Prevención y Resolución de Conflictos
Anàlisi dels diferents agents que treballen en la Resolució de
Conflictes des d’una concepció integradora, tant dels que treballen des
de la mediació, l’ajut humanitari com en la vesant de la cooperació i
l’ajut al desenvolupament.
Ponència presentada en la XXII edició de la Universitat Internacional per la Pau de Sant Cugat del Vallès, juliol de 2006.
Pere Ortega
1. Una mirada a la mediació
La feina dels agents que
treballen en la mediació, l’ajut humanitari i la cooperació en la
concepció que els va veure néixer tenen objectius, desenvolupaments i
metodologies diferenciadores. Com objectius, el treballador humanitari
posa més l’accent en la tasca pal·liativa, d’ajut a les víctimes més
directes dels conflictes. El mediador, en canvi, és un professional que
té com a missió aturar o impedir l’esclat de la violència, mentre que el
cooperant ajuda a la reconstrucció i el desenvolupament de la
comunitat.
Però l’evolució experimentada en les relacions
internacionals amb una major implicació de la Comunitat Internacional i
les seves organitzacions, tant estatals com no governamentals, en tots
els afers mundials, ha fet que el paper dels agents que treballen en
l’àmbit de la solidaritat anessin confluint en els seus objectius. Així,
malgrat les diferències, que ara no faré, en la seva concepció actual,
el personal que fa treball humanitari, de mediació o cooperació,
desenvolupa un paper que integra tots aquests conceptes en un de sol i
que no fa diferència entre ells. I en l’actualitat es fa difícil
distingir entre la figura del cooperant, el mediador i l’humanitari
perquè igual treballen per implementar la pau, el desenvolupament,
l’ajut humanitari i fer respectar els drets humans com per superar els
conflictes, siguin violents o no violents.
El personal civil que
desenvolupa treballs d’aquest tipus, des del seu naixement s’ha regit
per unes regles que han esdevingut un codi ètic de conducta universal.
Són els principis del dret humanitari internacional sintetitzats en
quatre grans conceptes:
Neutralitat. Abstenir-se de qualsevol
acció que pugui ser interpretada com una presa a favor d’una de les
parts. No implicar-se en disputes polítiques, socials, ètniques o
religioses.
Imparcialitat. Abstenir-se i restar al marge de qüestions de gènere, castes, ètnies, religioses o ideològiques.
Independència. Autonomia en l’acció i els interessos dels partits polítics, dels estats i dels organismes internacionals.
Universalitat. Totes les víctimes, sense cap discriminació, han de ser ajudades per un igual.
Però
aquests principis, especialment el de “neutralitat”, es poden veure
trastocats davant greus crims contra la humanitat. Perquè d’acord amb
els criteris del nou concepte de “mediador” abans descrits, el mediador
també té ideologia i pot acabar afavorint un tipus de víctimes de
l’ètnia més agredida en detriment de les víctimes de la part agressora.
Aquí
sorgeixen problemes, ja que, si s’abandonen aquests principis,
apareixen immediatament nous problemes derivats de les qüestions
estructurals que envolten tots el conflictes. Com per exemple les
diferències culturals, de classe, de gènere, de divisions de treball
(agricultors i ramaders), etc. O ideològiques, prendre partit per un
determinat grup social, polític o religiós. Aleshores, es corre el
perill que el treball es polititzi o, el que és pitjor, és militaritzi,
ja que necessitarà protecció armada per poder actuar solament amb una de
les parts. I les altres parts poden interpretar que s’està ajudant el
grup rival i percebre els mediadors, cooperants i humanitaris com aliats
dels enemics i convertir-los en objectiu d’atacs.
2. La prevenció i la resolució de conflictes
Generalment
els estats parlen molt d’intervenció per prevenir i resoldre els
conflictes i molt poc o gens de prevenció de conflictes. Malgrat que en
els darrers temps aquest concepte ha anat guanyant terreny en els àmbits
de la política internacional i també en el món acadèmic.
