La solució no és militaritzar RCA

RCA és un país on quatre dels cinc presidents han estat deposats per un cop d’estat, on hi ha 551.600 desplaçats interns, prop de la meitat només a la capital, Bangui, incloent-ne 70.000 vivint en miserables condicions a l’aeroport de la ciutat, i on a més 341.600 s’han refugiat a les veïnes Camerun, Txad, República Democràtica del Congo i la República del Congo. RCA ha estat i és un país que es troba en una crisi humanitària i política permanent, que ha vist agreujada la seva situació per enèsima vegada.

La recent irrupció de Seleka, un grup armat que pot comptar amb entre 5.000 i 7.000 efectius principalment amb origen al nord-est del país, compost per txadians i sudanesos, i la seva posterior arribada al poder el 24 de març de 2013, al costat de la revolta dels grups anti-Balaka (anti-matxet), compostos per milícies rebels i altres grups anti-Seleka, i que inclou entre els seus membres ex-militars de les Forces Armades Centre Africanes (FACA), ha sumit RCA en una situació de violència generalitzada i venjances, en què la utilització de les diferències identitàries ha portat a una elevada polarització entre cristians i musulmans i al distanciament entre grups ètnics. A això cal sumar-hi la desconfiança existent anteriorment entre sedentaris i nòmades, una de les raons que amb més encert pot explicar les arrels d’una part de la violència inicialment de baixa intensitat que avui s’ha generalitzat a tot el país. La resta és el de sempre, una ball de sigles de grups armats els líders dels quals busquen la seva part del pastís en els processos de repartiment de poder després de massa anys de conflicte armat de més o menys intensitat on els soldats tenen poques alternatives a la lluita armada. Una eterna inestabilitat política, econòmica i les recurrents crisis humanitàries que han afectat el país s’han encarregat que RCA passi de ser un estat considerat fràgil a un de fallit en el qual la comunitat internacional ha decidit actuar, com sempre, tard i per la via militar.

Ara, en poc més d’un any, el govern ha canviat tres vegades de mans. L’Acord de Pau de Libreville de gener de 2013 va ser incomplert per Seleka, que després de col·locar al seu líder Michel Djotodia com a autoproclamat president, va fracassar pels abusos dels ex-Seleka i la irrupció dels grups d’autodefensa anti-Balaka, que van estendre la violència fins a la capital. Això va portar a la dimissió de Djotodia a principi de 2014 i a l’arribada al poder com a presidenta interina de Catherine Samba-Panza, amb l’objectiu d’estabilitzar el país i organitzar a corre-cuita unes previsiblement poc democràtiques eleccions el 2015.

La Comunitat Internacional ha respost a RCA amb diverses dosis militars. La MICOPAX (abans FOMUC) era la Missió de consolidació de la Pau a República Centreafricana impulsada per la Comunitat d’Estats de l’Àfrica Central (ECCAS, Economic Community of Central African States), va començar el 4 de desembre de 2002, i amb 700 efectius militars de Camerun, Txad, RDC, i Gabon, 30 observadors militars (de Burundi, Camerun, Txad, República del Congo, Guinea Equatorial i Gabon, i 150 policies (de Guinea Equatorial) – i amb un cost anual de 41 milions de dòlars (finançats per la UE, França i ECCAS) – va ser incapaç d’aturar l’avanç de Seleka cap a la capital Bangui. A partir de llavors, la pressió francesa per augmentar la capacitat militar de la intervenció estrangera va fer que al juliol de 2013 arribés la resolució 2127 del Consell de Seguretat de Nacions Unides que va impulsar la creació de la MISCA (Missió de Suport a l’Àfrica Central) de la Unió Africana, en substitució de la ineficient MICOPAX. La MISCA va ser dotada amb 6.000 militars i policies de diversos estats d’ Àfrica Central, desplegada sota instàncies de la Unió Africana. Aquesta missió és finançada íntegrament per la UE. Al febrer, la MISCA comptava amb 6.032 militars.

D’altra banda, i de forma paral·lela, l’exèrcit francès sempre ha estat present a RCA, sobretot a la capital. Però la seva intervenció militar actual, que ja compta amb 2.000 soldats, ha suposat un salt qualitatiu en la seva implicació en el conflicte centreafricà a través de l’operació Sangaris desplegada a partir del 5 de desembre del mateix any per la mateixa resolució 2127 del Consell de Seguretat per donar suport a la MISCA. A això cal sumar-hi l’àmplia presència militar francesa al Sahel, al Txad amb l’operació Epervier (950 efectius), a Mali (1600) en l’Operació Serval i 100 a la EUTM. A més, l’aposta de la Unió Europea (UE) per l’estabilització a través de la via militar de RCA ha tingut altres pilars, les intervencions militars europees desplegades a la zona han estat principalment dos: l’EUFOR Txad / RCA, de 2007 a 2009 , i l’actual missió desplegada a l’àrea de Bangui, la missió EUFOR-RCA, sustentada en la resolució 2134 del Consell de Seguretat de Nacions Unides.

