Les companyies militars privades i la guerra perpètua
Publicat a Directa
Un nou actor ha vingut a sumar-se al complex militar industrial, són les Companyies Militars Privades (CMP).
El 1961, en el seu famós discurs de comiat de la presidència del Estats Units, Eisenhower va crear el terme de “complex militar-industrial” per alertar del perill per a la democràcia que representa la conjunció d’un immens sistema militar, una gran industria armamentística i tot l’entramat polític i financer relacionat amb la preparació de la guerra. Dissortadament la història ha validat els advertiments d’Einsenhower i el complex militar industrial és un poderós grup de pressió, interessat en la perpetuació de la inèrcia militar i de la guerra de la que en són beneficiaris directes.
Un nou actor ha vingut a sumar-se al complex militar industrial, són les Companyies Militars Privades (CMP). Després del final de la guerra freda les CMP s’han estès arreu del món. Donald Rumsfeld, secretari de defensa, va impulsar la seva participació a les guerres d’Irak i Afganistan, entre d’altres raons, per eludir el control parlamentari i de l’opinió pública. Algunes de les CMP més importants són Xe Services, nom actual de Blackwater, Dyn Corp, Military Resources Inc. (MPRI) o Kellogs Brown and Roots (KBR). L’exèrcit nord-americà està actualitzant les seves doctrines i estratègies militars per tal d’incorporar-hi la nova realitat del rol dels contractistes militars.
Marie-Dominique Charlier, que és tinenta-coronel i en té un coneixement directe perquè va ser consellera política el 2008, durant 6 mesos, dels generals americans David McNeill i David McKiernan que comandaven les tropes de l’OTAN a Afganistan, ha assumit, en diversos articles, entre ells un de publicat a l’edició espanyola de Le Monde Diplomatique del passat mes de març, la denuncia del paper de les CMP en la perpetuació de la guerra d’Afganistan.
Avui s’estima que només a l’Afganistan hi ha entre 130 i 160.000 contractistes militars, nom que reben els empleats d’aquestes empreses, el que representa prop d’un 69% de tots els efectius militars nord-americans al país.
El seu paper no es limita, com podria pensar-se de per com a vegades han sortit retratats als mitjans de comunicació, a feines d’escorta o seguretat. Per fer-nos una idea de les funcions que poden fer val a dir que, per exemple, MPRI ocupa 300 ex-generals. Com a ex-oficials estan molt ben relacionats amb el món polític militar del pentàgon. Els contractistes militars estan inserits en els estats majors, i a tots els nivells jeràrquics, dels exèrcits comandats per EUA i de l’exèrcit afganès. El seu coneixement en profunditat del terreny, després de missions de dos i quatre anys, que contrasta amb els dels estats majors aliats que es renoven cada sis mesos, els dona una capacitat d’influència enorme en les decisions militars. Però els interessos de les CMP divergeixen completament del que serien els interessos militars occidentals, interessos ja de per si reprovables. Les CMP no volen canvis en la situació, ni una victòria ràpida, encara que aquesta fos possible, perquè això acabaria amb els seus contractes milionaris. Fins i tot un contractat britànic gosava dir en un entrevista que quan més es deteriorava la situació millor era per ells.
Les CMP estan empleades en la reconstrucció de l’exèrcit nacional Afganès, drenant una part més que substancial dels fons per a la seva reconstrucció. MPRI està redactant la doctrina militar del nou exèrcit , també està contractat el seu entrenament i bona part de la seva logística. Feines totes elles per les que les CMP ingressen quantitats milionàries que no estan disposades a perdre de cap manera. Així, no tenen cap interès en estabilitzar la situació o en que l’anomenada afganització del conflicte funcioni, per la qual cosa tenen prou cura de no transmetre els coneixements més essencials, o que els programes d’entrenament o d’alfabetització no tinguin unes dates de finalització certa, o avaluables, per poder perpetuar eternament la dependència i la seva presència. Si a més, a tot això, hi afegim l’actitud provocadora i agressiva de molts d’aquests mercenaris, vestits com a rambos de pa sucat amb oli, que no fa més que carregar de raons els moviments insurreccionals entre una població que no distingeix, ni té perquè distingir, entre contractats o soldats de l’ISAF, tenim posats tots els elements perquè la guerra d’Afganistan continuï sent un negoci rentable durant molt de temps per a les Companyies Militars Privades.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