Abans
d’entrar en matèria s’han de diferenciar en tres temps la prevenció i la
resolució: l’abans, el durant i el desprès del conflicte tenint en
compte els conceptes següents.
ABANS:
Diplomàcia preventiva (a llarg termini)
Alerta primera (a curt termini)
DURANT:
Gestió de les crisis (a curt termini)
DESPRÈS:
Rehabilitació post conflicte (a llarg termini)
2.1. Diplomàcia preventiva
La
diplomàcia preventiva sempre actua a llarg termini i té com a fonament
essencial desactivar les arrels profundes i complexes dels conflictes.
Tal com el nom indica, es tracta d’una activitat pròpia dels estats i de
la comunitat internacional que principalment actua a través
d’institucions internacionals: onU, OUA, OSCE, UE.
Ha d’intentar intervenir en els tres camps que són els que desencadenen els conflictes:
Les causes estructurals:
El
repartiment de poder, les divisions socials en castes, qüestions
culturals que poden provocar marginació, per tal d’afavorir un accés més
equitatiu a l’agricultura o la ramaderia, l’habitatge, la indústria, el
treball, l’educació, la salut…
La capacitat institucional per tractar les tensions:
Els
casos dels països on apareixen riscos, perills o amenaces internes o
externes. Per exemple, quan apareix un nacionalisme excloent, xenòfob o
de grups religiosos integristes que pretenen excloure’n d’altres. Tant
si ostenten el poder de l’Estat com si apareixen en el sí de la
societat, cal ajudar a impedir el brot de violència. Però sense retallar
les llibertats, sinó al contrari, enfortint les institucions socials i
administratives de l’Estat i afavorint el desenvolupament democràtic de
la societat. Mai al contrari, donant suport al retall i repressió dels
drets. Per posar un exemple, al nord d’Àfrica: Egipte, Algèria, Tunísia,
Marroc, davant el fenomen de l’avenç de l’integrisme i l’islamisme
polítics, s’ha perseguit els defensors dels drets humans, polítics de
l’oposició i intel·lectuals.
La recerca de solucions específiques per a problemes concrets:
Qüestions relatives de l’accés a l’aigua potable entre comunitats: Sudan/Egipte o Israel/Palestina.
La diplomàcia preventiva ha de tractar d’enfortir la pau donant més seguretat humana en tots els seus vessants a la població.
2.2. Alerta primera
L’alerta
primera la constitueixen els diferents elements que apareixen abans de
l’esclat del conflicte i que si no s’hi posa remei és possible que
desencadenin violència. És un moviment d’avís de possibles tensions i
conflictes immediats.
L’alerta primera permet als estats i a la
comunitat internacional actuar a través de la diplomàcia política per
tal de prevenir el conflicte i tractar-lo de manera pacífica. Tracta
d’impedir l’esclat del conflicte sota la premissa fàcilment assumible
que els mitjans polítics sempre són menys costosos que els militars.
Qualsevol
element que sobrepassi un mínim comú denominador militar dels estats en
una regió geopolítica pot generar tensions entre els països veïns amb
els quals es mantinguin rivalitats polítiques.
Una política d’alerta primera ha de possibilitar la transformació del conflicte per mitjans pacífics.
Els punts forts sobre els quals cal posar atenció són:
El militarisme:
a) Moviments de tropes en les fronteres
Qualsevol
moviment o maniobres de forces militars en la proximitat de les
fronteres terrestres o marítimes estan considerades un risc de
confrontació, sobretot quan hi ha rivalitats.
b) Creixement de la despesa militar
Una
despesa militar elevada denota un cert grau de militarisme. Vol dir que
es dediquen excessius recursos a les forces armades i a les armes.
