Alejandro Pozo: “En concloure la missió a l’Afganistan, el representant espanyol del contingent militar li va dir a Felip VI: ‘senyor, missió complerta’. Si considerem el paper d’Espanya com a comparsa dels EUA, potser van ser paraules encertades”

La presa de Kabul per part dels talibans el passat 15 d’agost i la retirada de les tropes nord-americanes, ha suscitat múltiples anàlisis sobre aquesta crisi internacional que ha posat el país en el centre de l’atenció mediàtica. Amb motiu del 20è aniversari dels atemptats de l’11-S i del llançament del nou llibre que publica Icaria Editorial “La Guerra contra el Terror. 40 mitos entre la invasión y el abandono de Afganistán”, parlem amb el seu autor, expert del Centre Delàs, Alejandro Pozo, que ens ofereix una anàlisi en profunditat d’aquesta crisi i dels 20 anys d’ocupació militar.

Quin objectiu motiva l’inici de la intervenció militar dels EUA a l’Afganistan? I què fa que Espanya s’hi sumi?

L’11-S va ser monstruós i va commocionar la societat dels EUA. Fora per convenciment o per pressió, Bush i el seu govern van sentir que havien de desembeinar l’espasa com a resposta pel que havia passat. Segons va estimar llavors Richard Falk, els mateixos criteris que es van utilitzar per escollir l’Afganistan podien haver estat usats per justificar la invasió en almenys vint països. L’Afganistan presentava avantatges comparatius: es trobava en el punt de mira de Washington des de feia temps, la base militar nord-americà més propera estava a milers de quilòmetres, es menyspreava la seva capacitat militar per resistir un atac i es trobava en un lloc d’extrem valor geopolític. L’Afganistan importava més per la seva ubicació geogràfica que pel que contenia al seu interior, i Mark Herold va encertar en identificar aquesta rellevància “com un espai buit”. Només cal mirar qui són els veïns: el Pakistan, l’Índia, la Xina, l’Iran i el que es considerava el pati del darrere de Rússia, les antigues repúbliques soviètiques. Són tots països amb un creixement econòmic i militar que vigila els EUA, en una zona en la qual tenia influència limitada, i que també es trobava a prop de les majors reserves d’hidrocarburs (el Golf Pèrsic) i del que es va estimar (no molt encertadament) com les segones reserves (al Mar Caspi). L’Afganistan ha estat, en segles passats i també en l’últim mig segle, un tauler de jocs geopolítics (a manera de Risk) en el qual les diferents potències interessades han anat movent els seus peons (els grups armats que recolzaven) i apuntant-se punts en fred (sense sang) en funció de les victòries dels seus grups afins, que van combatre en calent (amb moltíssima sang). Per això es pot entendre el que ha passat a l’Afganistan com una amalgama de mini-guerres fredes. EUA i els seus aliats, en lloc d’abordar la causa d’arrel de tanta guerra (la ingerència estrangera), es van sumar al joc, escollint peons, i convertint a uns en vencedors i uns altres com perdedors, amb el consegüent greuge percebut.

“Els mateixos criteris que es van utilitzar per escollir l’Afganistan podien haver estat usats per justificar la invasió en almenys vint països”

Espanya ha estat part de la comparsa dels EUA. Tot i que Aznar estava disposat a tenir un paper superior, els EUA van preferir fer-ho a la seva manera. Després, Espanya va optar per una participació que combinés el suport a Washington (amb expectativa de cobrar-se el favor) i de relativament baix cost polític (autorestringint la seva actuació en operacions de no combat i en una regió amb menys violència que on van operar altres països).

Quan comença l’anomenada “Guerra contra el terror” i quin paper hi té la invasió de l’Afganistan?

Segons l’autora Mary Ellen O’Connell, les guerres no comencen amb un atac, sinó amb un contraatac. Espanya o el Regne Unit no han declarat oficialment cap guerra, mentre que França i els EUA sí que ho van fer. I tots aquests països van patir atemptats terroristes. En aquest sentit, podríem dir que la Guerra contra el Terror (una guerra que és guerra o no ho és en funció del criteri i interès de qui l’analitza) comença el 7 d’octubre de 2001, amb les bombes nord-americanes sobre l’Afganistan.

