Maleïdes les guerres, maleïts els que fan possible la guerra
Durant tot aquest any estem parlant molt de la Primera Guerra Mundial. Però hi ha un enfoc que es troba a faltar, el de les conseqüències i responsables de les guerres. En relació al primer, s’estima que a aquesta guerra va haver-hi prop de 10 milions de morts en combat i prop de 20 milions de morts civils com a conseqüència directa de la guerra o per malalties o malnutrició relacionada amb el conflicte armat. Als quals cal sumar més de 20 milions de ferits.
Però fins on arribaria aquest número si tenim en compte l’impacte de la guerra a mig i llarg termini? Quantes víctimes hem de comptabilitzar sabent que les guerres del futur són conseqüència de les del passat? Només en la Segon Guerra Mundial van ser entre 60 i 80 milions. Quantes persones han mort, han sigut ferides o han patit malalties o rebut qualsevol tipus de violència com a conseqüència del desviament de recursos a la guerra i de la necessitat de reconstrucció posterior? Sens dubte, estem parlant de centenars de milions de víctimes. Aquí està una de les claus, qui decideix fer la guerra no pensa en les seves conseqüències perquè no es veu a sí mateix o al seu entorn com a possible víctima. No es veu afectat per les conseqüències de la guerra. Els que decideixen enviar els seus exèrcits a la guerra són els principals responsables dels milions de víctimes esmentats i del patiment futur que generarà.
Però hi ha més. Per què en un moment determinat persones normals i corrents, decideixen que el millor que poden fer és anar a la guerra a l’altra part del món a matar a unes altres persones normals i corrents, però vestits amb un altre uniforme? En el context d’aquesta primera gran guerra el nacionalisme va guanyar la partida, el sentiment patriota es va imposar a la raó. Una raó que en cas de conflicte armat el que aconsella es fugir, agafar la teva família i tot el que puguis i buscar un lloc en pau en el que poder viure tranquil·lament. Rebutjar la guerra és la resposta més cabal que es pot tenir. Però, qui en parla d’aquests, dels que es van negar a anar a la guerra? Qui reconeix el valor dels desertors que molt intel·ligentment van abandonar el sense sentit de la guerra, quan van decidir no convertir-se en assassins legítims, en aclamats criminals, amb promeses de reconeixements, medalles i salves si ets mort al front? És cert que els que van a la guerra han sigut manipulats, instrumentalitzats i enganyats, però també es cert que si ningú acceptara anar-hi, no hi hauria guerres. Els que es deixen convèncer per anar a la guerra i agafen un arma i disparen sobre altres persones també en són responsables.
Cal afegir també, que fa poc més de cent anys, les potències de l’època van multiplicar els seus pressupostos militars. Exèrcits més nombrosos i preparats, més i més letals armes van posar molt més fàcil començar i lluitar en una llarga guerra. Es va produir una carrera armamentística que no va ser menys responsable de la guerra que altres factors. Els negociants de les armes, els que aconsegueixen beneficis econòmics de la guerra van començar un camí que ha arribat als nostres dies. Els governs mai han tingut tantes armes al seu abast com ara. Mai hi ha hagut al món un complex militar-industrial amb tant poder. Mai han sigut tantes les armes disponibles en mans de milions de militars preparats per seguir l’ordre de prémer el gallet amb obediència sega. Els que negocien amb armes també són responsables de les guerres.
En tot això em pregunto si podem rectificar, si hem aprés alguna cosa. Si serem capaços de treure la capacitat de decidir la guerra als nostres governants, si serem capaços de desobeir l’ordre de matar, encara que sigui legal, legítima, recolzada majoritàriament i un acte molt patriòtic. Si direm no a la guerra, si desertarem, fugirem o ens rebel·larem contra qui ens ordena que matem algun altre. Si aturarem d’una vegada la producció d’armes, la invenció de noves encara més mortíferes, si acabarem amb el comerç d’armament que acaba col·locant les armes, que hem produït a la cantonada de casa, en mans d’algú que pot acabar disparant-les contra a nosaltres.
Em pregunto si quan parlem de la guerra ho farem de les seves víctimes, morts, ferits, discapacitats, malalts, orfes i de totes les tragèdies humanes que generen. Potser que si canviem el punt de vista de l’anàlisi de la guerra, mostrem el patiment que genera i identifiquem els responsables i els que es beneficien de la guerra, serem capaços de no caure en els mateixos errors del passat. Ja ho hem fet prou vegades.
Llegeix l'article al Diari Ara.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