Superar el 3% del PIB en despesa militar és segons Nacions Unides un
avís de militarització.
start=3>
Adquisició d’armaments sofisticats
La
compra o fabricació d’armament pesant (avions de combat, bucs de
guerra, blindats, míssils…), i també intentar adquirir o fabricar
armes de destrucció massiva (nuclears, químiques o biològiques)
representa una amenaça per a la resta de països.
Qüestions polítiques i socials:
a) Tendències demogràfiques
Un
excés de població jove sense un desenvolupament econòmic que permeti
una sortida professional a les seves necessitats pot generar tensions
socials. Si el jovent no s’integra en el món del treball pot generar
frustracions que degenerin en violència.
b) Violacions dels drets humans
En
totes les seves formes, però especialment de les llibertats de les
minories culturals. També dels drets civils i polítics: dret
d’associació, de religió i d’expressió.
c) Catàstrofes naturals
Les
catàstrofes naturals són, en molts casos actuals, producte del canvi
climàtic degut a l’acció de l’home sobre la natura, que produeixin
sequeres i la fam consegüent.
d) Augment dels preus de productes de primera necessitat que condueixen a disturbis i revoltes.
2.3. La gestió de les crisis des dels governs
Tracta d’impedir el creixement del conflicte un cop s’ha iniciat.
Les
mesures a aplicar han d’ésser adaptades a cada conflicte específic. Els
governs i la comunitat internacional haurien actuar immediatament
posant en practica mesures com:
a) Sancions polítiques, com
ara retirar ambaixadors o cridar-los a consulta. Resolucions polítiques
de condemna. Marginar-los de les decisions en els organismes
internacionals.
b) Embargaments econòmics o d’armes.
c) Enviament immediat de mediadors i observadors d’organismes internacionals (OSCE, onU…).
d) Ajuda humanitària i d’emergència a la població més necessitada.
e)
Intervencions d’interposició i de mediació mitjançant forces (policia,
forces de manteniment de pau, de reconstrucció) d’organismes
internacionals competents, onU o conferències regionals.
Els
embargaments econòmics cal mesurar-los cas per cas. Resulta evident que
en moltes situacions han estat contraproduents, ja que han servit per
reafirmar el règim o lideratge del dictador, cas de Saddam Hussein a
Iraq, i castigar el poble del país. Però altres vegades han estat
decisius per resoldre el conflicte, cas de l’apartheid a Sud-àfrica, on
l’embargament va obrir el camí del final del segregacionisme. De la
mateixa manera, unes sancions econòmiques a Israel de ben segur farien
canviar la política d’agressió i ocupació de Palestina.
Les
intervencions militars de manteniment de la pau, a vegades denominades
humanitàries, també ocasionen un fort debat que no es pot obviar. Les
múltiples intervencions durant la dècada dels 90 en diferents conflictes
africans amb el vistiplau de l’ONU i que acabaren en fracàs. O les
participacions actuals d’Espanya a l’Afganistan i el Líban, que són
qüestionades per una part de la societat, especialment pel moviment
pacifista.
2.4. La gestió de les crisis des de la societat civil
La
prevenció de conflictes malauradament és un valor en augment a causa
que els conflictes armats en el món actual no han disminuït un cop
acabada la guerra freda, sinó que han sofert canvis en la seva
naturalesa. Considerant com estan evolucionant les coses i els
conflictes en el món, cada cop el treball dels mediadors en conflictes
serà més necessari i, per tant, augmentarà la demanda de professionals
en mediació, cooperants i treballadors humanitaris.
Cal
considerar que no és el mateix treballar en un context de guerra oberta,
quan estan caient les bombes, que abans o després de l’esclat virulent.
