El desplaçament forçat augmenta a Colòmbia

El desplaçament forçat, i el seu augment, té a veure amb la reconfiguració dels grups armats i l’incompliment dels acords de l’Havana. Però no es pot pensar en un problema puntual, o en fets aïllats en determinats territoris. És un problema estructural que continua la dinàmica històrica de desplaçaments i espoli consubstancial al model econòmic de les elits dominants a Colòmbia

Gairebé 45.000 persones van patir desplaçament forçat intern a Colòmbia a la primera meitat de l’2021, 44.647 persones segons l’Oficina d’Assumptes Humanitaris de l’ONU (OCHA). Això no és nou per a Colòmbia que ostenta el trist rècord de ser el primer país del món en nombre de desplaçats interns, com testifica l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats, amb 8,3 milions de persones comptabilitzades fins a finals de 2020. I la dada més preocupant és que les persones desplaçades internes en aquest primer semestre tripliquin a les que ho van fer en el primer semestre del l’any anterior, perquè significa que les dinàmiques de desplaçament no s’han aturat sinó que segueixen agreujant-se. Comunitats del nord del país, d’Ituango a Antioquia, del Sud del departament de Bolívar, del Cauca, de Nariño han hagut d’abandonar els seus territoris per la disputa pel control del territori generant-se amb això una crisi humanitària.

Els actuals desplaçaments s’estan donant en el curs de la profunda crisi política, econòmica, social i de drets humans, agreujada per la present pandèmia, que està travessant Colòmbia. El suport massiu de la població, que es va bolcar als carrers, a l’atur nacional indefinit que va començar el 28 d’abril ha estat una resposta a aquesta crisi. L’altra cara de la moneda ha estat la brutalitat militar i policial, l’escenari de greus violacions de drets humans i crims de dret internacional, amb que el govern colombià ha respost a l’atur i a les demandes de la societat civil. Aquesta resposta governamental ens dóna algunes pistes per entendre el perquè de la persistència de desplaçament forçat.

La disputa pel control del territori entre els grups armats il·legals és la primera raó amb la qual s’expliquen els desplaçaments. La voluntat expressa del govern de l’actual president Iván Duque, i de l’uribisme que el sustenta, de no complir els acords va frustrar l’oportunitat per a la pau que podia brindar el pactat a l’Havana. Aquest incompliment va portar a sectors de les FARC a reprendre la guerrilla i tota l’economia que gira al seu voltant i, així mateix, va expressar la voluntat de govern de frustrar les possibilitats d’aconseguir un acord de pau amb l’ELN, l’altra gran guerrilla històrica. I mentre, el paramilitarisme s’estenia i consolidava a les zones on es retiraven les FARC-EP. Grups paramilitars com les Autodefensas Gaitanistas de Colòmbia (AGC), també anomenat Clan del Golfo, els Caparros, i altres, disputaven el control del territori autofinançats amb el narcotràfic, amb el suport de transnacionals sobretot extractivistes, i comptant per al seu accionar amb la connivència de l’exèrcit.

També la no implementació del signat a l’Havana per afavorir el camp i l’economia camperola ha estimulat novament l’extensió dels cultius il·lícits en els territoris, que no han vist cap dels suports a plans productius alternatius acordats. El govern va desatendre els projectes de Zones Veredals Transitòries de Normalització i els Espais Territorials de Capacitació i Reincorporació[1], i avui molts dels desplaçats són exguerrillers de les FARC que no poden avançar els seus projectes productius mentre són amenaçats i assassinats.

Les dinàmiques del desplaçament permeten el control del territori, però no només per les rutes de la il·legalitat, sinó també, dins d’una clàssica estratègia contrainsurgent, per al control social i el que és encara més important, permeten el control dels recursos existents i seva explotació per les grans empreses nacionals o internacionals. En la geografia del desplaçament subjeuen recursos minerals, metalls o fusta i grans projectes extractius o d’agricultura industrial que per la seva explotació necessiten l’eliminació de les insurgències però també de les resistències socials a aquests projectes i al espoli de les poblacions camperoles, indígenes o afrodescendents que habiten en els territoris cobejats.

