Manifestua ‘Ez dugu etsi nahi gerraren eta Europako berrarmatzearen aurrean’
Ba al dago inor, Europan edo munduko beste edozein tokitan, maite dituen pertsonak balizko mehatxu batetik defendatu nahi ez dituenik? Indarkeriaren itzal ikaragarria bere eta bere ingurukoen bizitzetatik bortxakeriatik urrun nahi duenik? Amets egiten ez duenik bere seme-alabak, bere lagun eta ingurukoen seme-alabak bakean bizi ahal izateko etorkizunarekin, pertsona gisa garatzea, lan duinak izatea, bizigarri den planeta batean, buru gainean sabai batekin , kulturaz edo gizarte-harreman aberasgarri eta eraikitzaileez gozatuz eta indarkeriarik gabeko bizitzak bizitzen?
Espainiar Estatuko herritarrek kalitatezko osasun eta hezkuntza publikoak pertsona guztientzat bermatzen duen segurtasuna behar dute. Gazteek bizitzeko etxe bat behar dute. Gure adinekoek ez dute beren pentsioa arriskuan ikusi nahi, eta batez ere, ez dugu nahi gure seme-alabek eta bilobek gerraren izua ezagutzerik nahi.
Zehazki, zertan laguntzen dio etorkizun baketsu horri Europako gobernuek, herritarren eztabaidarik gabe, gardentasunik eta xehetasunik gabe, eta presaz, onartu nahi duten gastu militarraren igoera neurrigabeak?
Milaka milioi horietatik, zein da hezkuntza, osasuna, etxebizitzaren egoera latza, prekarietatea kultura, ingurumen-oreka edo nazioarteko elkartasuna hobetzeko helburua duen kopurua?
Eraso-mehatxuen aurrean, ez al litzateke beharrezkoa izango ahalegin politiko eta diplomatiko handiagotan inbertitzea edota oraindik aztertu gabeko elkarrizketa-bideak bilatzea?
Nahia hau, bakea eta justizia soziala defendatzea, alegia; inozoa, sinplista edo xaloa al da? Agian argiagoa, landuagoa eta helduagoa al da sinestea gerra-haizeek, hizkera belizistak eta armen aldeko apustuak etorkizun hobea ekarriko dutela ?
Ez! gerra giroak ez gaitu etsipenera eramango. Europaren berrarmatzeak ez du bakea ekarriko, ez du distentsioa ekarriko, gerrara gehiago hurbilduko gaitu, ordea. Gainera, testuinguru militaristek atzerapausoak dakartzate eskubide, askatasun eta gizarte-politiketan; gizartean beldurra eta alarma eraginez. Giro hori ezinhobea izan ohi da errepresio- eta autoritarismo-mekanismoak normalizatzeko, jada hainbat lekutan ikusten ari garen bezala.
Kezkatzen gaitu estrategia horrek Errusiarekin gerra luzea eragiteak, jakin badakigu-eta, ez dela Nazioarteko Zuzenbide Humanitarioa, askatasuna eta giza eskubideak defendatzeko edo ahulenak babesteko sustatzen. Hala balitz, Netanyahuren eta Putinen aurrean jarrera bera izango litzateke. Israel Gazan eta Zisjordanian genozidioa sustatzen ari da, Europaren isiltasun edo, are okerrago dena , babespea: izan ere edozein salaketak jazarpena jasaten ari da; Europak argi eta garbi birdefinitu behar ditu bere balio komunak eta ez erabili defentsa berrarmatzeko aitzakia gisa.
Iraganean herritarrek nahikoa erakutsi dute bakearekiko eta politika antibelizistekiko konpromisoa. Gure gertuko memoria kolektiboan sartzen dira Jose Maria Aznarren Gobernuak legez kanpo bultzatutako Irakeko gerraren aurkako manifestazio jendetsuak, gure herrialdea NATOn egotearen aurkako mugimendua (aspaldiko erreferendum hartan ezetzak botoen % 43 baino gehiago mobilizatu zituen), edo derrigorrezko soldadutza 2001ean desagerrarazi zuen borroka.