En aquest cas, el mediador difícilment sortirà de la societat civil, i
el rol el jugarà un funcionari governamental o d’un organisme
internacional (ONU, OSCE…). La gent que ha participat en
l’acompanyament de població en perill o amenaçada (Brigades
internacionals de pau), els voluntaris que han participat com “escuts
humans” o “forces de pau” a Bòsnia, Palestina o d’altres indrets, poc o
res poden fer enmig de les hostilitats. I a la societat civil li queda
reservada la feina, no menys important, de fer pressió als seus governs
perquè facin tot el possible per aturar la guerra. Resulta difícil
imaginar-se un mediador no governamental parlant amb un senyor de la
guerra, un cap d’Estat o un líder polític local, que desitgen ser
reconeguts internacionalment i esperen compensacions econòmiques o
polítiques que difícilment trobarà en un voluntari civil. Això sense
menyspreu per la tasca que poden desenvolupar, abans i després, quan el
conflicte s’enquista i s’allarga en el temps. Com va demostrar la
mediació de la Comunitat de Sant Egidi en el conflicte de Moçambic entre
el Frelimo i la Renamo i que portaren als Acords de Roma de 1992.
L’indicat en les crisis de guerra oberta és que les cancelleries dels
estats i els organismes internacionals enviïn els seus professionals per
apaivagar el conflicte.
3. Rehabilitació post conflicte
Aquest
és l’àmbit on els cooperants que provenen de la societat civil poden
implementar una tasca de més relleu per ajudar a recompondre la vida
comunitària. La situació de la societat després d’un conflicte armat és
de fragmentació i desestructuració. Amb tota seguretat la societat civil
local serà molt dèbil i és fàcil que el conflicte pugui reprendre de
nou. Aleshores el paper dels mediadors és, en primer lloc, d’ajudar a
enfortir la societat civil local per tal d’evitar el retorn de la
violència. Aleshores, el punt de partida de treball del cooperant sempre
és el fet comunitari, perquè és el lloc d’actuació principal per
transformar els conflictes. Sempre tenint en compte que els agents
locals han de ser els protagonistes i el primer factor en la resolució
del conflicte, ja que la implicació correspon, sempre, a les persones
afectades pel mateix conflicte i cal implicar-les en la resolució.
Les
estratègies a seguir sempre han de ser diversificades, considerant que
sempre tots som principiants, que no hi ha cap fórmula estàndard que es
pugui aplicar arreu, i que l’aprenentatge el farem ajudant a transformar
el conflicte.
3.1. Els diferents factors
Cercar un lideratge
El
primer factor és refermar el lideratge del poder polític local. Si
s’actua en un Estat desmembrat, amb poc poder, que per l’efecte del
conflicte ha perdut el control i l’hegemonia de la violència, cal ajudar
que la recuperi i pugui donar seguretat a la població. Cal una bona
gestió i control dels cossos de seguretat, policia i exèrcit, ja que si
el conflicte ha donat pas a l’existència de paramilitars o de grups
d’autodefensa, caldrà reintegrar aquests cossos al control de
l’autoritat local. Això vol dir l’enfortiment de les institucions
polítiques a tots els nivells per prevenir la violència i tenir-la sota
control, per preservar els drets humans i la manca de democràcia, i
assegurar la distribució de recursos entre els més dèbils.
Els punts clau per assegurar un lideratge haurien de desenvolupar:
La
transparència econòmica per combatre la corrupció. Els conflictes
afavoreixen l’aparició de corrupcions de tot tipus que s’han de combatre
per assegurar l’acabament de privilegis entre els líders locals,
policies, administradors, funcionaris, exèrcit…
El restabliment de
la justícia i el respecte als drets humans. En tots els contextos
existeixen drets humans i lleis naturals que s’han de restablir
assegurant uns mínims i, si és possible, uns màxims de justícia.
