Fronteres, murs i desplaçament forçat: la promesa incomplerta de la globalització

La caiguda del mur de Berlín en 1989 no sols va ser física sinó també simbòlica. La desaparició del mur i la posterior fi de la Guerra Freda i, per tant, de la política de blocs que imposava una divisió bipolar del món, va venir acompanyada d’una narrativa liberal de llibertat de moviment vinculada a la globalització. Sota aquesta narrativa, les fronteres i els murs, així com la política de blocs es van mostrar com a elements sense sentit en el nou escenari, i es va augurar l’entrada en un món connectat, transnacional i sense restriccions de moviment.

No obstant això, més de trenta anys després, una altra realitat s’ha imposat. La globalització ha quedat lluny de portar igualtat i connexió entre territoris o la plena llibertat de moviment que el seu discurs va prometre. Tampoc ha suposat, una obertura total i igualitària de les fronteres. En el seu lloc, s’ha acrescut la desigualtat respecte a la llibertat de moviment segons la nacionalitat: depenent de la nació d’origen pots viatjar amb major llibertat, control, seguretat i costes.

El nostre món globalitzant i transnacional ha renunciat al fet que les fronteres siguin una mera delimitació de la sobirania política dels Estats, com semblava prometre. Les fronteres, més aviat, continuen sent utilitzades com a eina per a generar jerarquies en el moviment, diferenciacions socials i exclusions. En determinats casos estan sent utilitzades com un mitjà per a l’apropiació de recursos vinculats al territori, sent font de disputa i sent desplaçades mitjançant l’ús de la força. A la vegada, s’han inutilitzat com a sistema de control financer i de trànsit de capital. L’expansió d’acords de lliure comerç ha eliminat les restriccions aranzelàries i altres impostos relacionats amb el capital, que eren controlats per les fronteres. Aquestes mesures, lluny d’igualar l’economia mundial per la via de la competència, una altra promesa incomplerta, ha apuntalat el poder de les multinacionals del Nord Global.

D’aquesta manera ens trobem en l’època de les fronteres de la contradicció, d’una banda, s’han eliminat les restriccions per a les mercaderies i el capital i, per un altre, en canvi, es reforcen les fronteres per a frenar el dret al lliure moviment. Un dret reconegut en l’article 13 de la Carta de Drets Humans de Nacions Unides. El reforç fronterer ve dau per diferents mesures, entre elles la construcció de murs, l’expansió de tecnologies de vigilància i control i la creació de cossos de seguretat fronterera.

Cap a les fronteres blindades (Murs construïts de 1968 fins a 2018)

Quan analitzem les dades de construcció de murs dels últims 52 anys (1968 fins a 2020), destaca que el món ha experimentat més construccions de murs després de la caiguda del mur de Berlín en 1989, moment en el qual hi havia un total de 6 murs nous construïts a les fronteres. De 1989 a 2020 s’han aixecat un total de 57 murs nous. És a dir, en 21 anys es construeixen 6 murs, mentre que en els 31 anys següents es construeixen 57. En total es construeixen 63 murs fronterers en el període de 52 anys que va de 1968 a 2020, i s’experimenta un creixement notable, principalment, a partir de l’any 2000, fins a arribar a 2020. En 2015 experimentem el major augment de construcció de murs fronterers. En aquest any es passa de 42 murs en 2014 a 56 en 2015, és a dir, un total de 14 murs construïts en un sol any a tot el món, una quantitat que no serà superada per cap altre any d’aquests 52. D’aquests 14 murs, 6 d’ells són construïts per països que, en el moment de la seva construcció, són Estats membre de la Unió Europea i de l’espai Schengen (aquí entren Regne Unit i Noruega). Cal destacar que, l’any 2015, no sols es construeixen el rècord de 14 murs fronterers, sinó que és l’any en què es parla de la denominada «crisi migratòria» a la Unió Europea a causa dels fluxos migratoris que intenten travessar les fronteres europees. Aquests fluxos van augmentar de manera considerable, sobretot per les persones desplaçades per la força provinents de la guerra a Síria, iniciada en 2011.