Quin és el balanç dels 20 anys d’intervenció espanyola a l’Afganistan?

També depèn del criteri escollit. Les avaluacions es fan en base dels objectius, i aquí la pregunta és quins van ser. En concloure la missió a l’Afganistan, el representant espanyol del contingent militar li va dir a Felip VI: “senyor, missió complerta”. De considerar, com deia, el paper d’Espanya com a comparsa dels EUA, potser van ser paraules encertades. Amb elles vaig recordar altres paraules, de l’aleshores ministre de Defensa Julián García Vargas, reconeixent que els temors per un fracàs a Bòsnia i Hercegovina s’havien confirmat, però afegint a continuació: “tot i que el balanç per a Espanya és positiu”. Els EUA sempre han defensat amb arguments antiterroristes el que feien a l’Afganistan (encara que també perseguissin altres objectius), però a Espanya (també en altres països) s’ha defensat la intervenció militar en aquest país amb diferents lògiques, incloent-hi l’assistència humanitària, l’alliberament de les dones, la lluita contra la droga, la reconstrucció de país, l’antiterrorisme, etc. Si alguns d’ells van ser realment objectius, llavors el fracàs no admet pal·liatius.

“En concloure la missió a l’Afganistan, el representant espanyol del contingent militar li va dir a Felip VI: ‘senyor, missió complerta’. De considerar el paper d’Espanya com a comparsa dels EUA, potser van ser paraules encertades“

Quin percentatge dels recursos dedicats s’ha destinat a la construcció de pau i què s’ha dedicat a activitat militar? Com s’ha justificat aquesta despesa tan elevada en l’àmbit militar?

Espanya amb prou feines ha destinat prop de 4.000 milions d’euros a l’Afganistan, si sumem també la participació en l’operació Llibertat Duradora. Són xifres alhora molt elevades (en termes absoluts) i moderades (en termes relatius), perquè Regne Unit o Alemanya van destinar força més (respectivament, 30.000 i 19.000 milions de dòlars). Sumant les aportacions de tots els aliats, el total és elevadíssim, però tot i això, és poc comparat amb el que s’han gastat els EUA, que s’estima en 2 bilions de dòlars. I quant és això? Aquests 2 bilions multipliquen per 800 el PIB de l’Afganistan el 2001, o per 100 el de 2019.

Fa uns anys, el 2009, vaig comparar pressupostos arribant a la conclusió que aproximadament 92 de cada cent euros destinats a l’Afganistan tenien un origen militar. Aquesta xifra podria ser fins i tot superior si es considera com a militar l’assistència humanitària prestada directament per les forces armades o indirectament amb la seva participació. Es podria fer, perquè és àmpliament reconegut que les forces militars duen a terme projectes de ràpid impacte per afavorir la percepció de la població, amb un impacte directe en l’acceptació de la seva presència i comeses i, per tant, en la seva seguretat.

“La despesa dels EUA a l’Afganistan s’estima en 2 bilions de dòlars. I quant és això? Aquests 2 bilions multipliquen per 800 el PIB de l’Afganistan el 2001, o per 100 el de 2019”

Tot i reconèixer certs avenços socials en algunes parts de l’Afganistan, 800 vegades el PIB (o bastant més, si considerem altres desemborsaments) em semblen suficients per defensar que hem estat molt hipòcrites. Una cosa és dir que “no hi ha desenvolupament sense seguretat” i una altra deixar les engrunes per al desenvolupament (sense entrar en debatre sobre aquest concepte). Els diners, òbviament, s’ha destinat a altres assumptes i a altres butxaques.

Recentment vam saber, a partir d’un document desclassificat pels EUA, que el govern del PP va enviar 17.000 tones d’armament a l’Afganistan. Un enviament que no consta en els registres i que, segons el mateix document, no comptava amb “aprovació política”. És habitual aquesta falta de transparència?

