L’espiral del terror contra el terror
Els atacs a Brussel·les han despertat, un cop més, la sensació de terror a casa nostra. Si bé no han deixat d’haver-hi atacs de caràcter gihadista al món des del tristament cèlebre 11-S, l’atenció mediàtica apareix quan les víctimes podríem haver sigut nosaltres. Però més enllà del comprensible sentiment identitari més acusat cap a Brussel·les, París o Nova York, cal apel·lar en primer lloc a la responsabilitat dels mitjans a l’hora d’utilitzar narratives que poden servir per crear violències o terrors futurs. És a dir, la utilització, un altre cop de termes com islamista, musulmà o àrab per referir-se a aquests actes de terrorisme serveixen per legitimar els cada cop més nombrosos discursos islamòfobs a casa nostra. La qual cosa no és intranscendent, ja que legitima polítiques xenòfobes, insolidàries -per exemple amb les refugiades- i la utilització de la violència per fer front a aquesta amenaça. L’extrema dreta està, sens dubte, fregant-se les mans.
Però aquests discursos no són nous. Des de l’11-S han sigut els hegemònics i són els que han justificat l’anomenada Guerra Contra el Terror, impulsada per George W. Bush, de la ma dels seus aliats europeus i de l’OTAN. La doctrina basada en el ull per ull, dent per dent promoguda pels EUA, ara vigent més que mai a Europa, és el suport ideològic que necessiten les mesures que davant d’un sempre horrorós i menyspreable atac terrorista, opten per augmentar la presència policial i en alguns casos militar als carrers, reduir les llibertats individuals (i conseqüentment augmentar la repressió) per facilitar la tasca d’investigació de les forces de seguretat (aplegant a extrems com Guantánamo i les tortures legalitzades de la policia nord-americana), i respondre amb la mateixa moneda a aquells que es suposa com a causants originaris de l’amenaça terrorista, en Afganistan fou Bin Laden i Al Qaeda, a Síria és l’ISIS (Daesh o Estat Islàmic). De fet la Guerra Contra el Terror és tot això, un conjunt de mesures per acabar amb el terrorisme (referint-se sobre tot a l’autoanomenat com gihadista) liderades per la invasió d’Afganistan amb l’excusa d’anar a capturar Bin Laden i l’augment de la persecució (moltes vegades en forma de repressió) dels ciutadans d’origen àrab, de religió musulmana o qualsevol cosa que se’ls hi sembli. Val a dir que la declaració de guerra de Bush i Rumsfeld, com bé explica el professor i investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau José Luis Gordillo en el Diccionari de la Guerra, la Pau i el Desarmament, a més d’Al Qaeda incloïa la Yihad islàmica, Hizbulà, Afganistán, Iraq, Iran, Síria, Líbia, Sudan, Corea del Nord i Cuba.
Un cop han passat 15 anys de guerra, de les forces armades més poderoses del món (Estats Units i Europa acumulen dos terços de les capacitats militars mundials) contra uns milers de terroristes, el balanç no pot ser més negatiu. La Guerra Contra el Terror ha deixat Afganistan tan mal com estava, però amb desenes de milers de noves víctimes d’un conflicte armat que ha reforçat no sols a l’Afganistan sinó a la regió, els discursos anti-occidentals de talibans i altres grups agreujats per la intervenció militar aliada. La Guerra Contra el Terror va continuar expandint les seves activitats als països de la llista Bush-Rumsfeld, envaint l’Iraq, intervenint directa i indirectament en el derrocament de Gadafi i ara amb la guerra de Síria. En com han quedat aquests països després de la intervenció dels exèrcits aliats no cal insistir, centenars de milers de morts, milions de ferits, mutilats i desenes de milions de persones forçades a abandonar casa seva en busca d’un lloc segur. Però del que no se’n parla és de la responsabilitat d’aquestes actuacions envers el terrorisme actual. És a dir, cal respondre la pregunta de si la Guerra contra el Terror ha pogut ser causa de l’expansió d’Al Qaeda, de la creació i creixement de l’ISIS, i de l’aparició de petits grups i fins i tot individus, ciutadans americans o europeus, que cometen actes terroristes a casa nostra. La resposta és com sempre en l’anàlisi de conflictes més complexa, – no hem parlat aquí, per exemple, de qui ha armat i entrenat a aquests grups armats que ara ens ataquen a nosaltres- però tot indica que la Guerra contra el Terror més que reduir-lo l’ha augmentat, l’ha potenciat. Perquè l’estratègia de la força militar, dels bombardejos i de la repressió de la població musulmana a Occident, han sigut el combustible dels terroristes que ara amenacen la nostra seguretat. A cas algú pensa que les bombes que ara cauen sobre Raqqa no són l’excusa perfecta per acusar al malvat Occident de massacrar la població musulmana? Els dirigents de l’ISIS no deixaran passar l’oportunitat de captar nous adeptes a la seva abominable causa cada cop que un familiar seu mor com a conseqüència dels bombardejos aliats. Les bombes serveixen per legitimar els atacs terroristes d’avui i fabriquen els terroristes del futur.
La Guerra contra el Terror ens ha convertit en una amenaça per una part important del món, ens ha fet ser enemics, ja que nosaltres els hem tractat com a tal. La Guerra contra el Terror ha sigut, doncs, un fracàs absolut, perquè ha generat més terror, un món més insegur i una societat menys tolerant. 15 anys d’errades són prou. Si volem crear un món més segur, cal capgirar les respostes d’Occident al terrorisme. Cal aturar l’espiral de violència que ha creat i potenciat la Guerra contra el Terror i provar amb alternatives basades en la pau i la convivència. Les respostes armades ja hem vist que no han funcionat.
Llegeix l'article a Eldiario.es
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
