L’arsenal nuclear mundial continua sent inquietant
El president Biden té l’oportunitat de revertir el clima d’inestabilitat, tensió i desconfiança que va suscitar la política nuclear de l’Administració Trump
El SIPRI acaba de publicar les seves noves estimacions sobre l’arsenal nuclear mundial. S’observa una lleugera reducció respecte a les dades de l’any anterior. Concretament el SIPRI estima que a principis de 2021 hi havia 13.080 armes nuclears, mentre que un any abans la xifra era de 13.400. Com ha estat habitual en tota la història nuclear, els EUA i Rússia acaparen el 90% de l’arsenal. Hi ha una modesta disminució en els arsenals dels EUA (que passa de 5.800 a 5.550 ogives) i de Rússia (de 6.375 a 6.255) i un discret augment en els arsenals del Regne Unit (de 215 a 225), la Xina (de 320 a 350), el Pakistan (de 160 a 165) i l’Índia (de 150 a 156). No hi ha variacions en les xifres de França i Israel. Com també és habitual, en el cas de Corea del Nord es fa una estimació a partir del material fissible que pot haver produït. Segons aquest criteri, passaria de poder fabricar 30-40 caps nuclears a 40-50. És molt preocupant que, d’aquests 13.000 caps nuclears, uns dos mil es mantenen en alerta màxima, es poden llançar en poc minuts. La immensa majoria pertanyen als EUA i a Rússia.
Malgrat la petita reducció del nombre global d’ogives, aquest continua sent esfereïdor. Segons diversos estudis, el llançament de només 100 caps nuclears (de la potència de la d’Hiroshima) sobre nuclis urbans provocaria uns canvis atmosfèrics planetaris (sequeres, baixada de temperatura, …) que reduirien la producció agrícola i podria posar en risc alimentari a dos mil milions de persones. I això únicament amb 100 caps dels 13.000 actuals (que tenen potències molt superiors a la bomba d’Hiroshima). La situació continua, doncs, sent esgarrifosa.
Tampoc no convida a l’optimisme el fet que actualment tots els estats nuclears tenen programes de modernització dels seus arsenals. Fins al punt que la despesa mundial en armament nuclear de l’any 2020 ha arribat fins els 72.600 milions de dòlars. Més de la meitat correspon a la despesa nord-americana (37.400 milions de dòlars). Una xifra que supera de llarg els 10.100 milions de la Xina o els 8.000 milions de Rússia.
Aquestes xifres són les que defineixen la situació actual de l’arsenal nuclear mundial. Però per poder avaluar-ne la perspectiva de futur, ens cal conèixer les directrius dels estats pel que fa a la seva estratègia nuclear, és a dir la funció assignada a les armes nuclears en les seves polítiques de defensa. En aquest context serà un element determinant la política nuclear de la nova Administració nord-americana. El president Biden té l’oportunitat de revertir el clima d’inestabilitat, tensió i malfiança que va suscitar la política nuclear de l’Administració Trump. Efectivament, durant l’anterior mandat, el govern dels EUA va decidir la retirada unilateral del Tractat INF (amb Rússia), de l’acord multilateral amb l’Iran, va anunciar la no ratificació del Tractat de Prohibició Total de Proves Nuclears i, molt probablement, no hauria prorrogat el Tractat New Start, també amb Rússia. També les directrius nuclears de l’Administració Trump van ser un element clau de desestabilització: admetia la possibilitat d’ús d’armes nuclears davant una agressió significativa no nuclear, no descartava la decisió de primer ús, preveia la fabricació de noves armes menys potents i per tant, més fàcilment usables. La política nuclear de la Xina és prou coneguda i força menys alarmant: disposa d’un nombre sorprenentment petit d’armes en comparació a les dels EUA o Rússia (tres centenars davant de cinc o sis milers), amb el qual ja considera garantida la seva defensa, declara que mai serà el primer a usar armament nuclear. El Regne Unit ha revisat una decisió de l’any 2010 que limitava la seva reserva d’armes nuclears en 225 ogives. A principis del 2021 el govern britànic ha fet públic l’establiment d’un nou límit en 260 ogives. Una notícia poc encoratjadora.
Tant de bo Joe Biden reprengui la via de la limitació de l’armament nuclear. De fet, pocs dies després de la presa de possessió de Biden, les dues parts ja acordaven la pròrroga del New Start. Rússia s’ha caracteritzat sempre per no ser mai el primer a retirar-se d’un tractat i en la seva insistència sobre la necessitat dels tractats.
L’OTAN, en la seva darrera cimera (juny 2021) ha assenyalat la Xina com una gran amenaça, que se sumarà a la tradicional amenaça russa. Si a això hi afegim les males relacions actuals entre els EUA i Rússia, la possibilitat de confrontació no és il·lusòria. Al marge d’un eventual conflicte, el perill de desencadenar una guerra nuclear a causa d‘errors d’interpretació, percepció o comunicació sempre hi és present (s’han donat molts episodis d’aquest tipus que, sortosament, s’han acabat resolent bé).
En la situació actual, la solució definitiva a tots aquests riscos és l’adhesió dels estats al Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears, aprovat per l’ONU l’any 2017 i que ha entrat en vigor a principis d’aquest 2021.
Llegeix l'article complet a eldiario.es
Compartir
Publicacions Relacionades
