necessaris exèrcits de caràcter extensius), però en canvi més polivalents, que igual serveixin per a defensar territoris, que per a intervenir a l’exterior, en missions per gestionar crisis o per imposar la pau; amb gran mobilitat (disposades a intervenir amb celeritat allà o­n calgui), ben equipades (armament d’última generació i gran capacitat de dissuasió); i amb un personal ben format per a intervenir i utilitzar aquest sofisticat material.

Respecte a Espanya, en els arguments esgrimits en les noves directrius de defensa del govern espanyol, s’inscriuen en la nova doctrina de la OTAN. I és diu que cal defensar els interessos nacionals allà o­n siguin posats en perill. Res de nou, que no s’hagi repetit en altres documents de la OTAN i la UEO. Tot indueix a pensar que es pretén, que sigui l’estat espanyol qui es convertirà en un baluard armat d’una de les fronteres d’Europa, la del sud amb el Magrib. I també suposar que, aquests “interessos estratègics” que hi ha que defensar, seran els relatius al subministrament de matèries primeres procedents del sud, i en especial el gas argelí o el petroli d’Orient Mitja, els que podrien justificar una operació fora de les nostres fronteres. Com ja va succeir en la Guerra del Golf de 1991, o­n es va desencadenar una guerra per garantir el subministrament del petroli de l’Orient Mitjà. O potser el que és pitjor, amuntegar forces armades en el sud d’Europa per impedir l’arribada de immigrats procedents d’Àfrica, com va declarar el general William Kernam, cap suprem militar de la OTAN a Reykjavik el passat 6 de setembre.

En el recent Llibre Blanc de defensa (abril-2000), s’elimina la possibilitat d’amenaces i perills, però es continuen mantenint riscs per a la seguretat espanyola. Concretant-los en tensions i inestabilitats regionals, com les crisis de Bòsnia i Kosovo, o la Guerra del Golf Pèrsic de 1991. Però cal preguntar-se, si les guerres resolen els conflictes? O ens al contrari, les empitjoren. Les guerres més recents a Txetxenia, Kosovo, Iraq, Rwanda, Bòsnia, no semblen haver solucionat els conflictes interns d’aquests pobles, i a sobre han provocat molt de dolor humà: morts, ferits, desapareguts, refugiats, violacions de dones, discapacitats. Guerres en que la majoria de les víctimes s’han produït entre la població civil, un 95%, i solament un 5% entre els militars.

Per altre banda, en aquesta nova situació internacional, es pretén justificar l’augment de les despeses militars, assimilant seguretat a defensa militar, sense tenir en compte altres possibilitats per a assegurar la pau que no sigui la defensa armada. I això, es diu mitjançant l’argument que incrementar les despeses en armaments i equipaments dels exèrcits ajudaran a una millor estabilitat regional i mundial. Un argument que compte amb un ampli rebuig social, doncs l’augment de la despesa militar es vist per amplis sectors socials com improductiu, doncs aquests mateixos recursos destinats a desenvolupament social (sanitat, ensenyament, pensions…) donarien un millor benestar, i en el sector civil afavoririen una economia més productiva. Només cal mirar els anuaris sobre la situació dels països no desenvolupats, per a donar-se, de com la despesa militar influeix negativament sobre el desenvolupament humà i social, contribuint al dèficit públic i a l’augment del deute extern. En aquest sentit recordar que, els informes de desenvolupament humà (PNUD) de Nacions Unides demanaven que si els governs dediquessin una reducció del 3% de la despesa militar i la destinessin a l’ajut al desenvolupament en pocs anys les diferències entre Nord i Sud quedarien reduïdes.

Despeses militars i comerç d’armes que cada vegada tenen més contestació social entre la societat civil. Especialment entre les o­nG de solidaritat i d’ajut al desenvolupament que, tenen entre les seves reivindicacions la reducció de les despeses militars i del comerç d’armes cap als països del nomenat Tercer Món, per què contribueixen a la pobresa i provoquen conflictes armats. Països als que després les mateixes o­nG porten ajuda humanitària, convertint-se en un servei d’emergència (o post-venda). No es estrany doncs, que hagi sorgit un moviment de desobediència a les despeses militars carregat de consciència moral. Moviment que, encara que minoritari, unes 1500 objectors a tot l’estat espanyol, des de fa anys porta a terme una campanya d’objecció de consciència fiscal, destinant la part dels seus impostos que corresponen a despeses militars a o­nG que treballen en el camp social. Només a tall d’exemple, recordar que, en Espanya, aquest any 2000 s’han dedicat 6.000 milions de pessetes diàries a despeses militars.

Així mateix, les propostes pacifistes en demandes de reduccions de les despeses militars, dels exèrcits, eliminació dels blocs militars, en contra del comerç d’armes, obtenen cada cop més un gran ressò social i desperten moltes solidaritats. Una prova la tenim en que cada cop existeixen més entitats i o­nG de defensa dels drets humans, de pau i de solidaritat internacional, o­n es comparteixen criteris de crítica a les guerres i al militarisme dels estats. I en canvi, es reclama, una seguretat no basada en els exèrcits i la violència armada, oferint com alternativa una defensa civil no violenta, i l’acció política de la diplomàcia preventiva a través dels organismes polítics internacionals, que disposen, cal recordar-ho, de centres de prevenció de conflictes.