La ciutadania podem tenir diferents opinions sobre què cal fer amb l’Afganistan i si enviar o no armes és encertat o una mostra de la major de les irresponsabilitats. Amb tot, el que mereixem totes aquestes maneres de pensar és una rendició de comptes i un control parlamentari digne d’aquest nom. Quan Público va revelar aquesta informació, el diputat Roberto Uriarte va formular una pregunta parlamentària demanant explicacions i preguntant per si es podia esperar una investigació. El Ministeri de Defensa ha respost que “no consta cap donació d’aquesta naturalesa”. No obstant això, el document oficial dels EUA llistava 100 tancs, 36 morters, 200 míssils guiats antitanc, 4.000 cartutxos per morter i 65.000 pistoles. Un enviament de 17.000 tones no és una cosa que es confirmi o descarti en base a un albarà. Parlem d’una logística majúscula per traslladar tot aquest material utilitzant les infraestructures de Defensa. Aquest Ministeri sap, amb certesa, si els EUA diuen o no la veritat; se li ha interpel·lat en seu parlamentària i no ha volgut confirmar o desmentir; de desconèixer el lliurament, la investigació és obligada, i fins i tot en l’hipotètic cas que sabés que és una declaració incorrecta, es podria corregir i informar de què ha passat, tractant-se d’una transferència descomunal sense parangó en el passat i, sobretot, havent-se demanat explicacions en un moment en què aquest enviament significaria que bona part d’aquest arsenal espanyol estaria avui en mans talibanes.

“Un enviament de 17.000 tones d’armament no és una cosa que es confirmi o descarti en base a un albarà. Parlem d’una logística majúscula per traslladar tot aquest material utilitzant les infraestructures de Defensa. Aquest Ministeri sap, amb certesa, si els EUA diuen o no la veritat”

Amb tot, lamentablement la manca de transparència és sistèmica i permanent pel que fa a les exportacions d’armament. Com fa dècades que denunciem des del Centre Delàs, les decisions es prenen en una junta interministerial les actes de la qual són secretes des de 1987 emparant-se en les competències d’una Llei de Secrets Oficials que data ni més ni menys que de 1968.

Es té constància que hi hagi armes espanyoles amb què es va dotar al cos de l’Exèrcit Nacional Afganès que puguin haver quedat en mans dels taliban?

Fins a 2013 no hi ha constància en els informes oficials de cap exportació espanyola a l’Afganistan, i entre 2013 i 2016 tot just es van transferir 3.081.870 euros, el que és molt o poc en funció del criteri que s’utilitzi. En tot cas, l’Afganistan és una destinació molt menor (oficialment) d’armes espanyoles. Per exemple, les exportacions a l’Iraq van ser superiors, i entre 2015 i 2017 (l’embargament d’armes es va aixecar el 2014) Espanya hi va exportar material valorat en 171.400.000 d’euros. Amb tot, les 17.000 tones en armes que apareixen en els documents oficials dels EUA eclipsen el volum oficial de material transferit, i d’aquí la indignació que una revelació així no sigui considerada com mereixedora d’una confirmació o d’una investigació que esclareixi el que ha passat.

“Les 17.000 tones en armes espanyoles a l’Afganistan que apareixen en els documents oficials dels EUA eclipsen el volum oficial de material transferit”

Pedro Sánchez va declarar dies després de la caiguda de Kabul, que s’ha sembrat una “llavor” a l’Afganistan per a un futur de més “seguretat, llibertat i prosperitat”. Com valores els impactes que ha tingut i tindrà la intervenció en la vida dels afganesos i les afganeses?

