¿Relacions militars “absolutament insignificants” entre Espanya i Israel?
Els recents i terribles esdeveniments a Gaza van ser el context que motivà la pregunta realitzada per un jove al president del Govern espanyol a un programa de televisió sobre la possibilitat de que armes espanyoles hagueren estat utilitzades a la massacre.
Rodríguez Zapatero contestà que les transferències d’armes espanyoles a Israel eren «absolutament insignificants» i les va xifrar al voltant del milió d’euros. Aquesta resposta conté, al menys, dos errors intencionats i amaguen, per altra banda, altres dues qüestions relacionades que considero mereixen ser abordades en les línies que segueixen.
El primer dels errors està relacionat amb la quantia de les exportacions. El milió escàs d’euros declarat pel president van ser, en realitat, el 2007 (última dada disponible), i d’acord amb dades del propi Govern, 1.515.930 euros. Per altra banda, a aquesta xifra caldria afegir-li els 274.080 euros que Espanya va exportar a Israel en armes curtes, les dades de les quals podem conèixer a través de les estadístiques oficials de duanes. A més, també cal afegir el més de mig milió d’euros exportat com a material de doble ús civil-militar –el detall del qual no es coneix– amb un potencial ús militar. En total, el 2007 Espanya va exportar material militar (o potencialment militar) per un valor de 2.366.820, el 237% del declarat per Zapatero al programa de televisió. Les previsions per al 2008 és que, almenys, les dades es multiplicaran per dos (els resultats del primer semestre superen les de tot l’any 2007). És necessari tenir present, en aquest punt, que exportar material militar a Israel representa una violació flagrant de les legislacions europea i espanyola. També ho representarien les vendes a grups armats palestins, però no es coneix cap tipus de relació militar o d’armament del Govern espanyol o empreses espanyoles amb cap d’aquests grups. Per altra banda, el segon error de Zapatero va ser declarar que «estic convençut que els nostres components o que l’armament que venem a Israel no s’ha utilitzat per a això», en referència als atacs de Gaza. És important saber que no hi ha cap garantia sobre l’ús final del material importat per Israel, és a dir, no hi ha manera de prevenir la no utilització de les armes espanyoles en esdeveniments com els registrats a la Franja.
Quant a les dues qüestions relacionades, la primera fa referència a les importacions. Es desconeix el volum de transferències des d’Israel cap a Espanya, malgrat són ben conegudes algunes vendes en forma de míssils i avions no tripulats (utilitzats per Espanya a l’Afganistan). El que interessa destacar aquí és que si Espanya importa material militar israelià és perquè Tel Aviv ostenta una de les indústries militars més «avançades» del món. Una explicació parcial d’aquest alt nivell tecnològic es basa en l’esforç militar israelià (quasi vuit vegades superior a l’espanyol, en termes percentuals sobre el PIB), que rep la seva legitimitat interna per la constant amenaça (real o figurada) que la població israeliana percep tant de l’exterior (Iran, alguns països àrabs…) com de l’interior (els territoris ocupats de Palestina, destacant la particularitat de la franja de Gaza). Així, és important tenir en compte que també existeix, malgrat que indirecte, un vincle clar entre les importacions espanyoles d’armament israelià i l’ocupació de Palestina.
La segona qüestió relacionada és, fins i tot, més significativa. En una situació en la qual cada país prioritza la pròpia indústria militar local, destaquen els consorcis que es materialitzen entre les empreses d’Israel i Espanya per accedir a cadascun dels respectius mercats i, fins i tot, a tercers mercats prèvia incorporació al consorci d’altres empreses d’aquells països. D’acord amb el conseller en cap de la delegació del Ministeri de Defensa d’Israel a Espanya, Itamar Graff, «la mitjana anual de volum de negoci entre les empreses israelianes i les espanyoles es situa entre els 50 i els 70 milions de dòlars», xifra molt superior a la registrada per transferències físiques de material militar. En relació amb aquest punt, cal recordar que la indústria militar israeliana és, en la seva major part, pública (i la part privada registra una forta intervenció estatal), mentre que les empreses espanyoles involucrades en aquests consorcis militars (Indra, Amper, EADS-CASA, Tecnobit, Telefònica i Ibèria, entre altres), malgrat són companyies privades, reben fons públics i altres facilitats per part de les estructures governamentals espanyoles.
Zapatero tenia raó quan va dir que les vendes d’armes a Israel eren «absolutament insignificants» per al volum global d’aquestes transferències, si ens referim als termes econòmics i no a la rellevància dels intercanvis. Fins i tot podria haver dit que també eren «absolutament insignificants» en comparació amb les que es poden registrar entre Israel i altres països (a part dels Estats Units, que acaparen bona part del protagonisme, França, Romania, el Regne Unit, la República Txeca i Holanda, entre d’altres, han venut més armes a Israel que Espanya entre 2004 i 2007, malgrat Madrid ha superat a països amb una indústria militar més potent com Alemanya). Anàlisis relatius apart, tenint en compte, per una banda, la gravetat dels efectes sobre la població civil a la regió i, per l’altra, el total de vincles militars entre Espanya i Israel, és a dir, incloent, com a mínim, les vendes de material militar, el de doble ús, les importacions i les col•laboracions empresarials, sense oblidar altres relacions governamentals entre els dos països (tant militars com de connivència política), minimitzar la rellevància de les relacions militars entre Espanya i Israel i qualificar-les d’«absolutament insignificants» representa, des del meu parer, una manera indigna d’eludir el necessari debat que hauria d’avaluar fins a quin punt és Espanya responsable dels excessos que el govern israelià comet sobre la maltractada població palestina.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
