Guerres brutes
En la majoria de les guerres actuals ens trobem amb la dificultat de situar-nos en què bàndol es troben els valors que justificarien un posicionament en la seva defensa.
Si en qualsevol conflicte és justificable un “No a la Guerra”, com va ser el cas de les condemnes dels atacs i invasions de la coalició internacional dirigida per EUA en múltiples conflictes i especialment a Afganistan, l’Iraq i Líbia. En la majoria de les gents que van assumir aquesta reivindicació (va haver-hi els qui per tactismo ho van fer encara que recolzaven a l’agredit), hi havia un clar rebuig als règims de Sadam Hussein, els talibans o Gadafi, doncs cap d’ells eren bons exemples de ser defensors de la justícia social, sinó més aviat al contrari, de reprimir-la. Evidentment tampoc EUA i els seus aliats eren exemples de bon comportament ètic en aquests conflictes, quan darrere de les seves agressions s’amagava establir un ordre internacional favorable als seus interessos geopolítics, quan no la simple apropiació dels hidrocarburs de l’Iraq.
Això ve al cas, perquè en bona part dels conflictes dels últims temps resulta bastant difícil justificar o donar legitimeu a les parts enfrontades. És en aquest sentit, que diversos analistes han qualificat aquestes guerres com a brutes, en referir-se als conflictes d’Ucraïna, Síria, l’Iraq, Afganistan, Líbia… Això és així, perquè en aquests conflictes resulta difícil de definir en quin bàndol es troben els valors que justifiquin la seva defensa, doncs aquests són escassament visibles. Això no passava, per posar alguns exemples clars, en els conflictes iugoslaus de Bòsnia, Kosovo, Txetxènia, Sahara Occidental o Palestina, on es diferenciava amb claredat els qui eren els que conculcaven drets i els qui eren les víctimes.
A Ucraïna ocorre un altre tant. En aquest país s’han confrontat dos grans blocs, d’una banda els partidaris d’integrar-se en el bloc europeu de la UE i buscar la protecció militar de l’OTAN, situats especialment en el costat occidental del país; enfront dels quals en el costat oriental i sud, tenien un sentiment majoritari rusófilo i de mantenir-se sota la influència de Rússia. Dues visions antagòniques que van conduir a Kíev, a la revolta de Maidán per part dels partidaris de la UE, que va provocar la caiguda i fugida de Yanukovich. Revolta, en la qual van actuar grups de ultraderecha i neonazis al costat de gents fartes del nepotisme de Yanukovich, uns i uns altres presents al nou Parlament i govern ucraïnès. Mentre que en la parteix sud i oriental del país, una part de la població ratllava de cop d’estat l’ocorregut a Kíev, va sortir al carrer a ocupar institucions mentre reclamava la protecció i intervenció de Rússia, que no es va fer esperar en Crimea, i posteriorment als territoris rebels del Dombás.
El conflicte d’Ucraïna es pot qualificar, a més de brut, de hibrido. Brut, doncs resulta difícil de trobar en tots dos bàndols clars signes ejemplarizantes que permetin prendre una posició en la seva defensa. I hibrido, perquè en un l’un i l’altre costat no hi ha fronteres entre el legal i l’il·legal, on es donen cita forces regulars i irregulars, una fusió de soldats amb i sense uniforme, paramilitars, mercenaris i brigadistes internacionals. Pel costat del govern de Kíev, per a major deshonra, grups neonazis; pel costat proruso, internacionals neoizquierdistas (doncs no s’aconsegueix a veure el rojerío en el costat proruso). Sí al règim de Kíev, a més de comptar amb el suport d’EUA, l’OTAN i alguns països de la UE, se li pot acusar d’estar dominat per oligarcas corruptes, autoritaris al costat d’ultranacionalistes i neonazis. En el costat dels rebels prorusos, ocorre alguna cosa similar, també estan presents els oligarcas i no s’albiren demandes d’independència democràtica, doncs pretendre adherir-se al també règim capitalista i escassament democràtic de Rússia, i igual de corrupte, autoritari i repressor de nacionalismes (Txetxènia) no anuncia cap emancipació per a les gents que habiten en aquests territoris.
Alguna cosa similar ocorre a Síria, guerra bruta i hibrida. On un i un altre contendent recorren d’igual manera a tot tipus de combatents, regulars i irregulars, molts vinguts des d’altres països, amb grups i fraccions de diferent pelatge que no dubten a practicar tàctiques terroristes, tant de les forces partidàries del Rostiu, com per part dels rebels on es multipliquen les fraccions que fins i tot s’enfronten entre si. País on múltiples països regionals dirimeixen les seves diferències recolzant a un i un altre contendent, especialment les dues potències regionals, Iran en favor del Rostiu, Aràbia Saudita ajudant als rebels. Rebels que a més reben ajuda de Qatar i totes les monarquies del Golf, i Turquia que si bé recolza als rebels s’enfronta als kurds.
Conflictes on anés de sentir-nos solidaris amb els pobles que resisteixen a la barbàrie, resulta impossible secundar a uns actors que, cadascun pel seu costat, lluiten per interessos sectaris i aliens a valors democràtics i republicans. Així que resulta inquietant la distracció d’algunes gents del nostre entorn que s’atreveixen a denominar de revolució el que està ocorrent a Síria o en el Dombás.
Llegeix l'article a Público.
Compartir
Publicacions Relacionades