Ursula von der Leyen Batzordeko presidenteak iragarritako Europako gastu militarraren igoera (800.000 milioi euroraino lau urtean) parlamentuetan eztabaidatzea saihestuko duen salbuespenezko mekanismo baten bidez egingo da, eta, oro har, Europako herritarrei informazio argia eta zehatza ematea ekidituko duena.
Ez dugu nahi, eta ezin dugu onartu, Europa eta AEB gobernatzen dituzten elite belizistek hala erabaki dutelako, gerrarako tanke, fusil, ehiza-hegazkin eta misilak erosteko erabiltzea gure ospitale publikoetako, eskoletako eta unibertsitate publikoetarako beharrezkoa den diru, ez dugu nahi eta ezin dugu onartu dirua kentzea mendekotasuna artatzeko gure sistemari, diruz ez hornitzea zailtasun-uneetarako babeseko eta gizarte-estaldurako politikak, dirua murriztea klima-aldaketaren aurkako borrokarako, indarkeria matxistarako, arrazakeriarako edo larrialdietatik babesteko, lankidetzarako.
Behar dugun benetako segurtasuna bizi-segurtasuna da: gure pentsio publikoak, lehen mailako arretako gure sendagileak, edozein gaitz edo gaixotasunen aurka ospitale publikoetan egiten ditugun doako tratamenduak, berdintasuna ematen diguten eskola eta unibertsitate publikoetan bermatutako prestakuntzak, gure beka-sistemak, behar izanez gero, langabeziagatiko prestazioak, Bizitzeko Gutxieneko Diru-sarrerak, gure mendietan suteak itzaltzeko edo larrialdi bat sortzen denean gure herri eta hirietan jendea erreskatatzeko gure suhiltzaileak, edo emakumeen eskubideen defentsan eta babesean , indarkeria matxistak desagerrarazteko borrokan aurrera egingo duten politika publiko feministen garapenak.
Gerrateak bulego erosoetan diseinatzen dira, baina ondorioak herriek pairatzen dituzte. Horregatik, une hau oso garrantzitsua da gero eta handiagoa den tentsioa uxatzeko, eta bakearen, gizarte-ongizatearen eta guztion eskubideak zabaltzearen aldeko eredua defendatzeko. Bizi dugun garai honek erantzukizuna eskatzen du, politika ausartak, ikuspegi zabala eta bake-kultura.
Ez dugu gerraren aurrean etsi nahi, ez dugulako “hilerrietako bakerik” nahi, historiak erakusten digulako bakea lortzeko bide errealista bakarra ez dela militarra, politikoa baizik. Ekin lanari eta lan egizue bakearen alde, hau da gure eskaria.
Manifest ‘No ens resignem al rearmament i a la guerra a Europa’
Hi ha algú, a Europa o en qualsevol altra indret del món, que no vulgui defensar a les persones que estima d’una possible amenaça? Que no desitgi allunyar l’ombra terrible de la violència de la seva vida i la de la seva gent? Que no somiï amb un futur en el qual els seus fills i filles, els dels seus amics i veïnes puguin viure en pau, desenvolupar-se com a persones, tenir treballs dignes, habitar un planeta habitable, tenir un sostre sobre els seus caps, gaudir de la cultura o de les relacions socials enriquidores i constructives i viure vides lliures de tota mena de violències? La societat necessita la seguretat que dona tenir una sanitat i educació públiques de qualitat per a totes les persones, la joventut necessita una casa on viure, la nostra gent gran no vol veure perillar la seva pensió i, sobretot, no volem que els nostres fills i nets visquin l’horror de la guerra.
