Les falses mesures contra el canvi climàtic

Les falses mesures contra el canvi climàtic

La cimera de Copenhaguen sobre canvi climàtic ens empeny a fer una forta crítica de la normativa actualment en vigor, el Protocol de Kyoto, que de fet és una aixecada de camisa.

Kyoto no és més que el reflex de l’enorme capacitat que tenen els països rics per adaptar-se a cada nova situació i poder seguir treient profit dels països pobres. Aquests països rics s’inventen noves idees per conservar la posició dominant. Una conjuntura nova vesteix d’una forma nova la violència estructural a què sotmeten els països del Sud.

Parlarem de les disposicions sobre les emissions de carboni, que és l’element clau per frenar l’escalfament global. El Protocol de Kyoto (vigent des de 2005) va implantar el comerç d’emissions de carboni (o sigui el comerç de permisos per contaminar): es va començar per assignar a cada país (i d’aquí a cada empresa o indústria) una quota d’emissions. Una empresa que desitgi incrementar la seva producció i per tant superar la seva quota d’emissions de CO2, pot comprar permisos d’emissió a altres empreses o països que emetin menys del que estan autoritzats. L’empresa que no utilitza tots els seus permisos, els pot vendre lliurement. La recessió econòmica ha fet caure la producció de moltes empreses i això els ha permès vendre els seus permisos d’emissió i augmentar els seus beneficis. Aquesta situació abarateix el preu dels permisos i així resulta que és més barat pagar per seguir contaminant que no pas reduir emissions. És obvi que aquest sistema no fomenta la reducció de les emissions. Des de 2005 les emissions no han fet més que augmentar.

Una altra via per eludir la reducció d’emissions, és l’anomenat Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN). Consisteix en què un país o empresa pot compensar les seves emissions si inverteix en projectes que redueixin emissions a països menys desenvolupats. L’MDN admet i finança projectes molt diversos, des de preses hidroelèctriques a plantacions de palma. Finança projectes molt criticables, des dels projectes que no només no disminuexen, sinó que incrementen les emissions (com les preses), passant per projectes com les plantacions intensives i les explotacions porcines que destrueixen la biodiversitat i malmeten el sòl i les aigües, fins a projectes “no addicionals”, és a dir aquells que ja s’havien planificat abans de l’establiment de l’MDN. A més, s’hi pretén incloure les grans plantacions de monocultius d’arbres, que tenen una capacitat d’absorció de carboni que només és el 20% de la dels boscos autòctons. I que generen un greu problema social i econòmic, ja que acaparen la terra i l’aigua que necessiten per subsistir les comunicats locals.

En resum, s’ha demostrat que el comerç d’emissions de carboni és totalment ineficaç per reduir les emissions i constitueix una amenaça enorme per a les comunitats pageses i indígenes, sobretot dels països del Sud. La majoria dels projectes que ha subvencionat l’MDN han foragitat les poblacions autòctones de les seves terres.



Publicacions Relacionades
 04/12/2009


Linia de recerca :
Jornada: “Banca Armada i finances ètiques: la (des)inversió com a arma per una economia per la pau” amb Carlos Taibo i Jordi Calvo a València