Europa es prepara per la guerra, sacrifica la pau i empobrirà les nostres vides
33 anys després del final de l’estratègia de la dissuasió de la guerra freda que va acabar amb el col·lapse econòmic de Rússia, la UE malgastarà una milionada en 27 exèrcits que s’armen aïlladament per fer front a una hipotètica invasió russa
“Si Europa vol evitar la guerra, Europa s’ha de preparar per la guerra”. Així es com la presidenta de la Comissió ha anunciat que es fixaven fins a 2030 com a termini per assolir el més gran pla de rearmament des de la II Guerra Mundial.
D’aquestes paraules destacaria primer la poca innovació. Les receptes clàssiques de “Si vols la pau, preparat per la guerra”, que no es substituïda per la frase de Federico Mayor Zaragoza, que ens deia ”Si vols la pau preparat per la paraula”, segueixen amb el pensament que les armes proporcionen seguretat i pau: la segona, la doctrina de la dissuasió, amenaçar i coaccionar com estratègia d’atemorir a l’adversari.
L’estratègia de la dissuasió es una estratègia psicològica en la què el dissuasor mostra al seu adversari que disposa de més capacitats destructives, que el seu poder és superior i que l’adversari, o el dissuadit, ha d’optar: o desistir de no dur a terme una determinada acció, o per contra haurà d’assumir el cost i els danys que li comportaria. L’objectiu últim de qui exerceix la dissuasió és influir en el càlcul de riscos i beneficis de l’altra part perquè reconsideri les possibles actuacions amb què ha amenaçat dur a terme.
La dissuasió comporta retòrica amenaçadora i coercitiva; perquè les amenaces siguin creïbles s’ha de mostrar força i més capacitat destructiva que el seu oponent. La dinàmica de la dissuasió comporta una escalada de la conflictivitat, una escalada de declaracions, amenaces, coaccions i una carrera armamentista. Els dos bàndols han de dissenyar noves armes i incrementar les inversions per produir i emmagatzemar mes armes amb la finalitat d’impedir que l’altre pugui atacar-te forma part de l’estratègia amenaçadora i és necessari per conferir credibilitat a la retòrica de cada bàndol. La credibilitat és un factor essencial de la dissuasió, l’adversari ha de pensar que l’amenaça és creïble, que és molt probable que es dugui a terme aquesta amenaça. La estratègia de la dissuasió es molt semblant al joc del pòquer, molt masculí. Cada cop l’aposta es més elevada i es confia en que serà l’altre el que cometrà un error.
Aquesta estratègia, com acabem de dir, a mes de retòrica amenaçant i coercitiva requereix grans inversions en producció i adquisició d’armament. El punt àlgid d’aquesta estratègia es va donar a la Guerra Freda i cal recordar que es va acabar quan l’economia russa ja no podia seguir l’espiral armamentista, el sistema econòmic va col·lapsar. Ara, 35 anys després, els 27 governs de la Unió Europea plantegen la mateixa recepta, l’estratègia de la dissuasió com instrument de pau, tornem a preparar-nos per a futures guerres, tornem a aplicar una estratègia que ens pot portar al desastre. De moment els 27 han arribat a l’acord de gastar més en Defensa y han aprovat el Pla ReArm Europa. El Pla ReArme suposa que cada estat incrementarà la despesa militar fins el 3,5% del PIB; aquest increment han calculat que suposa apujar la despesa militar en 800.000 milions de euros en 4 anys. Com es pot veure, hi ha acord en gastar més en defensa, ara be, hi ha acord en com es pagarà?, en que s’ha de gastar?, ens ho podem permetre? Aquestes preguntes no es formulen i no es responen; en realitat no es vol fomentar la reflexió, solament es pretén generar por per a que la població es situï favorable a incrementar la despesa en defensa. Les enquestes d’opinió pregunten: Esta vostè a favor d’incrementar la despesa en defesa? Però no pregunten: Esta vostè a favor de disminuir la despesa en pensions i sanitat per traspassar la despesa cap a defensa?
Acordar incrementar la despesa fins el 3,5% del PIB en Espanya , suposarà incrementar la despesa militar fins 57.760 milions d’euros anuals, i Estats Units a la reunió de l’OTAN ha seguit insistint que la despesa militar ha de pujar al 5% del PIB, el que suposa que Espanya ha de gastar al voltant de 80.000 milions d’euros anuals.
Aquestes quanties econòmiques son tant altes que requereixen abordar altres preguntes.
En què es gastarà? De moment l’acord solament contempla que cada estat gastarà en armament la part que li correspon; es a dir, que cada exercit nacional, cada país, decideix, separadament dels altres, en que vol gastar els diners. El que representa que cada país es prepara per una hipotètica guerra amb Rússia com si la tingues que lliurar en solitari. L’acord es preparar 27 exercits, cada un d’ells amb les armes que ell decideixi, per anar a futura guerra amb Rússia. Alguns es pregunten: això no pot portar a duplicitats? Noooo, duplicar suposa multiplicar per 2, aquí i ara estem multiplicant per 27. Aquest nivell d’acord es tan baix que ens mostra les futures dificultats per anar a la guerra junts, si cada exercit disposa d’armes diferents, municions diferents i cada militar sap utilitzar i reparar el seu material, resulta poc eficaç plantejar una guerra conjunta.
