Palomares; han passat 50 anys
Des de mitjan dels anys 1950, bombarders nord-americans B-52 carregats amb armament nuclear sobrevolaven permanentment el planeta. D’aquesta manera els EUA s’asseguraven el contraatac en cas que l’URSS llancés míssils de llarg abast contra el seu territori, fins i tot si els soviètics inutilitzaven les bases nord-americanes de míssils.
Aquest 16 de gener es compleixen cinquanta anys de l’accident de
Palomares, en què van caure sobre aquesta localitat, des d’un d’aquells
B-52, quatre bombes d’hidrogen. Dues d’elles, en xocar amb el terra, van
escampar el material radioactiu. Les altres dues es van recuperar
intactes.
Què ha passat des d’aleshores?
Les mesures immediates després de l’accident van consistir en una neteja ràpida en què es va retirar només la contaminació superficial (unes 1.400 tones de terra). La resta, o bé es va colgar en rases excavades allà mateix o bé es va fixar a uns 20-30cm de profunditat mitjançant el reg i la llaurada.
Durant dècades, les actuacions es van limitar a mesures de radioactivitat de l’aire i a un seguiment periòdic sanitari, clarament insuficient, d’un grapat de veïns. Ni tan sols es va prohibir l’ús de terres contaminades per a tasques agrícoles.
La contaminació a Palomares es deu a isòtops de plutoni i americi, alguns dels elements radioactius més nocius i unes de les substàncies més tòxiques conegudes. Avui Palomares és l’indret més contaminat per plutoni d’Europa i un dels més contaminats del món.
Un informe de 1985 del CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris)
va ser molt crític sobre el protocol de vigilància radiològica duta a
terme per la JEN (Junta de Energía Nuclear) fins aquell moment. S’hi
concloïa que la JEN havia donat mostres reiterades d’incapacitat per
abordar el problema des d’un punt de vista científic.
A la dècada
dels noranta la introducció de l’agricultura intensiva de regadiu, la
pressió de la bombolla immobiliària i l’increment de la demanda
turística, implicaven el moviment de terres radiològicament
contaminades. Els organismes competents, el CSN (Consejo de Seguridad
Nuclear) i el CIEMAT (que substitueix la JEN), van decidir realitzar una
reavaluació (1998-2002) de la contaminació residual permanent. Així es
va evidenciar que la contaminació residual era superior a l’estimada
inicialment.
De 2006 a 2007 es va analitzar una zona de 660 hectàrees. D’aquí en va resultar un procés d’expropiació de 40hectàrees de terres amb un alt grau de contaminació. Les partícules radioactives del terra podrien ser ingerides a través dels aliments o inhalades a través de l’aire. El 2009 el CIEMAT va remetre un informe al CSN i al Departament d’Energia (DoE) dels EUA. Se n’han seguit diverses reunions entre el CIEMAT i el DoE.
Més recentment, el 19 d’octubre de 2015, l’Estat espanyol i els EUA van signar una declaració d’intencions en què es comprometien a negociar, tan aviat com fos possible, un acord sobre la rehabilitació de Palomares. S’hi explicitava que tot “dependrà de la disponibilitat de fons, personal i altres recursos” i que “no suposa cap obligació jurídicament vinculant entre les parts”. No es va fixar cap termini concret. Els EUA sempre han temut que la neteja de Palomares suposés un precedent respecte altres zones contaminades del planeta. De Palomares se’n podrien derivar altres reclamacions que els EUA es veurien obligats a afrontar. D’altra banda, durant molts i molts anys, cap dels diferents governs espanyols no va considerar la resolució d’aquest afer com una autèntica prioritat i no va exigir als EUA una solució urgent i definitiva.
I, tanmateix, els experts adverteixen que la descontaminació s’hauria d’iniciar al més aviat possible ja que el problema s’agreuja amb el temps. La contaminació s’escampa i, a més, el plutoni es desintegra en americi, emissor d’una radioactivitat més perillosa.
L’accident de Palomares no és pas un cas aïllat. Hi ha una llarga llista d’accidents amb bombes nuclears: bombes que han caigut des dels avions o camions que les transportaven, submarins enfonsats amb caps nuclears… En la majoria dels casos les bombes es van recuperar, però no sempre ha estat així. Algunes no es van poder trobar i romanen encara avui al fons del mar.
Actualment l’arsenal nuclear mundial és d’unes 7.000 bombes. El sol fet que existeixin fa possible un nou accident. L’única manera d’evitar aquest perill (i tots els van associats a l’armament nuclear) és l’eliminació total de les armes nuclears.
Llegeix l'article al Diari Ara.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
