El llast de la violència a l’Amèrica Llatina

Llatinoamèrica ostenta el títol de ser la regió amb la taxa d’homicidis més elevada del món. El nivell de violència a les ciutats d’Amèrica Llatina s’assembla, per la intensitat, a un escenari de guerra silenciosa o guerra invisible. 7 dels 20 països amb taxa més alta d’assassinats mundials en el 2017 són llatinoamericans. De les 50 ciutats amb nivells d’homicidis més alts, 42 es troben a l’Amèrica Llatina, Los Cabos (Mèxic 365 homicidis), Caracas (Veneçuela 3.387 homicidis), Acapulco (Mèxic 910 homicidis), Natal (Brasil 1.378 homicidis) i Tijuana (Mèxic 1.897 homicidis) són ciutats que superen les 100 morts per cada 100.000 habitants i any.

La major part d’aquestes morts no són fruit de les guerres, de conflictes armats, no són lluites pel poder polític, són producte d’economies il·legals com el narcotràfic, el tràfic de persones o òrgans, de la violència de bandes o ‘maras’, del control territorial i de la violència interpersonal en la vida quotidiana. Economies que no funcionen sense l’aplicació de violència.

La violència té uns efectes directes en la vida de les persones i en el desenvolupament econòmic del país. En aquelles zones o poblacions amb elevades taxes de criminalitat, la qualitat de vida de les persones es veu altament reduïda, en tant que aquesta violència les impedeix tenir treballs estables, gaudir dels espais públics segurs o tenir restringit el dret de moure’s amb llibertat pel seu barri; la violència provoca baix rendiment escolar, altes taxes d’abandonament escolar entre adolescents i en definitiva la por que imposen en els barris provoca que es trenqui el teixit associatiu, les formes d’organització veïnals, modifica les conductes de la gent i augmenta la vulnerabilitat de les dones.

Les bandes, les ‘maras’ o el narcotràfic, amb les seves formes de control territorial, de control de la vida de les persones que viuen en aquest territori, de l’extorsió econòmica que exerceixen, de la imposició de treballar per a ells o de la por que imposen, trenquen les estructures relacionals de la població.

Enfront d’aquesta violència, que l’Organització Mundial de la Salut denomina com d’epidèmia i que afirma que s’està tornant crònica en algunes zones urbanes, els governs dels diferents estats d’Amèrica Llatina han aplicat la mateixa recepta política, la de «mà dura”. Aquesta política ha consistit a incrementar el nombre de policies al carrer, excessos dels mateixos cossos de seguretat, modificar el codi penal en el sentit d’endurir les penes de presó i rebaixar l’edat d’entrada a presó per incloure a joves de ‘maras’ o bandes i finalment de militaritzar la seguretat incorporant als militars en les tasques pròpies de la policia. La incorporació de l’exèrcit en tasques policials o la creació d’unitats especials fora de la policia, s’ha implantat com a mesura per contrarestar l’alta corrupció dels cossos policials; però aquesta política de mà dura i la presència de l’exèrcit al carrer ha suposat un augment de desapareguts o d’execucions extrajudicials.

Aquestes polítiques han provocat un increment notable de membres de bandes empresonats i un augment dels anys de condemna, la qual cosa ha suposat un increment considerable de la gent empresonada, a presons ja col·lapsades i que com a efecte contrari al perseguit, han facilitat que les xarxes criminals s’organitzin millor i que des de dins de les mateixes presons reforcin la seva estructura orgànica.

D’altra banda cal considerar els alts índexos de corrupció dels estaments públics amb diners que provenen de les diverses formes d’economia il·legal com el narcotràfic o el tràfic de persones, corrupció que afecta als cossos policials, els polítics electes, als jutges o els empresaris. Els alts índexos de corrupció són principals factors de la baixa confiança i credibilitat en les institucions públiques; en concret la policia és un dels estament més degradats i amb menor suport de la població i, no només per la corrupció sinó també per la multitud de casos de denúncies per excessos o de denúncies d’execucions extrajudicials per part de les forces de seguretat i pels elevats índexos d’impunitat. Aquest deteriorament de les institucions públiques acaba fomentant que els països centreamericans s’hagin convertit en la principal ruta de la droga i el tràfic de persones cap als Estats Units.