El
restabliment del sistema educatiu, de salut, de planificació familiar,
de nutrició, de l’agricultura, del comerç i del treball local que
permetin les pautes de seguretat humana de la població
La reinserció
social dels grups militars. Aquest és un element fonamental del
lideratge, la capacitat política per assegurar que als joves o homes que
deixen les armes i durant molt de temps no han tingut altre mitjà de
treball que fer la guerra se’ls permeti la reinserció social mitjançant
un treball. No fer-ho pot donar lloc a la delinqüència armada. És el cas
de molts països en què, un cop acabat el conflicte armat, la
no-reinserció dels homes armats ha donat pas a un altra violència. Com a
El Salvador o Sud-àfrica, on avui els morts per armes de foc són
superiors a l’època amb conflicte armat pel fet que els grups armats no
s’han reinserit laboralment i han continuat fent el que sabien,
utilitzar les armes, ara en benefici propi. O a Colòmbia, on la
guerrilla és la primera font d’ocupació i d’economia del país, ja que
mou vuit-cents mil milions de dòlars a l’any.
El retorn de refugiats i desplaçats
Aquesta
també és una mesura no sempre fàcil d’aplicar, ja que a vegades formen
part del conflicte a resoldre, i no són acceptats per la població per
ser membres de grups rivals. Malgrat això, sense solució per als
refugiats i desplaçats i el retorn a les seves terres i habitatges serà
difícil una resolució del conflicte.
c) Protecció dels grups més vulnerables
Aquells
que han estat l’objectiu de guerra i han sofert més atacs: minories
religioses, ètniques, dones violades, nens soldats, mutilats de
guerra…
d) El paper de les dones
Juguen un paper molt
important en les comunitats com a factor mediador del conflicte. La
guerra, la violència són generalment masculina. Les donen representen un
factor de normalitat enmig del conflicte, elles tenen cura de la vida
quotidiana, de la casa, dels fills, del menjar, mentre els homes fan la
guerra. És veritat que poden ser objectiu d’atacs i violacions dels
grups rivals, però sovint les dones es poden moure millor en el
conflicte i es poden desplaçar entre els grups enfrontats sense corre
tant de perill. Aleshores juguen un paper molt important per desactivar
el conflicte. Cal reforçar el paper de les dones en els conflictes
violents, ja que són les primeres a poder treballar com a mediadores en
la reconstrucció posterior del conflicte.
e) Enfortir la societat civil
Ja
ho hem dit, enfortir la societat civil local és fonamental per
contrarestar els abusos comesos durant el conflicte. Cal combatre la
corrupció i restablir la confiança entre els membres de la comunitat.
S’ha de restablir la llibertat de reunió, d’associació, d’expressió i de
premsa.
f) Restablir les relacions interculturals
Desenvolupar
relacions de confiança entre les comunitats que permetin l’aproximació i
les relacions interculturals entre els grups enfrontats. Al principi
dins de la pròpia comunitat, després intentant fer participar altres
comunitats. A Bòsnia, desprès del conflicte de 1999 s’organitzaven
festes i balls. Això ajuda a crear empatia. Cal que la gent torni a
divertir-se, a crear noves amistats i relacions i a enamorar-se de nou.
g) Educació intercultural
És molt important integrar des de les escoles. Això possibilita el coneixement de “l’altre” que donarà pas a l‘empatia.
h) Actuar sobre el medi, no sobre el violent
No
es tracta de convèncer els líders dels grups violents. Això resultarà
difícil o potser impossible. Sobretot en els conflictes que tenen una
forta càrrega ideològica. Els violents tenen arguments que justifiquen
els seus actes. Cal influir en el medi on es desenvolupa la violència.
En l’entorn social, la comunitat, la família, els veïns, el barri com a
mitjà per desactivar i reconduir el conflicte.
