El Tractat sobre el Comerç d’Armes: anàlisi del seu contingut

L’adopció d’un text del Tractat sobre el Comerç d’Armes és, sens dubte, una bona notícia, ja que fins ara no existeix cap norma que reguli el comerç d’armament a escala mundial.

 El Tractat entrarà en vigor una vegada el ratifiquin cinquanta estats (article 22).

En línies generals, la regulació del Tractat no és molt ambiciosa, cosa que es posa de manifest en analitzar el tipus d’armament inclòs en el tractat i els criteris que s’estableixen per autoritzar les exportacions d’armes.

A més, cal tenir en compte que la regulació del comerç d’armes legitima en certa mesura aquesta activitat. El preàmbul del Tractat reconeix «el comerç legítim de material, equip i tecnologia per a finalitats pacífiques», així com el respecte als «interessos legítims dels estats […] de fabricar, exportar, importar i transferir armes convencionals».

Es parteix d’un concepte ampli de transferència, que inclou l’exportació, la importació, el trànsit, el transbord i el corretatge (article 2.2). El corretatge es refereix a les activitats d’intermediació que faciliten una venda d’armament entre uns altres dos països. Queda fora del Tractat l’assistència tècnica, en la qual s’inclou la reparació, el manteniment o el desenvolupament; activitats que sí que es recullen en la normativa de la Unió Europea.

El Tractat només s’aplica a vuit categories d’armament, que s’estableixen en l’article 2.1. Es tracta de: 1) carros de combat; 2) vehicles blindats de combat; 3) sistemes d’artilleria de gran calibre; 4) aeronaus de combat; 5) helicòpters d’atac; 6) bucs de guerra; 7) míssils i llançamíssils, i 8) armes petites i armes lleugeres. Als quals cal afegir les municions utilitzades per a aquests tipus d’armes (article 3) i les peces i components (article 4). No s’inclouen, per exemple, els agents químics o biològics, els equips electrònics o el software d’aplicació militar.

Tampoc es recull un llistat que estableixi els tipus concrets d’armes que s’inclouen dins de cadascuna de les categories. Cada estat que ratifiqui el Tractat establirà el seu propi llistat, tenint en compte que, com a mínim, ha d’incloure les descripcions utilitzades en el Registre d’Armes Convencionals de les Nacions Unides (article 5, apartats 2 i 3). Els estats tenen reconegut així un cert marge per determinar quins determinats tipus d’armes sotmeten al Tractat.

Es prohibeix la transferència d’armaments si suposa una vulneració de les mesures adoptades pel Consell de Seguretat, especialment els embargaments d’armes; si es vulneren acords internacionals sobre transferència internacional o tràfic il•lícit d’armes convencionals, o si les armes podrien utilitzar-se per realitzar genocidi, crims de lesa humanitat, infraccions greus dels Convenis de Ginebra de 1949 sobre protecció de les víctimes dels conflictes armats, o altres crims de guerra (article 6).

En referència als criteris que han de tenir-se en compte, en virtut de l’article 7, els estats han d’avaluar si les armes poden contribuir a la pau i la seguretat o menyscabar-les. També si poden utilitzar-se per executar o facilitar una violació greu del dret internacional humanitari, una violació greu del dret internacional dels drets humans, o un delicte en virtut de les convencions sobre terrorisme o sobre delinqüència organitzada internacional. A més s’ha de valorar si les armes poden utilitzar-se en actes greus de violència per motius de gènere o actes greus de violència contra les dones i els nens. En tots aquests casos, no s’autoritzarà la transferència si l’estat exportador considera que hi ha un «risc manifest» (article 7.3). Un altre dels elements que han de valorar els estats és el risc de desviament a altres països de l’armament exportat, i han d’adoptar mesures per evitar-ho (article 11). Crida l’atenció que no s’obligui a valorar l’existència de tensions o conflictes armats al país de destinació, i que tampoc es tingui en compte el seu nivell de desenvolupament.

El Tractat no defineix ni desenvolupa el contingut dels criteris. D’aquesta manera es reconeix als estats un amplíssim marge d’interpretació a l’hora d’autoritzar les exportacions d’armament.

Un dels objectius del Tractat és fomentar la transparència i la confiança entre estats. Per a això, s’estableix que els estats estan obligats a presentar anualment un informe tant de les seves exportacions com de les seves importacions (article 13.3). Aquest és un aspecte molt positiu, que fomenta la confiança entre estats, ja que d’aquesta forma obtenen informació sobre l’armament que estan comprant altres països. En virtut d’aquesta obligació, Espanya haurà d’elaborar un informe sobre les seves importacions, cosa que no li imposa ni la legislació espanyola ni la Posició Comuna 2008/944/PESC de la Unió Europea.

Un dels aspectes més negatius del Tractat és que pot atorgar cobertura legal a les anomenades exportacions «amb finalitats humanitàries». Si es considera que l’exportació d’armament contribueix a la pau i a la seguretat, podria entendre’s que l’autorització de l’exportació està emparada en virtut de l’article 7.1.a). En la pràctica, les exportacions amb finalitats humanitàries s’han utilitzat com una forma més d’ingerència militar en conflictes armats. Per exemple, durant la guerra de Líbia de 2011, el Govern francès va subministrar armament als rebels libis, justificant-ho amb arguments humanitaris.

 Finalment, el Tractat no determina si els estats poden tenir en compte els seus interessos polítics i econòmics quan autoritzin les exportacions d’armament (cosa que sí que permeten la Llei espanyola 53/2007 i la Posició Comuna 2008/944/PESC de la Unió Europea). El preàmbul sí que reconeix expressament «els interessos legítims d’ordre polític, econòmic, comercial i de seguretat dels estats amb relació al comerç internacional d’armes convencionals». Però l’articulat del Tractat no fa referència a aquests interessos. Això no té per què impedir la seva presa en consideració, ja que el Tractat reconeix als estats un ampli marge d’interpretació a l’hora d’aplicar els criteris, i no s’ha prohibit expressament tenir en compte els interessos polítics i econòmics.

En definitiva, el Tractat sobre el Comerç d’Armes ha de veure’s com un primer pas en la regulació mundial del comerç d’armament. Ara com ara el més important és que sigui ratificat per cinquanta estats perquè pugui entrar en vigor. A partir de llavors caldrà valorar quins països l’han aprovat i de quina manera l’apliquen, tenint en compte l’ampli marge de discrecionalitat que reconeix als estats, tant al seu desenvolupament com pel que fa a la seva aplicació.

---