Aixecant murs: desconnexions humanes en una Europa Fortalesa
És a la frontera on es mostra la nostra obertura física, social i política al món. Quan la gestió s’endureix, militaritza i privatitza acaba tenint un impacte cognitiu en el si de la societat: la militarització progressiva d’aquest punt de trobada que són les fronteres, ens acaba ensenyant que l’altre, el que ve de fora, és una persona estranya davant la qual no queda més opció que defensar-se. Això ens retrotreu al model de fortalesa medieval, on calia defensar-se dels bàrbars, per a això s’aixecava una muralla, i tot allò no desitjat per al sistema intern quedava fora d’ella. En aquest context parlar d’Europa Fortalesa no només és pertinent, sinó també necessari i urgent, volem viure emmurallats?
Mentre les mercaderies i el capitalisme
financer no troben restriccions al seu moviment ni a la seva capacitat
d’influència, els murs del món globalitzat són aixecats per controlar,
impedir i interceptar el moviment de les persones, contradient la
narrativa liberal sobre la llibertat de moviment pròpia de la
globalització.
La realitat és que la globalització ha quedat
lluny de portar igualtat i connexió entre territoris o la plena
llibertat de moviment. Tampoc ha suposat una obertura total i
igualitària de les fronteres, més aviat ha fet créixer la desigualtat
territorial; depenent de la teva nació d’origen pots viatjar amb més o
menys llibertat i seguretat. Al mateix temps, els controls, la
vigilància i la recollida massiva de les dades relacionades amb els
nostres moviments s’expandeixen i intensifiquen.
Mentre que el
turisme és per a occident una font de riquesa econòmica, les persones
desplaçades a la força per la violència de les guerres i les persones
migrades que fugen de les grans desigualtats globals han estat
convertides en una amenaça per a la seguretat. La qüestió dels fluxos
migratoris passa d’una agenda social a una agenda de seguretat, amb la
conseqüent criminalització de les persones que migren: una altra manera
d’aixecar murs que transcendeix i legitima la construcció de les tanques
que ens separen de la realitat global.
A principis del segle
XXI el paper de les fronteres passa de ser un simple element delimitador
de la integritat territorial i de la sobirania política, per
convertir-se en espais geogràfics on apareixen noves amenaces,
transformant-se en espais en guerra. En aquest context de militarització
de l’espai fronterer, la mobilitat és entesa i tractada com una
activitat sospitosa que s’ha de controlar, monitoritzar i registrar, i
l’arribada de fluxos migratoris de persones desplaçades per la força,
una amenaça per a la seguretat que requereix ser interceptada .
En
lloc de deixar de promocionar la política de murs pròpia de la Guerra
Freda, emmurallar és avui dia una clara aposta política que va en
augment. Hi ha més de 70 murs en el món, la majoria construïts després
de la Guerra Freda: Israel, Algèria, Calais (intern a França), Aràbia
Saudita, Hongria, Turquia, Espanya, Índia, Estats Units, Croàcia,
Bulgària, entre molts altres. Cada vegada més estats adopten la política
d’emmurallar com a sistema de seguretat, construint una fortalesa per
tal de tancar, segellar i impermeabilitzar l’interior i l’exterior i
estendre la societat del control i coartar la – encara lluny de
conquerir, llibertat de moviment.
La frontera és ara més que mai
un instrument en mans dels privilegiats. Estem assistint, impàvids, a
una lluita per l’última frontera, la que està en els cossos que migren i
exerceixen el seu dret al moviment – eternament qüestionat, mai
reconegut -, expulsats, redirigits, jerarquitzats per l’espai i els
sistemes de control. Explotats políticament, canviats i negociats per
acords, armes i sistemes de vigilància.
Aquesta narrativa que
defineix a les persones que migren com una amenaça, apareix cada vegada
amb més força en les estratègies de seguretat de la primera dècada del
segle XXI dels països occidentals, i anirà en paral·lel de la
construcció d’una Europa Fortalesa, que comença als anys 90 a l’Estat
espanyol amb Ceuta (1993) i Melilla (1996).
Dels 28 Estats de la
Unió Europea, 10 d’ells (Espanya, Grècia, Hongria, Bulgària, Àustria,
Eslovènia, Regne Unit, Letònia, Estònia i Lituània) han construït murs
en les seves fronteres per raons migratòries. Estem parlant de la
construcció de gairebé 1000 km de murs construïts en territori de la
Unió Europea. Cada vegada s’anuncien més murs al món per tal d’aïllar-se
dels problemes que presenta el món globalitzat, la violència de la
guerra i les desigualtats econòmiques.
Aixecant murs l’únic que
aconseguim és desconnectar-nos dels altres i de tot allò que ens fa
humans: la nostra capacitat de cooperar amb l’altre i d’enriquir-nos amb
la diferència. Les fronteres són una oportunitat per trobar-nos, són un
lloc per veure més enllà. Hem de seguir qüestionant la construcció de
murs físics i no permetre que s’alcin murs encara més perillosos: els
mentals.
Per saber-ne més:
Informe 35 del Centre Delàs d’Estudis per la Pau: Levantando Muros. Políticas del miedo y securitización en la Unión Europea.
The Economist (2015) Boundary walls and fences worldwide.
Llegir l'article a la Revista Comein de la UOC
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