Uns acords de pau
signats pels responsables del conflicte sovint no el resolen sinó que
l’allarguen en el temps, perquè no s’han fet per fer justícia sinó per
donar satisfacció política als líders. Si els acords polítics s’han fet a
través dels “senyors de la guerra” implicats en atrocitats i violacions
dels drets humans, la població no se sentirà satisfeta. És el cas de
Iugoslàvia amb els acords de Dayton (1995), on els principals
responsables, Milosevic i Tudjman, veien satisfetes les seves demandes i
reconegut el seu lideratge per la comunitat internacional. Això és
donar un reconeixement als agressors i crea desànim entre la població i
les víctimes, que continuaran reclamant justícia.
i) Els polítics
La
reconstrucció desprès dels conflictes no necessàriament passa pels
polítics. Els polítics busquen solucions a curt termini -dos, tres,
quatre anys-, els temps que durarà la seva vida política. En canvi la
reconstrucció cal buscar-la a llarg termini. Per tant, més que influir
sobre els polítics, els mediadors han d’intentar influir sobre els
gestors i els funcionaris que continuaren la gestió de la crisis un cop
hagin marxat i canviat els polítics.
j) Utilitzar la religió
La
religió sempre juga un efecte positiu sobre les persones, siguin
religions monoteistes o no, ja que totes les religions tendeixen a ser
universals en els valors. Cal aprofitar i promoure aquests valors com a
factor inclusiu.
k) El retorn a la normalitat
Aquest és
un factor polèmic. A vegades la normalitat vol dir retornar a establir
les condicions que van fer possible el conflicte. Aleshores s’han de
desenvolupar altres tipus de sinergies que evitin el retorn al passat.
Això no és pas fàcil, però s’ha d’intentar buscar alternatives que
estableixin noves pautes de convivència comunitàries i que creïn una
nova normalitat diferent a l’anterior.
l) L’empoderament
Una
qüestió molt important és que la gent recuperi el “poder” sobre la seva
vida, el medi i el seu entorn. És el que diem empoderament. Que la gent
pugui decidir sobre el seu present i construir el seu futur. Que les
persones que han patit la violència s’impliquin lliurement en la
reconstrucció i en la creació de nous vincles socials entre la gent de
la seva comunitat.
ll) La democràcia
El model de
democràcia, evidentment, no ha de ser necessàriament l’occidental de
democràcia representativa i parlamentària, ja que els conflictes es
donen en contextos socials i culturals molt diferents. Per tant, no es
pot establir un joc de majories i minories, o majories simples que, en
conflictes amb fortes connotacions ètniques, pot comportar reobrir-lo.
Es poden assajar altres formes de democràcia que permetin la cohesió i
el consens. Per exemple, l’acceptació dels líders i costums tradicionals
de la comunitat, consells d’ancians, assembles de notables, consells
locals, regionals, de tribu, assemblees de barri, etc. I buscar la
coordinació i creació de xarxes entre aquests estaments.
4. Prevencions a la prevenció de conflictes
Des
que les Nacions Unides va apadrinar la creació de centres de prevenció
de conflictes, aquests han proliferat de manera notòria. Tant en l’àmbit
governamental dels organismes internacionals, en l’acadèmic lligat a
universitats, com en l’àmbit civil amb patrocini governamental, amb la
creació d’instituts per la pau, centres d’alerta primera, centres de
resolució de conflictes… Per què s’insisteix tant en la fórmula de
“prevenció de conflictes”? Perquè hi ha la mala consciència dels governs
de sentir-se corresponsables dels conflictes, si més no, perquè formen
part de la comunitat internacional i l’ONU, organisme encarregat
d’administrar la pau mundial. Cap d’ells sembla que fins avui hagi estat
capaç de prevenir, malgrat estar llargament anunciats, els conflictes
de Rwanda, Sierra Leone, Libèria, Somàlia, Tímor Oriental,
l’ex-Iugoslàvia (Croàcia, Bòsnia, Kosovo), o els malauradament eterns
del Kurdistan, Palestina…, que no semblen tenir solució. Aleshores,
sense negar que aquest camí no sigui necessari i que ajudaria, en molts
casos, a prevenir i solucionar molts conflictes, resulta un xic ingenu
pensar que aquests tipus de centres puguin acabar amb els conflictes, ja
que hi ha sempre un “factor humà” que mai no podrà ser previngut. És a
dir, aturar l’estultícia i l’afany de poder d’aprenents de dictadors.