Els desplaçaments de població centreamericana creuant Mèxic fins els Estats Units no és nova. Fa prou anys que es donen, però en els moviments actuals de població es pot apreciar com la violència exercida per les ‘maras’, les bandes o els grups criminals s’ha convertit en un factor rellevant en l’emigració; al mateix temps que està essent un factor important en els desplaçaments de població entre ciutats o dins de la mateixa ciutat. La població fuig de les extorsions i amenaces. En una ciutat el control social i territorial de les bandes o les ‘maras’ pot arribar a ser tan asfixiant o generar suficient por entre les famílies que el millor és marxar. Les conseqüències del desplaçament o la migració per a aquestes famílies són enormes. Abandonen la casa, les escoles, els treballs i els escassos recursos econòmics de la família i tot això afecta de forma profunda els vincles familiars i els vincles comunitaris.

Per a la població la situació que viuen és tan dura que políticament estan sorgint populismes que defensen la «mà dura», candidats polítics que guanyen eleccions però que governen de forma autoritària i que poden arribar a posar en perill el poc que s’ha aconseguit en drets democràtics, polítics, socials o econòmics. Des de fa més de 20 anys que s’estan aplicant les mateixes polítiques públiques, les mateixes receptes per combatre la violència com poden ser el populisme punitiu i repressor o polítiques de frontera que limiten el pas de persones, les mateixes polítiques que ja s’ha vist que són obsoletes, però que poden generar vots fent creure a la gent que amb mà dura tot anirà millor.

El segon element preocupant són les esglésies evangèliques amb un missatge ultraconservador. Aquestes esglésies han estat determinants en la victòria de Bolsonaro al Brasil, a Costa Rica el candidat a les eleccions a president i predicador evangèlic, va convulsionar les eleccions amb un programa populista que explota el sentiment popular antipolític i religiós, o a Colòmbia, on les esglésies evangèliques van aconseguir decantar la balança pel «no» en el referèndum sobre els acords de pau amb la guerrilla de les FARC.

No tinc respostes o propostes i menys respostes simples i de curt termini per a revertir aquesta situació. En tot cas sí que estic convençuda que les receptes polítiques que s’han aplicat fins ara no han resultat, o que cal aplicar respostes de llarg termini.

Amèrica Llatina no és la regió més pobre del món, però sí que és la regió més desigual, és important revertir o disminuir les violències estructurals, disminuir les bretxes estructurals com: reduir el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, eliminar la pobresa extrema, revertir la falta d’infraestructures (eminentment on viuen els més pobres: clavegueram, aigua potable o transport públic), la segregació de població en funció dels recursos econòmics (guetos), incrementar l’escolarització infantil i juvenil, millorar la salut, respectar les minories. En definitiva respectar els Drets Humans, posar les persones, la igualtat entre les persones i la dignitat de les persones en el centre de les polítiques, canviar l’estil de vida i el model de creixement implantant, respectant el medi ambient.

Impulsar polítiques que ajudin les dones a exercir els seus drets als recursos econòmics, poder accedir a la propietat, poder accedir a la propietat de la terra, a combatre el patriarcat que provoca tantes violacions dels drets de les dones. Els joves necessiten oportunitats reals d’inclusió social, necessiten programes educatius, laborals, culturals, esportius i recreatius que els permetin optar per plans de vida en societat. Els joves necessiten treballs legals com a alternativa al crim organitzat o a les bandes delinqüencials.

També podríem pensar en mesures més problemàtiques políticament com legalitzar la droga. Si la producció, distribució i consum són legals, si es regulen i paguen impostos una bona part de la criminalitat i la violència disminuiria.

Però és necessari que la població de tot el món estigui organitzada, que creixi el teixit social on les persones ens donem suport mútuament, però també organitzacions que plantegin respostes i propostes polítiques que ens ajudin a conviure, respectant la diversitat i els drets humans de totes les persones. En definitiva és necessari que tots participem en la construcció d’un món millor, és important que aquest treball no el deleguem en els polítics.

Llegeix l'article a Públic.