Colòmbia: “Mamás Primera Línea” i moltes més

Colòmbia: “Mamás Primera Línea” i moltes més

Són dones excepcionals però no són una excepció entre les dones colombianes, que “verracas” i lluitadores sempre i des de fa molts anys estan a primera fila encarant la violència estatal i paraestatal.

Quan ja s’entrava a la tercera setmana de l’esclat social contra el Govern colombià, un grup de dones bogotanes, mares cap de família, va decidir crear un moviment social anomenat “Mamás primera línia”. Cansades i indignades de la repressió de la força pública cap al poble, van optar per posar el seu cos i la seva ànima en defensa dels i les joves. El seu punt de trobada va ser el Portal Américas, ara rebatejat com “Portal Resistencia”

La idea s’ha estès, a Cali també hi ha mares en la primera línia de les protestes, que tenen cura en les nits dels seus fills i dels fills d’altres en el desenvolupament de les manifestacions. Fan torns per cuidar-los situant-se en els diferents punts de resistència. En cas que arribi l’ESMAD (Esquadró mòbil antiavalots), la Policia o, com ja ha succeït, gent de civil a reprimir la protesta surten a defensar a les i els joves, agafen els seus escuts, i es posen davant. Aquestes dones no deixen de treballar i proporcionen durant el dia, menjar, beguda i roba neta als i les noies de la protesta. Hi ha mares de la primera línia que dormen en improvisats “cambuches” per no desenganxar-se de les i els joves, ja que els punts de resistència estan en zones on no hi ha cases properes.

Per sortir a combatre pam a pam amb la joventut, les mares bogotanas van haver de organitzar-se. Van buscar la forma de defensar-se de les forces repressives: a Bogotà van fer uns escuts negres amb la frase “Mamás 1 Línea” en grans lletres blanques. A Cali fan servir els mateixos tipus d’escuts que els i les joves de primera línia. Mocadors cobrint els seus rostres (pel covid, pels gasos i sobretot per seguretat), gorra-visera i unes ulleres protectores que els van regalar uns estudiants és tot el que tenen per defensar-se dels brutals atacs de l’ESMAD.

Aquests grups de mares, pràcticament totes “caps de llar”, actualment desocupades o amb treballs informals, formen part dels 21 milions de persones que estan a la línia de la pobresa, de les centenars que com elles viuen a les barriades populars de l’ sud-occident de Bogotà o als barris pobres de Cali, de les milers que habiten el territori colombià. Però l’esclat social les va convocar als carrers i aquesta vasta experiència en el treball de cures, no remunerat, la van replicar portes enfora i la van transformar en identitat col·lectiva: avui són les “Mares de la Primera Línia”.

Les raons de continuar en els carrers són tantes com tanta la ràbia acumulada en tants anys d’aquest neoliberalisme de guerra. Es van unir a les protestes perquè estan cansades de tanta repressió estatal, que matin als i les joves. Van sortir als carrers pel dret a la salut, a l’educació, a la feina … Van sortir perquè acabi tanta violència, perquè els seus fills i filles tinguin algun dia un país en pau. Van sortir a dir “no més”. Van sortir, doncs, pel dret a viure.

Són dones excepcionals però no són una excepció entre les milers i milers de colombianes, “verracas” i lluitadores. Sempre hi ha dones colombianes que estan a primera fila davant de la violència estatal i paraestatal. Són les dones que es van organitzar per a la recerca dels i les desaparegudes pel conflicte armat (84.330 adults i 9.964 nens i nenes). Són les mares de Soacha que van ser les primeres a fer visible el fenomen dels mal anomenats “falsos positius”, joves assassinats per l’exèrcit i presentats com a baixes guerrilleres obtenint amb això diners i favors, aquests ha estat 6.402 crims d’estat. Són les dones que formen part de la Guàrdia indígena, protectores, amb seus companys, de les seves comunitats, de la seva gent i territoris, amb el seu bastó de comandament com a única arma. Són dones camperoles, indígenes, afrodescendents a les aturades, a les “mingas”, presents en les marxes, en l’organització, en la resistència. Són les dones que lluiten per defensar el territori fent front a l’espoli extractivista d’empreses mineres i energètiques. Són les comunicadores populars que estan en els llocs de més perill per poder informar amb veracitat de tot el que els grans mitjans de comunicació amaguen. Són les defensores de Drets humans i ambientals que han pagat amb la seva vida aquest compromís. Són dones que han sortit a cridar alt i clar que “no parim fills per a la guerra” i han fet de la no violència una poderosa resistència. I moltes més …

Són dones úniques i diverses, però alhora amb situacions comuns en aquesta societat capitalista patriarcal. Les seves jornades són interminables, fan de les 24 hores del dia el miracle de poder atendre les seves tasques domèstiques, a la cura de les persones, al seu compromís social i comunitari, als seus treballs la majoria de les vegades precaris, informals en el límit de la subsistència. Es podria utilitzar la metàfora de la tortuga que camina lentament però sense pausa, carregant en la seva closca totes les tasques inimaginables, però si per un casual es donés la volta el món s’enfonsaria.

L’experiència d’aquestes valentes mares no és una anècdota. Afortunadament han pogut gaudir d’una visibilitat excepcional que no han tingut altres milers de dones, de les que s’ha amagat els seus esforços i el seu coratge, i que han quedat en l’anonimat ocultades pels homes que acaparen, la majoria de les vegades, la representació en els diàlegs o les de portaveu. És bo, molt bo, que es parli de les valentes “mamás de primera línea”, però no cal oblidar la realitat i les causes que les dones continuïn tenint menys visibilitat en els mitjans de comunicació i les organitzacions i molt menys protagonisme del què mereixen.

Xifres terribles que continuen pujant cada dia

667 dones víctimes de violències policials, de les quals:

466 van ser detingudes, 127 van ser ferides, 2 dones van ser assassinades presumptament per l’accionar de la força pública, 45 defensores de drets humans han estat agredides, 23 dones van ser violades.

106 persones van ser víctimes de violències basades en gènere (VBG) exercides per la mateixa institució en contra de dones i població amb orientació sexual i identitat de gènere diversa.

77 homicidis, dels quals 34 van ser comesos presumptament per l’accionar de la força pública, els altres van ser realitzats per “civils” sense identificar

1.246 persones van ser ferides per l’accionar de la Policia Nacional i en particular pel ESMAD. 87 persones ferides per arma de foc.

158 persones defensores de DDHH han estat agredides en la seva acció d’acompanyament

2.808 persones han estat detingudes,

1.304 denúncies per abusos de poder, autoritat, agressions i violència policial.

346 persones es troben desaparegudes, en el marc de detencions arbitràries i / o en el desenvolupament d’activitats de protesta social pacífica.

Font: Defender la libertad es asunto de todas. Boletín Informativo Paro Nacional nº 17, 5 de junio 2021. https://defenderlalibertad.com/boletin-informativo-17-paronacional/


  Llegeix l'article en castellà a Público

 14/06/2021


Coautora: Maria Jesús Pinto
Linia de recerca :
Publicat en Público, el 13/06/2021
Destaquem: Nova webapp Pacifistapp per estar connectada a l’actualitat del pacifisme, el desarmament i la desmilitarització!