Per tant, es materialitza de manera clara la construcció de la “Europa Fortalesa”. La nostra regió, malgrat erigir-se a si mateixa com a garant i protectora de drets, nega de manera sistèmica el dret a asil de les persones que, de manera inevitable, fugen de la violència de manera irregular. Cal preguntar-se de quina altra manera es pot fugir d’una guerra sense els recursos econòmics suficients.

La denominada Europa Fortalesa es consolida mitjançant cinc principals polítiques:

Primer, l’acord de Schengen aprovat en 1985 que, encara que introdueix un concepte de lliure circulació de les persones entre els països membre, perquè un Estat pugui entrar a formar part de Schengen es demana el reforç de les seves fronteres exteriors. Així com la implementació d’uns certs sistemes de registre i control del moviment. A més, conceptualment, Schengen consolida el missatge d’un interior “segur” i civilitzat enfront d’un exterior “insegur” i salvatge.

Segon, la construcció de murs fronterers per raons migratòries es converteix en una política en auge per part d’alguns Estats membre de la Unió Europea, com ja hem vist, fruit de considerar les migracions una amenaça. De vint-i-set Estats membres de la Unió Europea, vuit han erigit murs a les seves fronteres per a impedir l’entrada de persones migrades (Espanya, Grècia, Hongria, Bulgària, Àustria, Eslovènia, Letònia i Lituània), pertanyent tots ells a Schengen, excepte Bulgària. A aquests se sumen, el Regne Unit que ja no és membre de la Unió Europea però que ho era en el moment de construir i finançar el mur de Calais. I Noruega, que encara que no és membre de la Unió Europea ho és de l’espai Schengen, i que va construir un mur a la seva frontera amb Rússia per raons migratòries.

La tercera mesura és l’expansió de sistemes de control i vigilància del moviment de les persones al seu pas per les fronteres i l’emmagatzematge d’aquestes dades. La Unió Europea posa en marxa l’Agència Eu-Lisa que entra en funcionament l’any 2012 i es converteix en peça clau en la gestió de sistemes informàtics relacionats amb el control de fronteres i del moviment com el Sistema d’Informació de Visats (VIS), Sistema d’Informació de Schengen (SIS II, de segona generació) i el sistema d’emmagatzematge de dades EURODAC, per citar alguns.

El quart aspecte seria la denominada externalització de fronteres. En el marc de col·laboració amb tercers països per a la gestió dels fluxos migratoris, la Unió Europea està reformulant el concepte d’espai fronterer. La frontera ja no és només una delimitació del territori i de la sobirania estatal, sinó que s’expandeix més enllà del propi territori amb la implementació de polítiques frontereres en tercers països.

Finalment, la cinquena mesura, i una de les més importants, seria la creació en 2005 per part de la Unió Europea de l’Agència de la Guàrdia Europea de Fronteres i Costes (Frontex) per a la gestió i control de les fronteres. Frontex, a l’ésser una agència la prioritat de la qual és combatre el crim fronterer, utilitza els mateixos mitjans per a bloquejar, i retornar, a les persones que migren o busquen refugi que per a interceptar el contraban, el tràfic de drogues o altres crims relacionats amb l’espai fronterer. D’aquesta manera, els fluxos migratoris deixen de tractar-se amb eines humanitàries, i en el seu lloc es gestionen des d’una pràctica policial i militarista.

Així, aquells països que van denunciar de manera activa el mur de Berlín com un afront a un món més just i que representava una infraestructura per a la diferència, erigeixen avui murs per a les persones que fugen de la violència. Sembla que la globalització ha resultat portar amb si un món més emmurallat en el físic i blindat en el mental. La lluita activa contra la construcció de murs a les fronteres ha de continuar a l’agenda dels moviments socials si volem construir un món més segur per a tothom.

Llegir l'article al número 517 d'Eina de la USTEC·STEs "Aturem les guerres, treballem per la Pau"