Espanya al Líban: l’operació «Lliure Hidalgo»

La intervenció militar espanyola al Líban es pot explicar com un intent del Govern de millorar el prestigi internacional d’Espanya. La participació es produeix a partir de 2006, amb l’ampliació de funcions de la Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (UNIFIL segons les seves sigles en anglès) que va dur a terme la Resolució del Consell de Seguretat 1701, de l’11 d’agost de 2006.

El seu origen es troba en el conflicte entre Israel i el Líban. El juliol de 2006, Hezbollah va dur a terme una incursió en territori israelià, causant la mort de vuit soldats israelians i la captura de dos. Com a resposta, Israel va bombardejar el sud del Líban durant 34 dies, causant més de mil cent morts i enormes danys materials.

Pel que fa al component militar, les tasques bàsiques que duu a terme el contingent espanyol són vigilar la zona de separació entre el Líban i Israel, l’anomenada Línia Blava. També ha dut a terme tasques de desminatge i desactivació d’explosius. L’exèrcit espanyol va formar part de la força marítima d’UNIFIL entre juny de 2008 i febrer de 2009, la finalitat és vigilar les aigües territorials libaneses per evitar l’entrada d’armes i mercaderies il·legals.

Paral·lelament, s’ha pretès dotar d’una dimensió humanitària la missió, a través de l’anomenada “cooperació cívicomilitar”. Més que ajudar realment a la població, el que es pretén és utilitzar-la com un instrument que faciliti l’operació militar. Així, segons el llibre Missió: Líban, publicat pel Ministeri de Defensa el 2013: «Es procura obtenir per a la Força el suport de la població i involucrar les autoritats locals per crear un ambient adequat per a la tasca que desenvolupa la missió FINUL» . Es dediquen anualment 500.000 euros a projectes d’impacte ràpid, cosa que suposa tot just el 0,3% del pressupost que ha gastat el Ministeri de Defensa en l’operació. Es realitzen projectes amb visibilitat molt alta; però com assenyala el llibre citat: «Cal eludir projectes que impliquin compromisos posteriors de manteniment o reposició que suposin una obligació permanent». Prima, per tant, la finalitat propagandística davant les necessitats de la població. En aquest apartat cal tenir en compte també el «Programa Cervantes», en què els militars imparteixen classes d’espanyol a la població. S’han arribat a impartir 50 classes setmanals, en 14 centres de 9 localitats amb 220 alumnes.

És la primera vegada que un militar espanyol va exercir el comandament com a cap de la missió i comandant de la força d’una operació de cascos blaus. Càrrec que li va correspondre al general de divisió Alberto Asarta Cuevas entre gener de 2010 i gener de 2012. També va ostentar el càrrec de director de la Cèl·lula Militar Estratègica per FINUL, a Nova York, el general de divisió espanyol Ángel Guinea Cabezas de Herrera entre maig de 2008 i juny de 2009.

L’enviament de tropes, fins a un màxim de 1.100 militars, va ser autoritzat el 7 de setembre de 2006 pel Congrés dels Diputats: van votar-hi a favor 306 diputats i dos es van abstenir. Quatre van ser els arguments utilitzats pel Govern per justificar l’enviament de tropes: 1) contribuir a la consolidació de la pau i el respecte dels drets humans, a través d’una via complementària a la política i diplomàtica; 2) l’interès estratègic d’Espanya a la regió d’Orient pròxim; 3) raons de seguretat -el llavors ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va arribar a afirmar que la crisi del Líban «involucra a tota la regió, una zona del planeta l’estabilitat de la qual és essencial per a la seguretat dels seus habitants però també per la seguretat de la resta del món »-; 4) una altra de les justificacions es relacionava amb raons de prestigi internacional: «el pes específic d’Espanya en l’àmbit internacional».

Entre els anys 2006 i 2012, el contingent espanyol estava compost per poc més de mil efectius (així, per exemple, al desembre de 2010 hi havia al Líban 1.074 militars espanyols). El 2012 es va produir una important reducció de la presència espanyola. A final d’aquest any hi havia 640 soldats. A data de 27 de maig de 2014, participen en UNIFIL 589 militars espanyols d’un contingent total de 10.247 efectius. Així, Espanya ha passat a ser el vuitè país en nombre de tropes: 1) Indonèsia: 1287; 2) Itàlia: 1089; 3) Índia: 896; 4) Nepal: 869; 5) Ghana: 867; 6) França: 838; 7) Malàisia: 829; i 8) Espanya: 589. La reducció del contingent espanyol s’ha justificat en un canvi d’estratègia per part de l’ONU. Encara que, al meu parer, demostra que el Govern ha considerat que ja ha complert els objectius de millora de la imatge internacional d’Espanya i ha donat per amortitzada la missió. La reducció d’efectius també s’explica per la política de retallades, ja que ha suposat un estalvi de 20 a 40 milions d’euros anuals. El marge de decisió política del Govern espanyol era més gran en aquest cas, ja que la participació espanyola no es va realitzar ni en el marc de l’OTAN ni en el de la Unió Europea.

Des de l’inici de la missió han mort dotze soldats: sis d’ells el 2007 per l’explosió d’una mina, tres per qüestions de salut, dos per accidents amb els vehicles blindats, i un per una caiguda fortuïta.

L’operació al Líban és la pitjor valorada per l’opinió pública. Segons el Baròmetre del Reial Institut Elcano de febrer de 2013, un 39,1% dels enquestats van assenyalar una valoració positiva (molt positiva el 4,4% i positiva el 34,7%), mentre que el 36,7% dels enquestats van manifestar una valoració negativa (molt negativa el 4,8% i negativa el 31,9%). D’aquesta manera es posa de manifest que el Congrés dels Diputats no representa l’opinió pública en aquest tema.

En definitiva, la participació militar espanyola al Líban posa de manifest que s’utilitzen les operacions a l’exterior com un instrument de política nacional. En aquest cas, per millorar la imatge internacional d’Espanya. Un altre element a tenir en compte és que amb aquestes operacions es posa a prova la «capacitat expedicionària» de l’exèrcit espanyol. Recordem el desembarcament dels militars espanyols a la platja de Tiro el 2006.