D’aquella derrota… Aquests bel·licismes

D’aquella derrota… Aquests bel·licismes

El 12 de març de 1986, Catalunya va dir no a l’OTAN i, amb nosaltres, també el País Basc, Navarra i Canàries. Després de més de cinc anys de campanya, en aquest indret, aconseguíem guanyar-li el pols a la política de blocs, a la despesa militar, a la presència de bases estatunidenques, a la cursa armamentística, a la indústria militar, a la nuclearització… Perquè des de l’inici, tota de manera massiva, es comencés a parlar i a debatre de guerra i de pau, de bel·licisme i pacifisme, de vida i de mort. Temes, fins llavors, negats a la ciutadania.

Recapitulem. Vivíem en una fase d’agudització de la guerra freda entre els dos blocs. La Unió Soviètica mos- trava els primers símptomes de crisi amb els problemes per a la successió de Bréjnev i la guerra d’Afganistan… A l’altre bloc, als EUA, l’inefable Ronald Reagan impulsava una política de gran bel·ligerància amb els projectes de desplegament del míssil Cruise a l’Europa Central i el desenvolupament del programa de l’anomenada Guerra de les Galàxies. I, tanmateix, a tota Europa occidental, el moviment pacifista mobilitzava per respondre a la lògica dels exèrcits i dels míssils (Greenham Com- mon, mobilitzacions contra el desplegament dels Cruise a lfilemanya Federal, etc.).

En aquest marc, la perspectiva de la incorporació del Regne d’Espanya a l’OTAN —imposada per pressions dels poders fàctics—, les poc dissimulades maniobres del poder polític —en mans del PSOE— i la posició de més del 90% de l’arc parlamentari eren fortament rebutjades per una majoria de la població. Això dotava al moviment anti OTAN d’un amplíssim suport popular. Òbviament, una confrontació amb una enorme desigualtat de condicions.

Donades aquestes circumstàncies, al poder polític li era complex mantenir una actitud d’oposició/re- pressió frontal contra el moviment. Per una banda, cal recordar que sectors no menyspreables del mateix partit del govern seguien amb una postura contrària a l’OTAN (Joventuts Socialistes, Izquierda Socialista, sectors de la UGT…). Pel que fa a casa nostra, Convergència i Unió, el partit al govern, oficialment mantenia una postura clarament favorable a la permanència a I’OTAN (el 1981 n’havia avalat l’ingrés), però era cons- cient que gran part del seu electorat no li feia costat en aquesta opció. La qual cosa portà al partit a adoptar una postura poc bel·ligerant contra el moviment, tot donant llibertat de vot a la seva filiació. A més a més, en aquell context, no li anava gens malament, ans al contrari, fer-li la guitza al PSOE.

Per altra banda, el més important, el caràcter massiu aconseguit pel moviment va ser possible gràcies a l’enorme xarxa de col·lectius que el dinamitzaven i l’enfortien i a la varietat d’accions i activitats pacífiques i, per enginyoses, “aptes per a tots els públics”. A tot això cal afegir-hi la diversitat i riquesa de fonts preexistents —al Casal de la Pau—, d’on beure (moviment d’objectors, Grup d’Acció directa No-Violenta Anti OTAN —GANVA—, amics de l’arca, Artesans de la Pau, CANC…). Totes elles van possibilitar que, amb el temps, el moviment anti OTAN a Catalunya, representat per la CDDT (Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals), es convertís en un oponent important a la política atlantista del govern del PSOE. Enfrontar-se a aquest moviment començà a tenir un cost molt alt per al Govern.

Això no vol dir que, al llarg d’aquells anys, no es registressin diversos episodis d’accions repressives con- cretes: provocacions en algunes marxes i concentracions davant les bases o instal·lacions estatunidenques, detencions i posteriors judicis contra autors d’accions directes no violentes (com ara les realitzades contra la presència de la VI flota), incidents davant alguna am- baixada o consolat, etc.