L’expansió de la frontera extractiva a territoris als quals no havia arribat per la presència de la guerrilla o per l’oposició social és una de les causes de l’actual agreujament dels desplaçaments.

Els casos d’Ituango en el departament d’Antioquia, del Sud de Bolívar i la situació al nord del departament del Cauca poden ajudar a comprendre les raons del desplaçament forçat.

En aquest mes de juliol a Ituango, 4090 persones, de les quals 1300 eren menors d’edat, es van desplaçar a la capçalera municipal per pressió dels grups il·legals, amenaces a persones i comunitats, combats, produint-se així una terrible crisi humanitària. Aquest desplaçament no ha estat un fenomen nou. Enllaça amb les massacres de l’Aro i la Granja, entre d’altres, des dels 90 fins ara. S’emmarca, a més d’economies i grups il·legals, amb projectes empresarials com l’embassament de Hidroituango, propietat d’Empreses Públiques de Medellín fortament contestat per les comunitats afectades, o les concessions mineres a Cerro Matoso SA, empresa qüestionada pels seus vincles amb el paramilitarisme, i a altres empreses nacionals i multinacionals que han presentat 34 sol·licituds de contracte miner que cobririen el 40% de les 234.700 hectàrees del municipi d’Ituango.

No cal aprofundir molt per veure com en un territori com Ituango en el que abans dels acords hi havia una forta militarització, després de la desmobilització de les FARC, tot i que en menys mesura segueixen actuant dissidències de les FARC, l’exèrcit permet la penetració dels nous grups paramilitars. L’exèrcit va retirar les bases militars que en el més dur del conflicte protegien el projecte de Hidroituango, mantenint una presència menor de tropes de la Quarta Brigada. Alhora més de 1000 homes armats del grup paramilitar de les Autodefenses Gaitanistas de Colòmbia envolten el municipi. És impossible que forces d’aquest calibre es puguin moure amb tanta facilitat sense la connivència de la força pública.

En Ituango les autoritats i les forces militars i policials han estat pressionant per al retorn dels desplaçats, un retorn a un territori que l’estat no protegeix, sense donar garanties per tant per a la seguretat que els desplaçats necessiten, i per contra assenyalant a alguns dels líders dels albergs. Aquesta política no evitarà nous desplaçaments sinó que permet la repetició, cada poc temps, d’uns desplaçaments en els quals es perden les collites, la cura dels animals, de manera que és extremadament difícil treure el fruit dels projectes productius de sustentació i que poden forçar el desplaçament i la despulla definitiu.

També en aquest mes de juliol s’ha produït un desplaçament massiu al Sud de Bolívar. 1000 persones, unes 250 famílies, s’han vist obligades a desplaçar-se al casc urbà del municipi de Santa Rosa del Sud per la violència entre grups armats als seus territoris. El Sud de Bolívar pateix des de fa molts anys la disputa per l’explotació minera. Hi ha or en les regions muntanyenques de San Lucas i el Corcovado. L’acumulació de títols miners i les sol·licituds en marxa per grans mineres nacionals i transnacionals busquen desocupar el territori dels seus pobladors i els seus treballs de mineria artesanal. Mentre Fedeagromisbol, que agrupa 45 associacions agromineras de petits miners, lluita per anar formalitzant les seves explotacions artesanals grans empreses, com AngloGold Ashanti, Mineros SA, comercialitzadora Internacional Carbones de Córdoba y Antioquia, Uragold SA, CI Minwerbank ltda, tenen projectes de mineria a gran escala acaparant els títols concedits i altres concessions pendents d’aprovació. Les dades són il·lustratives, les sol·licituds presentades afecten 960.114 hectàrees, el 60% de la regió, i més de la meitat de les sol·licituds es van concentrar en 5 sol·licitants mentre les comunitats tenien sol·licituds per 7.913 hectàrees.