A l’Operació Sangaris de l’exèrcit francès cal sumar-hi un contingent de la UE de 1.000 efectius, que comença a desplegar-se en el segon trimestre del 2014. En aquest contingent hi participa Espanya des que, amb sol·licitud prèvia de les autoritats franceses, el Consell de Ministres del 13 de desembre de 2013 va aprovar contribuir amb un avió T-10 ‘Hèrcules’ i un contingent de suport fins a un màxim de 60 efectius militars, per facilitar el desplegament i sosteniment de les forces franceses a RCA, inicialment mitjançant el suport aeri des d’Espanya i, en cas necessari, des de bases franceses a Gabon o Txad. El desplegament del destacament ‘Mamba’ a Libreville (Gabon) va començar el 21 març de 2014. Un contingent espanyol integrat per 50 components d’Operacions Especials i un grup de 25 efectius de la Guàrdia Civil van arribar el 28 de maig a Bangui, mentre uns altres 10 militars espanyols ja es troben desplegats a les casernes generals instal·lats a Larissa (Grècia) i a Bangui. Aquest contingent romandrà durant un període inicial de sis mesos a RCA i la seva missió serà la de col·laborar en el restabliment de la seguretat a la capital del país i els seus voltants, zona on substituiran les forces franceses de l’operació ‘Sangaris’ i les forces internacionals MISCA de la Unió Africana i així afavorir operacions d’aquestes fora de la capital.

Recentment, el Consell de Seguretat ha adoptat una resolució per la qual estableix una nova missió a RCA, la MINUSCA, per un període inicial que arribarà al 30 d’abril de 2015, i integrarà l’oficina integrada de Peacebuilding de NNUU a RCA (BINUCA) existent des de 2009. El 15 de setembre s’espera que la MINUSCA compti amb 10.000 militars, incloent-hi 240 observadors militars, 200 destinats a administració; i 1.800 policies. Aquesta missió actuarà sota el capítol VII de la Carta de Nacions Unides. La transferència d’autoritat de la MISCA a la MINUSCA s’ haurà de realitzar també el 15 de setembre. Altres consideracions de la resolució autoritzen les Forces Franceses a utilitzar tots els mitjans necessaris per donar suport a la MINUSCA.

Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar: ha ajudat una llarga i relativament nombrosa intervenció militar la població del país? La resposta és no. Si veiem les dades humanitàries de la taula 1 comprovem que el cas de RCA és un altre més en la llarga llista de despropòsits de la Comunitat Internacional, que actua tard i malament, invertint ingents sumes de diners per la via militar per fer front a una violència previsible i esperable que bona falta fa en aspectes humanitaris i de desenvolupament. Perquè, ¿potser no sabien a les Nacions Unides, França o Espanya,-que s’ha implicat a RCA a demanda del seu veí del nord- que la situació a RCA era insostenible, que ja són dècades en què la seva població viu en la misèria i en el major ostracisme per part de la Comunitat Internacional? L’Oficina per a Assumptes Humanitaris de Nacions Unides a RCA estima en 2,5 milions la població amb necessitats, més de la meitat del total. Organitzacions humanitàries que treballen des de fa ja molt de temps al país pràcticament soles, com Metges Sense Fronteres, alerten d’aquesta situació des de molt abans que esclatés la violència a nivells suficients per aparèixer als mitjans de comunicació occidentals. És cert que cal desarmar el país, és cert que cal un procés de democratització, però sobretot, el que necessita RCA és una aposta decidida per part de la Comunitat Internacional per revertir una crònica crisi humanitària que ofereixi una alternativa de desenvolupament i pau a la seva població, no més armes ni més militars.

Taula 1: Situació humanitària a RCA

Font: PNUD (2013) Índex de Desenvolupament Humà, https://data.undp.org/dataset/; OCHA (2014), Central African Republic Situation Report No. 32 reliefweb.int/sites/reliefweb.int/files/resources/OCHA%20CAR%20Situation%20Report%20No%2032_140701_final.pdf; Jiménez Olmos (2014) El Conflicto en la República Centroafricana, Revista de Aeronáutica y Astronáutica http://www.seipaz.org/documentos/436-447%20CENTROAFRICANA-2.pdf

*L’ autor agraeix a Ainhoa Ruíz la seva inestimable ajuda en la realització d’aquest article

Últimes Publicacions

Informe 67: Securitització a les ciutats. Estudi de quatre casos i anàlisi des d’una perspectiva de pau, drets i seguretat humana

Informe 66: “La Banca Armada i la seva corresponsabilitat al genocidi a Gaza. El finançament de les empreses que fabriquen les armes utilitzades a les matances contra la població palestina”

Informe 65: “Per una política de pau i desarmament a Europa. Propostes per a una Europa de la distensió, la pau i la seguretat compartida”

Infografia del Centre Delàs i l’IDHC “Construcció de Pau a les Ciutats”