Les Jornades del Centre Delàs i l’ECP apleguen un centenar de persones per reflexionar sobre les exportacions d’armes a països en conflicte i tensió
“Cal exigir que es compleixin els instruments legals vigents en matèria de comerç d’armes”, introduïa Jordi Urgell, de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, a les Jornades Comerç d’Armes i Conflictes, que el Centre Delàs va organitzar juntament amb l’ECP el 16 de maig. Urgell va obrir les jornades fent balanç sobre el fenomen de les exportacions d’armes els últims vint anys i valorant que hi ha hagut un bon desenvolupament normatiu –sobretot el Codi de Conducta sobre exportació d’armes de la UE i el seu establiment com a posició comuna el 2008− però amb un rendiment poc encoratjador, si atenem al fort increment de les exportacions d’armes des d’Espanya (multiplicat per 10) i la Unió Europea (multiplicat per 7 cap a països en conflicte) durant la última dècada. Va remarcar que hi ha feina a fer, i que el que el que podem fer, sabent que les exportacions d’armes als països en conflicte és el fil conductor que ens vincula amb aquests conflictes, és exigir que es compleixi la legislació vigent.
A la primera taula de l’acte, hi van intervenir Aude Fleurant (directora del programa de Transferència d’Armes i Despesa Militar del SIPRI) i Roy Isbister (de l’organització Safer World). Jordi Calvo, coordinador i investigador del Centre Delàs que feia també de moderador, va introduir la primera part de la xerrada recordant els criteris de la UE en matèria d’exportació d’armes, que prohibeixen entre d’altres vendre armes a països en conflicte, on es vulneren els drets humans, o en situació d’inestabilitat interna i en els quals les armes puguin ser utilitzades contra la població civil. Calvo també va repassar indicadors clau que demostren l’increment d’exportacions i de llicències d’exportació d’armes els últims 15 anys a la UE i a l’Estat Espanyol. Els contractes de major quantia, va indicar, inclouen armes de canó, bucs de guerra o submarins militars, avions de combat i equips electrònics de caràcter militar. Pel que fa a destinacions principals de l’armament de la UE, són sobretot Orient Mitjà (4 de cada 10), Sud i Sud-Est d’Àsia. Per últim, va mencionar l’impacte directe de l’exportació d’armes sobre la seguretat i estabilitat dels països de destinació, contribuint a la inflamació de conflictes i generant moviments de refugiats.
Aude Fleurant, del SIPRI, va començar afirmant l’existència d’un militarisme creixent a nivell global, propiciat per una determinada concepció de la seguretat nacional que afirma que la seguretat nacional passa per preservar la indústria nacional armamentista. Va explicar seguidament que els clients principals d’armes són els ministeris de defensa. La tendència de la despesa militar global, després d’una baixada un cop acabada la Guerra Freda, patiria forts increments entre el 1996 i 2011 (entre les guerres d’Afganistan i Iraq) i que el 2014 romandria en un nivell molt alt. Va repassar les tendències contradictòries per regió afirmant que les que més han crescut són Àsia i Àfrica. Fleurant va desmuntar també la narrativa de la OTAN que qualifica Rússia com a una amenaça a l’Europa Oriental i mitjançant la qual aquesta justifica la necessitat de fabricar i adquirir necessita armes per protegir-se. Els fets demostren que la despesa militar de la UE serà, l’any 2018, tres vegades superior a la russa. La investigadora va esmentar els nous països exportadors (Xina, Corea del Sud, Turquia, entre d’altres), l’incompliment de la normativa europea pel que fa a l’exportació d’armes a l’Aràbia Saudita, o l’índex dels majors exportadors, en el qual Espanya apareix just després del Regne Unit amb un 3% de les exportacions globals. Fleurant va finalitzar la seva intervenció advertint que la narrativa de la indústria armamentista, que argumenta que ens hem d’armar per contenir agressions o per estar preparats per la guerra, s’està imposant, i va denunciar que la manca de transparència present fa minvar la rendició de comptes cap a la indústria i els governants.
