Seguretat a la ciutat: una visió social

Els governs han de donar resposta davant l’alarma social, però no solament amb els mitjans clàssics

És cert que l’augment del 30% dels índexs de furts i crims a la ciutat de Barcelona és una realitat que cal administrar amb cura, perquè pot trencar els lligams de cohesió social que tota societat necessita. Els primers efectes negatius del discurs de la por ja s’han fet notar en les manifestacions de veïns reclamant més presència policial, i en l’aparició de grups de veïns autoorganitzats per perseguir delinqüents, un fet que obre el camí a l’aparició de grups incontrolats d’ultradreta.

La responsabilitat d’aquesta situació recau en uns mitjans de comunicació que han donat molta audiència a qualsevol incident que afectés la seguretat ciutadana i en els partits polítics que amb l’ànim de desgastar el govern d’Ada Colau, durant la campanya de les municipals, culpaven l’Ajuntament de l’augment de la inseguretat. Denúncies en les quals han participat de manera activa els gremis locals de l’hostaleria, la restauració i el comerç. D’altra banda, cal recordar-ho, la inseguretat també té beneficiaris, el sector empresarial de la seguretat privada, d’alarmes per a habitatges i d’assegurances.

Cal prendre mesures davant l’augment dels delictes. Però alhora cal analitzar les causes que el motiven, i, entre elles, sobresurt l’arribada massiva de turistes a Barcelona. Es parla de 30 milions si es compten els dels creuers i pisos turístics, fet que, a més de mercantilitzar la ciutat i convertir-la en negoci per a hotelers, oci nocturn, comerç i plataformes com Airbnb, incentiva l’arribada de delinqüència organitzada de l’exterior i fa que augmentin els furts, els robatoris, la droga i la prostitució. Però, a més, existeix una altra causa, la desigualtat econòmica de les capes socials més deprimides (el 20% de la població que viu en el llindar de la pobresa), que provoca marginació social en barris degradats, un factor que dissortadament afavoreix la delinqüència.

Els governs han de donar resposta davant l’alarma social, però no solament amb els mitjans clàssics d’Ajuntament (Guàrdia Urbana), Generalitat (Mossos) i Estat (Guàrdia Civil i mitjans judicials). El més important és desenvolupar polítiques públiques que van dels serveis socials als culturals, d’ocupació, d’habitatge, millores urbanístiques, educatives i salaris mínims garantits. Serveis la funció dels quals és prioritzar la cura d’aquells sectors de la ciutadania més vulnerables perquè no tenen cobertes les necessitats més essencials.

També cal millorar la participació dels veïns en les qüestions relacionades amb la seguretat. Existeixen taules de participació als districtes. Cal fer-les més operatives fent-hi participar tots els agents socials organitzats als barris, perquè ells puguin ajudar a trencar el cicle de la por i la inseguretat i ajudar a la convivència ciutadana.

Atès que la seguretat total és impossible, la seguretat ciutadana no es pot equiparar només amb un problema d’ordre públic i amb mesures per combatre el delicte, sinó que ha de tenir una visió social integradora de preservar la cohesió i la convivència per a tota la ciutadania.

Últimes Publicacions

Informe 67: Securitització a les ciutats. Estudi de quatre casos i anàlisi des d’una perspectiva de pau, drets i seguretat humana

Informe 65: “Per una política de pau i desarmament a Europa. Propostes per a una Europa de la distensió, la pau i la seguretat compartida”

Informe 66: “La Banca Armada i la seva corresponsabilitat al genocidi a Gaza. El finançament de les empreses que fabriquen les armes utilitzades a les matances contra la població palestina”

Infografia del Centre Delàs i l’IDHC “Construcció de Pau a les Ciutats”