El gran argument que esgrimeixen els partidaris de continuar mantenint grans exèrcits i blocs militars, és el de la defensa de la pau i els drets humans en aquells llocs en que siguin violats de manera massiva, com els casos recents de Rwanda, Kosovo, Bòsnia, Timor Oriental… O sigui, en aquells conflictes en que calgui una intervenció immediata per salvar a les poblacions del genocidi de dictadors. O en aquells altres, en que calgui una mediació militar per impedir que rebrotin conflictes armats després d’haver-se signat acords de pau.

En un i altre cas, tenim la solució en Nacions Unides que, precisament van ser creades per vetllar per la seguretat i la pau. Només cal dotar-les dels recursos suficients per que puguin exercir de govern mundial i complir amb el mandat que emana la seva carta fundacional, la pau mundial. Aquests recursos haurien de permetre el desenvolupament de centres de prevenció i de regulació de conflictes, la descentralització per regions d’aquests centres i l’establiment d’unes Forces de Manteniment de la Pau que garantissin la seguretat mundial. Es tracta d’un dels grans reptes que la comunitat internacional té que afrontar en l’inici del pròxim mileni. Evidentment, el que primer cal es modificar en profunditat les seves actuals estructures, sobre tot el Consell de Seguretat.

Amb aquesta reformulació de la o­nU, podria portar-se a terme la desmilitarització general de tots els estats membres, eliminant els efectius militars i substituir-los per un contingent encarregat de vetllar per la pau i la seguretat dels pobles del planeta. Aquestes forces de pau, podrien ser polivalents, tan per intervenir en casos de catàstrofes naturals (incendis, terratrèmols, inundacions, accidents…) com per portar ajuda humanitària a aquells que la necessitin. Aleshores, podríem concebre la seguretat des d’altres dimensions que no siguin únicament les militars. I contemplar altres aspectes que afecten al dessenvolupament humà: sanitat, ensenyament, habitatge, medi ambient i treball. La millor política de seguretat és aquella que ofereix garanties als pobles que una agressió exterior no es possible. I en conseqüència, ni els exèrcits dels estats, ni les armes, ni les aliances i el blocs militars, contribueixen a donar seguretat, sinó al contrari, accentuen la desconfiança en els països veïns, i augmenten la possibilitat de conflictes. La millor política de seguretat es construeix allunyada d’amenaces i coaccions, i es recolza en polítiques de diàleg, de cooperació mútua, econòmica i intercultural. És la que busca en la negociació i la diplomàcia preventiva la resolució pacífica dels conflictes. La que intenta resoldre les diferències per mitjans polítics, en conferències de seguretat regional, o­n s’abordin els conflictes des de l’òptica del compromís, del consens i la reciprocitat.

Es clar, que tot això no és possible sinó es comença a revisar el concepte de sobirania dels estats, avui encara molt arrelat entre nosaltres. El principal problema que la globalització ha portat, és precisament aquest, com els estats estan perdent sobirania davant el sector financer multinacional, i en canvi no són capaços de crear organismes internacionals democràtics per fer front a les seves perversions. En l’aspecte de la seguretat, cal igualment, que la sobirania recaigui en un organisme internacional. Tenim Nacions Unides, democratitzem-les, dotem-les dels mitjans necessaris i això permetrà desmilitaritzar la seguretat dels estats. I en aquest nou context, aleshores, preguntar-se: per què necessitem els exèrcits en el segle XXI?

Si el segle XX que ara s’acaba ha tingut com a protagonista principal la guerra. El segle XXI hauria de començar repensant el concepte de seguretat, i avançar en fer propostes sobre la possibilitat d’abandonar els actuals esquemes de la seguretat basats en la defensa armada.

Seguint aquests arguments, es pot afirmar que la professionalització de les forces armades a Espanya ha estat una ocasió perduda- Doncs calia haver obert un gran debat i no restringir-lo solament a l’àmbit del Congrés de Diputats, obrint-lo a la societat civil, o­n s’hagués pogut entrar a fons en la qüestió de la seguretat, els exèrcits, les armes, les aliances militars, el govern mundial, i el model d’exèrcit que necessitava Espanya. I sí l’exèrcit professional seria la manera més adequada per donar seguretat a la població espanyola, i si els conflictes que puguin sorgir en el futur s’hauran de resoldre recorrent a la defensa militar. El fet és que això no s’ha portat a terme, i ara ens trobem amb un model de forces armades que no té un ple recolzament social. Només a tall d’exemple, cal recordar l’ampli rebuig que la desfilada militar celebrada a Barcelona el dia de les forces armades del passat 27 de Maig va originar, o­n 200 entitats i grups organitzaren actes que van mobilitzar més ciutadans que la pròpia desfilada militar

---