En quina mesura, exactament, contribueix a aquest futur en pau l’augment desenfrenat de la despesa militar que es proposen aprovar els governs europeus sense un debat ciutadà, sense transparència ni detall i amb urgència? Quina part d’aquests milers de milions anirà destinada a millorar l’educació, la sanitat, la terrible situació de l’habitatge, la precarietat en la cultura, l’harmonia mediambiental o la solidaritat internacional? No seria necessari invertir en majors esforços polítics i diplomàtics que davant les amenaces d’agressió busquin camins de diàleg encara no explorats?
És estúpid, simplista o naïf desitjar això, defensar la pau i la justícia social? És potser més intel·ligent, elaborat i madur creure que els vents de guerra, el llenguatge bel·licista i l’aposta per les armes portaran un futur millor?
No, no ens resignem a la guerra. El rearmament d’Europa no portarà la pau, no contribuirà a la distensió, sinó que ens acostarà encara més a la guerra. Els contextos militaristes solen anar acompanyats, a més, de retrocessos en drets, llibertats i polítiques socials, originen por i alarma social, escenari idoni per a normalitzar mecanismes de repressió i d’autoritarisme, com ja s’està començant a veure.
Ens preocupa que aquesta estratègia porti a una llarga guerra amb Rússia, que sabem que no és per a defensar el Dret Internacional Humanitari, la llibertat, els drets humans o per a protegir els més febles. Si fos així, l’actitud enfront de Netanyahu seria la mateixa que enfront de Putin. Aquesta Europa que calla o, pitjor encara, fa costat a Israel en el seu genocidi a Gaza i Cisjordània i que fins i tot persegueix als qui ho denuncien, necessita redefinir clarament quins són aquests valors comuns la defensa dels quals es planteja com a justificació per al rearmament.
La ciutadania del nostre país ha demostrat àmpliament en el passat el seu compromís amb la pau i amb les polítiques antibel·licistes. Formen part de la nostra memòria col·lectiva recent les multitudinàries manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq impulsada de manera il·legal pel Govern de José María Aznar, el moviment de rebuig a la permanència del nostre país en l’OTAN que va arribar a mobilitzar més del 43% del vot emès en aquell llunyà referèndum, o el moviment de lluita contra el servei militar obligatori fins a la seva eliminació l’any 2001.
L’augment de la despesa militar europea -fins a 800.000 milions d’euros en quatre anys- anunciat per la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen, es realitzarà a través d’un mecanisme d’excepcionalitat que evitarà el debat en els parlaments i, en general, la informació clara i detallada a la ciutadania europea.
No podem ni volem acceptar que els diners dels nostres hospitals públics, les nostres escoles i les nostres Universitats públiques, el nostre sistema d’atenció a la dependència, les nostres polítiques de protecció i de cobertura social per als moments de dificultat, de lluita contra el canvi climàtic o de protecció enfront d’emergències, de cooperació, vagin destinats a comprar tancs, fusells, caces i míssils per a la guerra, perquè així ho hagin decidit les elits bel·licistes que governen actualment Europa i els EEUU.
La veritable seguretat que necessitem és la seguretat vital que ens aporten amb la seva sola existència les nostres pensions públiques, els nostres metges i metgesses d’atenció primària, els nostres tractaments gratuïts en hospitals públics contra qualsevol dolència o malaltia que ens afecti, la nostra formació garantida en escoles i Universitats públiques que ens doten d’igualtat, el nostre sistema de beques, l’atur en cas de necessitat, l’Ingrés Mínim Vital, els nostres bombers i bomberes apagant incendis a les nostres muntanyes o rescatant gent als nostres pobles i ciutats quan es produeix una emergència, o el desenvolupament i posada en pràctica de polítiques públiques feministes que avancin en la defensa i protecció dels drets de les dones i en la lluita per l’erradicació de les violències masclistes.
Els climes bèl·lics es dissenyen en còmodes despatxos, però són els pobles els qui en paguen les conseqüències. Per això, aquest moment és d’extrema importància per a dissipar la tensió creixent i defensar un model de pau, de benestar social i d’ampliació de drets per a tots. El moment present requereix de responsabilitat, polítiques audaces, altura de mires i cultura de pau.