La segona taula de la jornada va concretar els estralls de les mancances en el control de les exportacions d’armes europees en els conflictes i guerres, especialment a l’Orient Mitjà, que és un dels majors focus de conflictes actualment. Els conferenciants que van participar-hi van ser Damien Spleeters, investigador a terreny de l’organització Conflict Armament Research (CAR), Tica Font, ex-directora de l’ICIP i investigadora experta en seguretat i comerç d’armes, i Frank Slipjer, de l’organització PAX for Peace i també expert en comerç d’armes. Va moderar i introduir la taula Pamela Urrutia, de l’Escola de Cultura de Pau, que va repassar les tendències dels darrers anys en els conflictes (augment de mortalitat, creixents transgressions al dret internacional humanitari i els majors desplaçaments de persones), recordant que la UE coneix la situació dels països a on van a parar les seves armes, o de les coalicions de guerra en què estan immersos alguns dels països receptors.El segon ponent de la taula, Roy Isbister (Saferworld), es va centrar en els mecanismes de control i d’aplicació de la normativa en matèria d’exportació d’armes de la UE. Així, va recordar l’estructura del sistema legal vigent –la Posició Comuna-, que conté instruments legalment vinculants que es transmeten cap al nivell nacional, fent caure la responsabilitat en els estats a través de les seves legislacions domèstiques. Isbister Va enumerar alguns dels criteris que s’estan utilitzant per vetar l’exportació d’armes a països en conflicte, on es vulnerin drets humans, o on es pugui generar un impacte nacional o regional negatiu sobre la seguretat. El compliment de la normativa a nivell nacional té dos nivells: assegurar-se de la seva aplicació per part dels governs i que les empreses armamentistes la compleixin. El problema, va concloure Isbister, “és que l’incompliment de les normes per part dels estats no comporta pràcticament conseqüències”. “En aquest sentit, els estats europeus no acostumen a criticar-se entre ells, les institucions de més alt nivell europeu no tenen competència per involucrar-se en el compliment de la normativa pels estats, és difícil portar els incompliments als tribunals, i no existeixen a la pràctica eines dissuasives cap a les empreses”, va afegir l’expert. Isbister va explicar també que un dels majors problemes és la manca de criteri tècnic, militar i financer, en els processos de decisions de compra d’armes i va apuntar quins haurien de ser els factors per garantir el compliment normatiu: lideratges efectius, transparència, control parlamentari, una societat civil forta i influent, i posar en marxa processos judicials. Va concloure afirmat que el canvi positiu ha de tenir lloc a nivell europeu.
Damien Spleeters, va dedicar la seva intervenció a la seva publicació més recent, que analitza l’origen de les armes a Iraq i Síria en mans de l’auto-anomenat Estat Islàmic. Abans d’entrar-hi, va explicar la metodologia de treball del CAR, finançat per la UE, que documenta el material (armes i municions) a escenari de conflictes, amb l’ajuda de les forces de seguretat presents al territori, i a partir d’aquí traçar la procedència d’aquest. La investigació sobre les armes del conegut com a Estat Islàmic compta amb la documentació de més de 40.000 armes, munició i components en un període de més de 500 dies entre els anys 2014-2017, a més de 30 ubicacions diferents. Així, Spleeters va indicar que els fabricants de la major part d’armes i munició es troben en els països de l’antic Pacte de Varsòvia i la Xina, sobretot rifles d’assalt. L’Estat Islàmic va disposar també d’una gran quantitat d’armes que s’havien desviat – obtingudes sobretot de combats i retirada de forces de seguretat locals-, moltes de les quals fabricades als EUA i a la Unió Europea i venudes a països com Iraq.
Tica Font, per la seva banda, va exposar diversos exemples d’empreses espanyoles, com Maxam i CASA, que utilitzen mecanismes basats en la creació de filials a Turquia i altres països per sortejar l’autorització del govern espanyol per exportar les seves armes. També va introduir altres casos concrets com el d’explosius espanyols fabricats per Instalaza que havien estat exportats a l’Aràbia Saudita i Bahrain i que finalment van ser trobats en mans dels rebels al Iemen, tot constatant que els agregats militars de les ambaixades espanyoles no fan seguiment de les armes i municions. Font va afegir que caldria legislar allò que poden fer tant les empreses espanyoles com les seves filials a l’estranger.
A la seva intervenció, Frank Slijper, de PAX, va presentar les principals conclusions dels dos informes recents de PAX sobre Turquia i els Emirats Àrabs. Tots dos països estan treballant per millorar la seva potencia militar i la seva influència a d’altres països.
Entre les conclusions de les jornades, exposades per Pamela Urrutia, va sortir la necessitat d’una acció política que comporti eines efectives de regulació així com la urgència de disposar d’un nou marc jurídic tant a nivell estatal com de la UE, petició que coincideix amb la propera revisió de la Posició Comuna per part de la UE.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