Hem vist que ni tan sols hi ha acord en que tots compraran el mateix o que pugui haver armes o sistemes compartits, per exemple satèl·lits que compri la UE i que puguin ser utilitzats pels 27.
Quan afirmen que cal gastar mes i millor, queda clar això de gastar més, però no sabem que significa gastar millor. Podríem afirmar que la decisió que han pres es la de malgastar.
D’on sortiran els diners? Com que tampoc es posen d’acord en com pagar-ho, finalment cada estat decidirà d’on treu els diners. Es varen proposar algunes mesures com Eurobons, en aquest cas significava que el Banc Central Europeu emetia bons i la deute del 27 passava a assumir-los la Comissió, no serien els estats els que assumeixen la deute sinó la Comissió en nom de tots i sense distinció de país. Com deia, no hi ha hagut acord.
Cada estat tindrà que veure com ho paga. Les opcions dels estats son: emetre deute públic, en Espanya Lletres del Tresor. Un deute que en algun moment s’ha de pagar i que cada any comporta pagar interessos, recordem que el deute en Espanya arriba al 102% del PIB a 2024. En tant que cada estat s’haurà d’endeutar per pagar la despesa que han acordat de defensa, la Comissió de la UE ha acceptat que aquesta deute no sumi al sostre de deute dels estats. Els estat poden endeutar-se per sobre d’un percentatge i si es passen la Comissió els sanciona; per a no superar-ho els ha proposat que el deute en defensa no computi en el sostre de deute. Això es com fer-se trampes al solitari, el deute estarà, es tindrà que pagar, però farem veure que no està.
L’altre instrument del Govern es reduir la despesa d’altres ministeris i passar diners cap al Ministeri de Defensa. En aquesta línia el secretari general de l’OTAN va dir: “Els ciutadans europeus han d’acceptar sacrificis com retallades en les seves pensions, sanitat i sistema de seguretat (prestacions socials) per garantir la seguretat a llarg termini”. Ja tenim la recepta d’on s’ha de retallar. El primer ministre anglès ja ha començat a aplicar-la al pressupost de 2025, reduirà l’ajut humanitari un 50%, reduirà el pressupost en 5.700 milions d’euros en assistència a discapacitats, salut, els ajuts a les famílies dependents i reduirà 10.000 llocs de treball públics. El president espanyol afirma que no tocarà les partides socials, però… acabarà fent-ho.
Sabem que retallar prestacions social es tocar la peça fonamental d’Europa, l’Estat de Benestar, es la senya d’identitat europea, retallar-lo incrementarà la pobresa, disminuirà l’esperança de vida, incrementarà la desigualtat social; empitjorar aquests tres elements comportarà increments de delinqüència i criminalitat. Les armes no ajuden a protegir la societat d’aquests problemes, desviar recursos cap les armes i la guerra suposarà disminuir la qualitat de vida. Però les noticies que emeten des de la Comissió UE i els governs es de por a la invasió russa a territori europeu i que cal preparar-se i armar-se, demanen que els hi donem suport sense especificar que perdrem a canvi.
Si tan necessari es gastar mes en defensa com es que no han plantejat altres opcions com: fan falta 27 exercits? Un sol exercit no serà mes econòmic? No seria mes barat i eficient tenir-ne un de sol i no 27? Si tan important es, perquè no poden arribar a acords sobre com fer-ho? Per què no es posen d’acord en unificar els exercits?
Rússia, que hipotèticament ens ha d’envair, al 2024 ha gastat en defensa 109.000 milions de dòlars. Els 27 de la UE van gastar 341.596 milions d’euros i si sumen la despesa de la UE + Regne Unit + Noruega s’ha gastat 453.421 milions de dòlars. Gastar 800.000 milions d’euros en quatre anys suposa eficiència? Si ja estem gastant quasi quatre cops mes que Rússia.
La ineficiència comporta malbaratament de recursos necessaris pel benestar social. Es cosa de tota la societat opinar si estem o no d’acord en com repercutirà aquest increment de despesa en defensa.
Algú es beneficiarà? La industria militar. Al 2023 les compres de material militar europees en un 65% va a parar a la industria nord-americana. Aquesta també es una tendència que es plantegen revertir; la Comissió de la UE s’ha marcat l’objectiu que el 60% de les compres d’armes es portin a terme a la industria de la UE. Ampliar i crear empreses noves, dissenyar nou armament i nous sistemes de defensa, incorporar les noves tecnologies a noves armes, es lent. Aquest procés de fer créixer la industria militar a la UE anirà mes lent que el procés de gastar, així que a curt termini una gran part d’aquesta despesa anirà a la industria nord-americana.
Llegeix l'article a Catalunya Metropolitana
Compartir
Publicacions Relacionades
