---

Publicat en Barcelona

Els països del Mediterrani Sud s’armen i es militaritzen per a frenar els fluxos migratoris

• Els cinc grans exportadors d’armes de la regió mediterrània -amb el 99,5% del total de les vendes- són França, Espanya, Itàlia, Israel i Turquia.
• Argèlia, Egipte, Turquia, el Marroc i Israel copsen el 74% de les importacions d’armament al Mediterrani (2009-2018), tots ells països en situació de conflicte armat i tensió i amb situacions complexes de gestió de les persones desplaçades per la força.
• S’identifica una tendència creixent d’adquisició de tecnologies i sistemes per a la vigilància i el control fronterer, per part dels països del Sud i Est de la mediterrània.

Barcelona, 16 de març de 2020. El Mediterrani és escenari del 16,8% de les exportacions d’armes mundials, i se situen com els cinc majors exportadors de la regió, en els últims 10 anys i en ordre d’importància, França, Espanya, Itàlia, Israel i Turquia, sent aquest últim el país que, amb escreix, ha augmentat més les seves exportacions (un 478%). Les exportacions d’aquests cinc països representen prop del total de les exportacions de la regió, acaparant el 2019 el 99,5%.

Pel que fa a les importacions d’armes al Mediterrani, s’identifica un augment del 37% en els últims 10 anys. Els països que han importat més armament a la regió són, en ordre d’importància, Argèlia, Egipte, Turquia, el Marroc i Israel, i conjuntament acumulen el 74% del total de les importacions.

Un estudi de nova publicació elaborat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, en col·laboració amb Novact i Suds -en el marc de la tasca que realitza l’ODHE (Observatori de Drets Humans i Empreses en la Mediterrània)-, mostra el paper dels països europeus en el comerç d’armes i la militarització del Mediterrani Sud (la conca Sud i Est de la regió mediterrània), una de les regions del món amb els indicadors més alarmants en relació a l’existència de conflictes armats, violències i vulneracions de drets humans.

A partir de l’anàlisi de diferents indicadors sobre seguretat i defensa (despesa militar, efectius militars, comerç d’armes i renovació d’arsenals militars) en l’última dècada, les conclusions de la recerca constaten que els països de la Mediterrània han seguit un procés de militarització enfocada a frenar els fluxos migratoris conseqüència dels conflictes de la regió, Àfrica i Orient Mitjà, i de la situació d’inestabilitat i desigualtats.

El Working Paper “El Mediterrani, una dècada de polítiques militaristes. Armes i militarització del mediterrani Sud” destaca la tendència creixent de la despesa militar dels països de la zona, que assoleix en conjunt els 170 milions de dòlars, el 10% de la despesa militar mundial. Argèlia, Turquia, Tunísia i el Líban són els països que presenten un major augment de les seves despeses militars (Argèlia un 85% i Turquia un 65%), mentre que s’identifica una lleugera disminució dels països europeus de la regió a causa de la crisi econòmica de l’any 2008.

D’altra banda, s’identifica una reducció del nombre de militars en actiu al Mediterrani, que han disminuït un 25% des de l’any 2009; una reducció que s’ha compensat en alguns països amb el manteniment o inclús l’augment de les forces paramilitars, especialment a Turquia, Egipte, Argèlia i el Marroc. Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs i autor de l’informe apunta que “el Mediterrani segueix una lògica global que ens porta cap a uns exèrcits menys nombrosos però més modernitzats, amb majors capacitats tècniques i accés a sistemes d’armes més complexos, i amb funcionalitats que s’allunyen dels paràmetres dels exèrcits tradicionals, com la vigilància i control de persones migrants i desplaçades per la força”.

La recerca posa també el focus en les tipologies d’armament que s’han adquirit per part dels països de la regió mediterrània durant el període estudiat (basant-se en les dades publicades pel Military Balance), i mostra una tendència a la modernització de les flotes de vehicles, amb la compra de blindats, bucs de guerra, bucs patrullers i guardacostes, helicòpters i avions. També destaca l’adquisició de material de dispositius de control i vigilància, com són radars, sensors i satèl·lits, mostrant aquesta tendència a la militarització amb el fi d’interceptar i impedir l’arribada de les persones migrades i refugiades que fugen de les violències a les seves llars i es troben més violències a les fronteres al seu trajecte migratori.

En aquest context, les grans empreses militars i de seguretat també hi troben un lloc destacat a la regió. En el Top 100 d’empreses militars mundials amb major facturació, elaborat anualment pel SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute), s’hi troben 14 empreses de la regió l’any 2018. Destaquen algunes de les principals empreses d’aeronàutica i construcció naval militars de França (Thales, DCNS, CEA i Nexter), Itàlia (Leonardo Finmecanica, Selex i Fincanteriri), Espanya (Indra i Navantia) i les transeuropees MBDA i Airbus Defence and Space; però entre les que se situen de forma destacada les israelites Elbit Systems, Israel Aerospace Industries i Rafael, o les turques Aselsan i Turkish Aerospace Industries.

Pel que fa a l’arsenal militar dels països del Mediterrani Sud, l’anàlisi identifica un descens en la dècada 2009-2019, que s’atribueix a diversos factors, entre els quals, l’increment de la tecnificació de l’armament i la seva versatilitat i capacitat d’adaptació que fa que amb menys quantitat s’aconsegueixi el mateix objectiu. Gemma Amorós, membre del Centre Delàs i també autora de la publicació apunta que “la catalogació dels armaments és variable i això produeix certa ambigüitat a l’hora de saber-ne l’ús final: un mateix model d’helicòpter, per exemple, es pot utilitzar per transport o per control fronterer”.

Consulta i descarrega el Working Paper complet en castellà aquí.

Per a més informació:

– Maria Vázquez (Centre Delàs d’Estudis per la Pau)

premsa@centredelas.org – 633 561 498 – 93 441 19 47

---