No ens resignem a la guerra, perquè no volem la pau dels cementiris, perquè la història ens demostra que l’únic camí realista per a aconseguir la pau no és militar, sinó polític. Posin-se a la feina i treballin per la pau, els hi ho exigim.
Manifiestu ‘Nun nos resignamos al rearmamientu y a la guerra n’Europa’
¿Hai daquién, n’Europa o en cualquier otra parte del mundu, que nun quiera defender a los sos seres queríos d’una posible amenaza? ¿Que nun quiera apartar la solombra terrible de la violencia de la so vida y la de los sos? ¿Que nun suañe con un futuru onde los sos fíos y fíes, los de los sos amigos y vecines puedan vivir en paz, desenvolvese como persones, tener trabayos dignos, habitar un planeta habitable, tener un techu enriba les cabeces, disfrutar de la cultura o de les rellaciones sociales arriquecedores y constructives y vivir vides llibres de toa clas de violencies? La sociedá precisa la seguranza que dan una sanidá y educación públiques de calidá pa toles persones, la mocedá precisa una casa onde vivir, los nuestros mayores nun quieren ver apeligrar la pensión y, sobre manera, nun queremos que los nuestros fíos y nietos vivan l’horror de la guerra.
¿En qué midida exactamente ayuda a esi futuru en paz l’aumentu escomanáu del gastu militar que cunten aprobar los gobiernos europeos ensin discutiniu ciudadanu, ensin tresparencia nin detalle y con urxencia? ¿Qué parte d’esos miles de millones va destinada a ameyorar la educación, la sanidá, la situación terrible de la vivienda, la precariedá na cultura, l’harmonía medioambiental o la solidaridá internacional? ¿Nun yera menester invertir en mayores esfuercios políticos y diplomáticos qu’énte les amenaces d’agresión busquen caminos de diálogu tovía ensin esplorar?
¿Ye fato, simplayo o naif naguar por esto, defender la paz y la xusticia social? ¿Ye quiciabes más intelixente, ellaborao y maduro creyer que los vientos de guerra, el llinguaxe belicista y l’apueste poles armes van trayer un futuru meyor?
Non, nun nos resignamos a la guerra. El rearmamientu d’Europa nun va trayer la paz, nun va ayudar a la distensión, sinón que nos va averar entá más a la guerra. Los contestos militaristes avecen a dir acompañaos, amás, de retrocesos en derechos, llibertaes y polítiques sociales, anicien mieu y alarma social, escenariu afayadizu pa normalizar mecanismos de represión y d’autoritarismu, como yá se ta empezando a ver.
Esmoleznos qu’esta estratexa lleve a una guerra llarga con Rusia, que sabemos que nun ye pa defender el Derechu Internacional Humanitariu, la llibertá, los derechos humanos o pa protexer a los más débiles. De ser asina, l’actitú frente a Netanyahu diba ser la mesma que frente a Putin. Esta Europa que calla o, peor entá, sofita a Israel nel so xenocidiu en Gaza y Cisxordarnia, y inclusive persigue a los que lo denuncien, precisa redefinir a les clares cuálos son esos valores comunes que dicen defender como xustificación pal rearmamientu.
La ciudadanía del nuestru país demostró sobradamente nel pasáu’l so compromisu cola paz y coles polítiques antibelicistes. Formen parte de la nuestra memoria colectiva recién les manifestaciones multitudinaries en contra de la guerra d’Iraq impulsada de manera illegal pol Gobiernu de José María Aznar, el movimientu pa refugar la permanencia del nuestru país na OTAN que llegó a movilizar más del 43 % del votu emitíu naquel referéndum de cuantayá, o’l movimientu de llucha contra’l serviciu militar obligatoriu hasta la so eliminación nel añu 2001.
