Guerres a distància. Guerres ‘low cost’
El passat 3 de gener el president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) va autoritzar que drons armats llancessin un míssil per posar fi a la vida del general iranià Qasem Soleimani quan sortia de l’aeroport de Bagdad (capital de l’Iraq). Soleimani anava acompanyat, entre altres, d’Al Mohandes (que el 1983 va atemptar contra l’ambaixada dels EUA a Kuwait). Desconeixem quantes víctimes hi va haver en aquest atac o en aquesta execució extrajudicial.
Segons Washington l’atac es va dur a terme amb míssils llançats des d’un dron MQ-9 Reaper. Els drons són avions no tripulats, és a dir, no hi ha humans que els pilotin des de dins de l’aparell. Aquests drons van equipats amb un sensor multiespectral, amb càmera de televisió amb llum monocrom o de color i infraroig (també poden veure de nit), també van dotats de selecció d’objectiu amb laser per guiar els míssils o els explosius amb els quals vagi dotat.
Atès que aquests drons tenen una capacitat de vol d’unes 14-30 hores, acostumen a estar situats a bases militars relativament pròximes als objectius que es volen abatre. Els militars que supervisen l’operació estan situats a molts quilòmetres del dron i de l’objectiu que volen bombardejar. Poden estar situats a la base aèria de Creech a Nevada o a Virginia. Amb les càmeres i sensors del dron els militars estan veient tot el trajecte de vol i el que passa al seu voltant, poden llegir una matricula de cotxe a 3 km i el temps que triga la informació entre el dron i els operadors militars és de 1,2 segons. Totes aquestes comunicacions es duen a terme via satèl·lit.
Aquests avions de combat no tripulats són més barats que els avions de combat tradicionals, poden estar en l’aire de dia i de nit, amb pluja o sol i els militars que els operen fer la guerra per torns, quan acaba el seu torn poden marxar cap a casa i sopar amb els seus fills i família.
Com dèiem en aquest cas Trump autoritza que es mati o que s’assassini a Soleimani, hi ha uns operadors situats a una base situada en territori nord-americà que de manera remota supervisen tot el procés, fins a prémer el botó de disparar i finalment hi ha un dron armat amb míssils situat en una base americana o d’un altre país que aixeca el vol i executa una missió supervisat a distància.
D’altra banda, el govern de l’Iran va respondre sis dies després atacant amb el llançament de 22 míssils a dues bases iraquianes utilitzades pels nord-americans, la base Ain al Asad (en l’oest) i Erbil (capital del Kurdistan iraquià) i on hi ha desplegades tropes nord-americanes. Míssils llançats des de l’Iran amb destinació a bases a l’Iraq.
No sabem si el míssil nord-americà va causar danys col·laterals o danys no desitjats i va matar persones civils que estaven als voltants de l’atac. Però sí que sabem que un o dos dels míssils iranians, míssils terra-aire, van ser llançats contra un avió comercial amb 176 passatgers a bord. Un avió que s’havia enlairat a l’aeroport internacional de Teheran i es dirigia a Kíev. Segons les autoritats iranianes, “en aquesta situació molt delicada i de crisi”, l’avió es va situar prop d’un centre militar dels Guardians de la Revolució amb “una altura i una posició de vol d’un objectiu enemic”. Considerant que podia tractar-se d’una resposta dels Estats Units davant l’atac, i tenint en compte “l’augment sense precedents dels moviments aeris a la regió”, especialment de “vols de guerra de les forces dels EUA al voltant del país”, les Forces Armades van fer caure l’aparell. En definitiva, es va cometre un error a les bateries antiaèries, que van disparar míssils sense tancar l’espai aeri a l’aviació civil i es van llançar míssils a tot allò que estigués a tir. El president Rohaní, va declarar que l’operador del sistema de defensa va confondre l’aparell amb “un míssil de creuer” i que va actuar responent amb un altre míssil per a destruir-lo.
Aquesta sembla ser la manera de fer la guerra actualment. Podem dir que són guerres low cost, guerra amb el lema “baixes zero”, guerres en les quals no han de morir els militars però poden morir civils. Seguint el manual de comunicació de guerra, a Espanya i al món occidental podem saber els errors que cometen els adversaris, als qui maten per error; però no sabem qui són les víctimes, ni quantes, que per error dels militars nord-americans s’han produït en aquests atacs.
Amb les noves armes dotades d’intel·ligència artificial, serà necessari tornar a definir què és guerra, què és una arma i què ens queda de la Convenció de Ginebra, del Dret Internacional Humanitari o els Drets humans. El que no serà necessari és tornar a definir què és “víctima”, això sí que no canvia.
Llegeix l'article a Público
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