Així,
la solució dels conflictes és de més llarg abast i requereix d’alguna
cosa més que disposar de centres que previnguin guerres i conflictes. El
gran repte continua sent disposar d’una autoritat mundial capaç de fer
creïble la Declaració Universal dels Drets Humans. L’organisme mundial
existeix: Nacions Unides, la carta del seu naixement continua sent
vàlida. Però, en canvi, el bloqueig de la seva estructura per part de
les potències que controlen el seu Consell de Seguretat impedeix abordar
amb eficàcia els conflictes. Cal, doncs, una profunda reforma interna
per aconseguir la seva democratització. Especialment del Consell de
Seguretat, la instància que avui administra els conflictes i la pau
mundial.
Aquesta onU enfortida hauria d’administrar regions
geogràfiques més petites, per abordar els problemes regionals en el seu
conjunt i buscar solucions. Es fàcil imaginar que un organisme polític
on es pugessin abordar els problemes regionals dels Balcans, del
Magrib, del Pròxim Orient o el Sud-est asiàtic seria més eficaç per
prevenir conflictes amb conferències de pau regionals per tal
d’apaivagar-los, i impedir rebrots de violència. I hauria de treballar
amb mesures complementàries per tal d’impedir l’aparició de nous
conflictes i guerres.
La primera i més important seria una
progressiva desmilitarització dels estats, amb l’aprovació d’acords per
eliminar les armes NBQ, de destrucció massiva (nuclears, químiques i
biològiques), seguit d’una reducció dels exèrcits, de l’armament pesant i
de les despeses militars dels estats fins rebaixar-les per sota de l’1%
del PIB. Aquests acords de desarmament haurien d’anar acompanyats de
mesures de control i restricció sobre el comerç d’armes mundial, la
total transparència d’informació sobre tots els aspectes militars
(exèrcits, armament i compres d’armes).
Una segona mesura seria
dotar de recursos la Cort Internacional de Justícia per les disputes
internacionals, i el seu Tribunal Penal Internacional per la persecució
de crims de guerra i greus violacions dels drets humans i contra la
humanitat.
I la tercera, la creació d’una força permanent i
depenent de Nacions Unides amb competències exclusives per intervenir en
conflictes i implementar la pau. La qual cosa hauria d’anar acompanyada
de la renuncia dels estats a intervenir fora de les seves fronteres i,
inevitablement, aniria acompanyada de la disminució dels exèrcits
nacionals, que restarien solament per a la defensa del seu territori.
Bibliografia
Benítez, Francesc, Evolució dels conflictes en el començament del segle XXI, 2007 en www.justiciaipau.org/centredelas
Beristain, Carlos Martín, Reconstruir el tejido social, Icaria, 1999
Beristain, Carlos Martín, y Riera, Francesc, Afirmación y Resistencia, Virus, 1992
Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Humanitarisme militar, Militarisme humanitari, Centre Delàs, 2007
Fisas, Vicenç, Cultura de paz y gestión de conflictos, Icaria, 1998
Galtung, Johan Tras la violencia 3R: Resolución, Reconstrucción, Reconciliación, Bakeaz, 1998
Kaldor, Mary, Las nuevas guerras, Tusquets, 2001
Lederach, John Paul, Construyendo la paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas, Bakeaz, 1998.
Osorio, Tamara, Aguirre, Mariano, Después de la guerra, Icaria, 2000
Pérez Armiño, Karlos, Diccionario de Acción Humanitaria y Cooperación al Desarrollo, Icaria, 2002.
Ruíz Jiménez, Itziar, La historia de la intervención humanitaria, La Catarata, 2005
San Juan, Cesar (ed.), Catástrofes y ayuda humanitaria, Icaria, 2001
Unidad de Estudios Humanitarios, Los desafíos de la acción humanitaria, Icaria, 1999
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