L’aumentu del gastu militar européu -hasta 800.000 millones d’euros en cuatro años- anunciáu pola presidenta de la Comisión Ursula von der Leyen va realizase al traviés d’un mecanismu d’escepcionalidá que va evitar el debate nos parllamentos y, en xeneral, la información clara y detallada a la ciudadanía europeo.
Nun podemos nin queremos aceptar que’l dineru de los nuestros hospitales públicos, les nuestres escueles y les nuestres universidaes públiques, el nuestru sistema d’atención a la dependencia, les nuestres polítiques de protección y de cobertura social pa los momentos de dificultá, de llucha contra’l cambéu climáticu, la violencia machista, el racismu o de protección frente a emerxencies, de cooperación…, vaiga destinase a mercar tanques, fusiles, caces y misiles pa la guerra, porque asina lo decideren les élites belicistes que gobiernen anguaño Europa y EE. UU.
La verdadera seguranza que precisamos ye la seguranza vital que nos apurren namás por existir les nuestres pensiones públiques, los nuestros médicos y médiques d’atención primaria, los nuestros tratamientos gratuitos n’hospitales públicos contra cualquier dolencia o enfermedá que nos afecte, la nuestra formación garantizada n’escueles y universidaes públiques que nos doten d’igualdá, el nuestru sistema de beques, les nuestres prestaciones por desemplegu en casu de necesidá, l’Ingresu Mínimu Vital, los nuestros bomberos y bomberes apagando quemes nos nuestros montes o rescatando xente nos nuestros pueblos y ciudaes cuando hai una emerxencia, o’l desenvolvimientu y puesta en práctica de polítiques públiques feministes qu’avancen na defensa y protección de los derechos de les muyeres y na llucha por desaniciar les violencies machistes.
Los climes bélicos diséñense en despachos cómodos, pero son los pueblos los que paguen les consecuencies. Por eso, esti momentu ye de muncha importancia pa menguar la tensión creciente y defender un modelu de paz, de bienestar social y d’ampliación de derechos pa toos. El momentu presente precisa responsabilidá, polítiques atrevíes, altor de mires y cultura de paz.
Nun nos resignamos a la guerra, porque nun queremos la paz de los cementerios, porque la historia demuéstranos que l’únicu camín realista pa que se llogre la paz nun ye militar, sinón políticu. Pónganse a ello y trabayen pola paz, esixímos-yoslo.
Manifesto ‘Non nos resignamos ao rearmamento e á guerra en Europa’
Hai alguén, en Europa ou en calquera outra parte do mundo, que non queira defender aos seus seres queridos dunha posible ameaza? Que non desexe afastar a sombra terrible da violencia da súa vida e a dos seus? Que non soñe cun futuro no que os seus fillos e fillas, os dos seus amigos e veciñas poidan vivir en paz, desenvolverse como persoas, ter traballos dignos, habitar un planeta habitable, ter un teito sobre as súas cabezas, gozar da cultura ou das relacións sociais enriquecedoras e construtivas e vivir vidas libres de todo tipo de violencias? A sociedade necesita a seguridade que dá unha sanidade e educación públicas de calidade para todas as persoas, a mocidade necesita unha casa onde vivir, os nosos maiores non queren ver perigar a súa pensión e, sobre todo, non queremos que os nosos fillos e netos vivan o horror da guerra.
En que medida exactamente contribúe a ese futuro en paz o aumento desenfreado do gasto militar que se propoñen aprobar os gobernos europeos sen debate cidadán, sen transparencia nin detalle e con urxencia? Que parte deses miles de millóns vai destinada a mellorar a educación, a sanidade, a terrible situación da vivenda, a precariedade na cultura, a harmonía ambiental ou a solidariedade internacional? Non sería necesario investir en maiores esforzos políticos e diplomáticos que ante as ameazas de agresión busquen camiños de diálogo aínda non explorados?