El Sud de Bolívar és un territori en el qual històricament el grup guerriller ELN (Ejército de Liberación Nacional) ha tingut presència. Avui també hi ha els paramilitars de les AGC, i les dissidències de les Farc, el front 37 i els de Gentil Duarte, disputant el territori. La militarització existent al territori es va incrementar al gener de 2019 amb l’arribada dels 2000 efectius de la Fuerza de Tarea Conjunta Marte de l’exèrcit, la força aèria, l’armada i la policia nacional, però com deia la nota de premsa la seva tasca era combatre l’ELN. És potser per això que a l’abril de 2021 es denunciava com els paramilitars podien establir un control permanent en el Cerro de los Muñecos, tot i la propera presència del Batalló Nariño de l’exèrcit, fins i tot alguns pobladors assenyalaven els membres d’aquest batalló d’obrir-li el pas als paramilitars i proveir-los de aliments.

L’alcalde de Segòvia, Didier Osorio, denunciava aquest 24 d’agost que policies estarien informant els paramilitars sobre operatius a la zona, de com són els torns, els desplaçaments, dels quadrants, a quina hora estan o no estan en determinat lloc perquè els grups criminals puguin actuar.

El Nord del Cauca és un territori on mal conviu amb els territoris ancestrals de comunitats indígenes i afrodescendents el desenvolupament de grans empreses, de parcs industrials i de zones franques Hi ha una gran militarització amb bases d’unitats mòbils i d’alta muntanya. Només en els municipis de Caloto, Corinto i Toribio hi ha set bases militar y sis retens militars permanents de la policia i l’exèrcit. Tot i això s’estan repetint les matances de líders indígenes i hi ha el risc de desplaçament de població afrodescendent. Població a la qual s’ha marginat del suposat desenvolupament que han comportat els parcs industrials, i a la qual se li ha negat la seva cosmovisió, els seus drets, ocupabilitat i projecte social. Segons INDEPAZ en aquest any s’han produït 9 massacres al Cauca, amb 28 persones assassinades que ha afectat població indígena i afrodescendent.

La missió de les forces militars és de fet donar seguretat a les empreses, i no a les persones i comunitats que habiten el territori. Una base militar està a la zona franca on s’ubica una de les principals empreses, Propal (Productora de Papers SA), la seguretat privada de les empreses està vinculada a l’exèrcit i els seus caps són exmilitars o personal actiu de l’exèrcit, alhora que alguns municipis estan contribuint amb els seus fons propis a sufragar una part de la presència militar. El suport a les empreses per part de l’estat contrasta amb els 350 acords incomplerts signats entre el govern i les comunitats afrocaucanes, que dificulten els plans de vida propis, alhora que permeten les explotacions mineres amb impacte ambiental i el creixement dels cultius il·lícits i els grups paramilitars.

Podríem concloure que el desplaçament forçat, i el seu augment, té a veure amb la reconfiguració dels grups armats i l’incompliment dels acords de l’Havana. Però no es pot pensar en un problema puntual, o en fets aïllats en determinats territoris. És un problema estructural que continua la dinàmica històrica de desplaçaments i espoli consubstancial al model econòmic de les elits dominants a Colòmbia.

[1] Les Zones veredales transitòries de Normalització i els Punts Transitoris de Normalització són espais creats en virtut dels Acords de pau entre el govern i les FARC-EP a 2016, verificats per Nacions Unides per a la concentració, desmobilització i reincorporació a la vida civil dels ex Combatents de les FARC-EP. En acabar-se el 2017 són substituïts pels Espais Territorials de Capacitació i Reincorporació. El 2020 existien 20 ETCR i es van crear aproximadament 93 Noves àrees de reincorporació.

(1) Les Zones veredales transitòries de Normalització i els Punts Transitoris de Normalització són espais creats en virtut dels Acords de pau entre el govern i les FARC-EP a 2016, verificats per Nacions Unides per a la concentració, desmobilització i reincorporació a la vida civil dels ex Combatents de les FARC-EP. En acabar-se el 2017 són substituïts pels Espais Territorials de Capacitació i Reincorporació. El 2020 existien 20 ETCR i es van crear aproximadament 93 Noves àrees de reincorporació.

Llegeix l'article en castellà a Público