Però pel govern socialista, l’ofensiva fonamental calia enfocar-la tot acceptant el repte polític plantejat pel moviment anti OTAN en el terreny de l’opinió pública, aprofitant el control sobre els principals mitjans de comunicació. Una operació amb la finalitat de revertir, en el moment pròxim al Referèndum, l’opinió de prou nombre de gent per remuntar les enquestes favorables, en principi, al “no” a l’OTAN.

És així com al govern ja no li va caldre discutir sobre la conveniència o no de la permanència de l’Estat es- panyol a l’OTAN; ni sobre les conseqüències que això podia comportar per a la seguretat del país; ni sobre la influència que el reforçament d’una de les dues aliances militars podria tenir en la situació d’enfrontament entre els dos blocs que es vivia en aquell moment.

Des del govern es va fer una crida a la disciplina de l’electorat socialista tot argumentant que una derrota en el referèndum suposaria el retorn de la dreta al poder (les Joventuts socialistes, per exemple, van canviar la seva opció contrària a l’OTAN en les darreres setmanes). Per altra banda, amenaçava amb la famosa pregunta “qui gestionaria el no”. És a dir, què passaria l’endemà d’una hipotètica victòria del “no”, si la immensa majoria de les forces parlamentàries era favorable a l’OTAN.

Fins i tot es va treure a passejar el fantasma del re- torn a la situació d’aïllament polític i econòmic de l’època franquista: el nostre país patiria el boicot de la resta de països occidentals, i tots els nostres competidors s’aprofitarien de la situació. Segons el sector atlantista, govern inclòs, tots els avenços assolits en el curt —i colpista— període democràtic corrien el perill de veure’s esvaïts de cop.

Actualitzem. I sí, Catalunya va dir no a l’OTAN. Però, en la jugada en l’àmbit estatal, se’ns va robar la partida: un 53,1% dels vots va anar al sí. Avui, quaranta anys després de la més potent oposició exercida per un moviment social que va fer trontollar al govern del Reg- ne d’Espanya, es continuen confirmant tots els perills identificats i argumentats per aquell decidit, potent i massiu moviment anti OTAN:

  • Manteniment de dues bases militars dels EUA: Morón i Rota.
  • Augment exorbitat del pressupost militar del 2023 presentat pel Govern més progressista de la història: 27.617 milions d’euros; un augment de més del 21% amb relació al 2022.
  • Pujada en l’escalafó de països exportadors —i productors— d’armament: setè lloc en el rànquing internacional.
  • Submissió total a les imposicions militaristes dels EUA. El pressupost militar augmenta superant el 2% del PIB proposat per l’OTAN, és a dir, EUA: el Govern més progressista de la història el supera arribant al 2,13% del PIB.

El govern del Regne d’Espanya fa seves totes les directrius del nou Concepte Estratègic de l’OTAN, aprovat en l’obscena cimera de l’OTAN celebrada a Madrid, quaranta anys després de robar-nos la partida del Referèndum. Concepte que, entre altres terribles i temibles acords, planteja: la identificació de Rússia i la Xina com a noves amenaces —nous enemics—; l’ampliació de l’Aliança amb Finlàndia i Suècia; la preservació de l’avantatge tecnològic; la defensa i protecció de l’accés a les matèries primeres; la destinació de majors recursos per a l’OTAN; la defensa de la sobirania i integritat dels territoris aliats; l’ús de l’armament nuclear com a mitja per a la —redefinida— política de dissuasió… no segueixo, no cal.

Teníem tota la raó del món. Tenim tota la raó del món. Cal continuar amb tota la decisió necessària per canviar aquest món. Ens van robar una partida. Mai hem per- dut la jugada. OTAN NO.


  Leer el artículo al número 517 de Eina de la USTEC·STEs "Aturem les guerres, treballem per la Pau"

Publicacions Relacionades
 11/01/2023


Linia de recerca :
Publicat en Número 517 de Eina de la USTEC·STEs "Aturem les guerres, treballem per la Pau", el 10/01/2023