É estúpido, simplista ou naíf desexar isto, defender a paz e a xustiza social? É quizais máis intelixente, elaborado e maduro crer que os ventos de guerra, a linguaxe belicista e a aposta polas armas traerán un futuro mellor?
Non, non nos resignamos á guerra. O rearmamento de Europa non traerá a paz, non contribuirá á distensión, senón que nos achegará aínda máis á guerra. Os contextos militaristas adoitan ir acompañados, ademais, de retrocesos en dereitos, liberdades e políticas sociais, orixinan medo e alarma social, escenario idóneo para normalizar mecanismos de represión e de autoritarismo, como xa se está empezando a ver.
Preocúpanos que esta estratexia leve a unha longa guerra con Rusia, que sabemos que non é para defender o Dereito Internacional Humanitario, a liberdade, os dereitos humanos ou para protexer aos máis débiles. De ser así, a actitude fronte a Netanyahu sería a mesma que fronte a Putin. Esta Europa que cala ou, peor aínda, apoia a Israel no seu xenocidio en Gaza e Cisxordania e mesmo persegue a quen o denuncian, necesita redefinir claramente cales son eses valores comúns cuxa defensa se expón como xustificación para o rearmamento.
A cidadanía do noso país demostrou sobradamente no pasado o seu compromiso coa paz e coas políticas antibelicistas. Forman parte da nosa memoria colectiva recente as multitudinarias manifestacións en contra da guerra de Iraq impulsada de maneira ilegal polo Goberno de José María Aznar, o movemento de rexeitamento á permanencia do noso país na OTAN que chegou a mobilizar máis do 43% do voto emitido naquel afastado referendo, ou o movemento de loita contra o servizo militar obrigatorio até a súa eliminación no ano 2001.
O aumento do gasto militar europeo -até 800.000 millóns de euros en catro anos- anunciado pola presidenta da Comisión Ursula von der Leyen, vaise a realizar a través dun mecanismo de excepcionalidade que evitará o debate nos parlamentos e, en xeral, a información clara e detallada á cidadanía europea.
Non podemos nin queremos aceptar que o diñeiro dos nosos hospitais públicos, as nosas escolas e as nosas Universidades públicas, o noso sistema de atención á dependencia, as nosas políticas de protección e de cobertura social para os momentos de dificultade, de loita contra o cambio climático, a violencia machista, o racismo ou de protección fronte a emerxencias, de cooperación, vaia a ser destinado a comprar tanques, fusís, cazas e mísiles para a guerra, porque así o decidiron as elites belicistas que gobernan actualmente Europa e os EEUU.
A verdadeira seguridade que necesitamos é a seguridade vital que nos achegan coa súa soa existencia as nosas pensións públicas, os nosos médicos e médicas de atención primaria, os nosos tratamentos gratuítos en hospitais públicos contra calquera doenza ou enfermidade que nos afecte, a nosa formación garantida en escolas e Universidades públicas que nos dotan de igualdade, o noso sistema de bolsas, as nosas prestacións por desemprego en caso de necesidade, o Ingreso Mínimo Vital, os nosos bombeiros e bombeiras apagando incendios nos nosos montes ou rescatando xente nos nosos pobos e cidades cando se desata unha emerxencia, ou o desenvolvemento e posta en práctica de políticas públicas feministas que avancen na defensa e protección dos dereitos das mulleres e na loita pola erradicación das violencias machistas.
Os climas bélicos deséñanse en cómodos despachos, pero son os pobos quen pagan as consecuencias. Por iso, este momento é de extrema importancia para disipar a tensión crecente e defender un modelo de paz, de benestar social e de ampliación de dereitos para todos. O momento presente require de responsabilidade, políticas audaces, altura de miras e cultura de paz.
Non nos resignamos á guerra, porque non queremos a paz dos cemiterios, porque a historia demóstranos que o único camiño realista para conseguir a paz non é militar, senón político. Póñanse ao choio e traballen pola paz, esixímosllo.