La situació prèvia a l’11-S era desastrosa per a la població afganesa. També ho era en els territoris sota control de l’Aliança del Nord, i també per a les dones. Amb la intervenció estrangera, la guerra va escalar en gran manera, provocant milers de morts de civils cada any, segons documenta l’ONU assenyalant que qualsevol xifra proporcionada està significativament infra-estimada. En general, la situació de la població ha continuat sent desastrosa. És cert que moltes persones van veure millorades les seves vides, en particular els col·lectius més maltractats pels talibans. Tinc molta estima per algunes persones que viuen a l’Afganistan, incloent-hi a algunes que van aconseguir posicions importants en el sistema educatiu universitari o en l’administració. El que ha ocorregut aquest estiu m’ha produït una profunda tristesa en imaginar com poden canviar les seves vides; però també molta ràbia i indignació pel que va poder ser i no va ser, o per com s’han explicat algunes coses. L’estiu de 2001 vaig debatre amb un grup d’afganeses sobre un poema que es titulava “Tant de bo fos kosovar”. Feia referència a la gran atenció que rebia aquell lloc balcànic en comparació amb l’abandó de la seva situació. El 2001 l’Afganistan va passar a un primer pla, però les coses s’han fet rematadament malament des de llavors (i no es retran comptes per això). Segurament, en molts altres llocs estaran avui pensant això de “tant de bo fos afganesa”, de veure a la televisió les evacuacions i els clams de solidaritat al món. Però es tracta d’una atenció efímera i d’una preocupació relativa, carregada d’hipocresia. Fa anys que sabem que afganesos i afganeses s’ofeguen al Mediterrani per no tenir vies segures de refugi, i sabem que, amb l’excepció dels que van col·laborar amb les tropes, els casos de refugi seran ocasionals, com han estat durant aquests vint anys.

“Portem anys sabent que afganesos i afganeses s’ofeguen a la Mediterrània per no tenir vies segures de refugi, i sabem que, amb l’excepció dels que van col·laborar amb les tropes, els casos de refugi seran ocasionals, com han estat durant aquests vint anys“

Si Pedro Sánchez vol veure créixer llavors, n’hi ha una que està per plantar: seure a la taula del Risk, per proposar un tancament del tauler de jocs que freni la ingerència estrangera. Si tots cedeixen alguna cosa, les relacions de poder s’alteren poc, i això implica espai per a l’acord. No és fàcil ni immediat, però en 20 anys i amb més de 2 bilions de dòlars crec que es podria haver plantat alguna cosa.

Què pot significar a nivell global en les polítiques de seguretat i defensa la retirada dels EUA de l’Afganistan? Podem parlar d’un punt d’inflexió en l’anomenada Guerra contra el Terror?

Sens dubte, la Guerra contra el Terror continua. Ni tan sols crec que es tanqui el capítol corresponent a l’Afganistan. Sí que crec que les operacions no seran tan grans, en desplegament i cost, com en el passat, però això ja havia canviat, des dels pics assolits el 2010 o 2011. Afganistan ja havia deixat de ser l’epicentre de la Guerra contra el Terror. Ni tan sols Síria o Iraq semblen ser-ho, d’atendre la recomanació que es va fer fa poc en la trobada de la Coalició contra Estat Islàmic, en la qual es demanava traslladar tropes al Sahel africà, precisament en un moment en què França les reduïa. Les maneres d’enfrontar el terrorisme en tots aquests llocs s’assemblen molt, tot i tenir el ple convenciment que no són efectives i generen un patiment majúscul, a més d’alimentar el problema que es pretén combatre. Sabem que el terrorisme i les maneres que utilitzem per fer-hi front es retroalimenten, per alegria dels qui, a banda i banda, persegueixen un món “millor” a través de la barbàrie.

“El terrorisme i les maneres que utilitzem per fer-hi front es retroalimenten, per alegria dels qui, a banda i banda, persegueixen un món ‘millor’ a través de la barbàrie”

Alejandro Pozo és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, expert en pau, conflictes armats, desarmament i acció humanitària. Ha treballat com a analista de conflictes armats i com a coordinador de projectes humanitaris, i ha realitzat anàlisis i investigacions de terreny en diversos països en conflicte armat. És autor del llibre de pròxima publicació “La guerra contra el Terror. De la invasión al abandono de Afganistán”, i de múltiples informes entre els quals, “Alianza de barbaries. Afganistán 2001-2008. 10 razones para cuestionar (y repensar) la implicación extranjera”.

---