“Fent front al terror”, declaració del International Peace Bureau
Juntament amb les organitzacions de la societat civil de tot el món,
IPB expressa la seva profunda solidaritat amb les víctimes dels recents
atacs terroristes i amb els seus familiars i amics; no només a París,
sinó també al Líban, el Sinaí, Nigèria, Mali i a altres llocs.
Alhora,
estem profundament en desacord amb els líders (i els mitjans de
comunicació) que han decidit immediatament (amb poca consulta pública)
“fer la guerra”. Com si no fossin ja a la guerra!
Fer una
escalada de retòrica militar i llançar més míssils a ISIS, té el risc de
caure en el parany acuradament establert pels jhadistes, parany en el
que els EUA i els seus aliats ja han caigut almenys tres vegades des del
11-S, sobretot a l’Afganistan, a l’Iraq i a Líbia. Hauria de ser
evident que no és possible cap solució militar. Com és que els polítics
no són capaços de treure lliçons dels darrers 15 anys? Com és que no
poden treure lliçons després de tantes intervencions infructuoses,
massacres de civils, campanyes de tortura, caos polític, violacions de
les llibertats civils, radicalització i augment de contraatacs
terroristes? L’escenari es caracteritza ara per un augment important de
les baixes en aquestes regions; més refugiats, represàlies molt
probables contra la població civil, i una major polarització a tots els
costats.
Quan el president Hollande fa servir la frase “sense pietat”
traeix fins i tot algunes de les idees dels cercles d’elit i militars.
Una societat que no té pietat és una societat on la força és l’únic
idioma. Quan el discurs oficial és el que dicten els interessos creats i
quan la postura masclista es veu com una “protecció de la societat”
mentre que les veus de les dones són marginades, es forma un discurs que
finalment ningú critica.
L’IPB escull el camí de la no violència. I això, a què porta? Considerem primer algunes mesures en relació amb Síria i l’Iraq:
A curt termini:
- La necessitat urgent és aconseguir un alto el foc amb vista a una transició política, probablement basada en el procés polític esbossat en el resultat de les converses de Viena.
- Cal posar fi immediatament a tots els bombardejos, portar les tropes de terra estrangeres a casa i cancel·lar els plans d’incrementar el nombre d’instructors militars desplegats a la zona.
- Cal vetllar per l’estricta aplicació del Tractat sobre Comerç d’Armes, recentment entrat en vigor. A més, cal forçar l’embargament d’armes i municions de tots els Estats en relació amb els dos països (en els casos on l’embargament no està ja en vigor). Això no resoldrà el problema del tràfic il·legal, però és un primer pas important. La pressió ha de ser exercida sobretot sobre els Estats occidentals que encara autoritzen enviaments d’armes, i sobre els seus aliats com Aràbia Saudita, Turquia i Qatar, que han estat armant ISIS, així com sobre Rússia i l’Iran, que donen suport a Assad.
- S’han de fer esforços molt més seriosos per tallar el finançament extern de l’ISIS, incloent aturar el seu contraban de petroli i altres matèries primeres i les remeses estrangeres. La policia, els serveis secrets i socis comercials és gairebé segur que tenen les dades crucials, però per diverses raons semblen incapaços d’aturar el flux. Hi pot haver un paper per a un sistema coordinat de la societat civil amb campanyes de vigilància i d’assenyalar per avergonyir. L’enfocament inicial d’aquest treball podria ser l’Aràbia Saudita i els Estats del Golf.
- Cal intensificar els controls fronterers a Turquia i altres països a partir dels quals els combatents viatgen a Síria i l’Iraq.
- A més dels refugiats, no ens oblidem de la difícil situació dels que es queden a les zones de guerra, especialment la gent gran, els pobres, els discapacitats i les minories. Ells també necessiten ajuda desesperadament.
A llarg termini:
- Donat que els diversos conflictes estan interconnectats, és urgent avançar en altres crisis a la regió, especialment al conflicte entre Israel i Palestina i a la situació dels kurds. Això apunta a la necessitat d’avançar cap a un marc de seguretat i de cooperació regional, similar a l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa.
- Un element clau en aquests processos és trobar formes adequades de Veritat i Reconciliació, que seran necessàries per tal de curar les ferides psicològiques enormement profundes a tota la zona. Aquests no són problemes que puguin ser “corregits” actuant simplement a l’estil “macro”, mitjançant retallades tipus Oslo, ja que els processos socials són vitals. Dignitat i justícia social hauran de ser paraules clau en tots els casos.
- Els governs, els organismes internacionals, el sector privat, tots han de tenir com a gran prioritat la creació d’ocupació i les oportunitats d’educació de qualitat (incloent educació per a la pau), per a que els joves de tots dos sexes puguin participar en la reconstrucció de Síria i Iraq. Aquesta és la millor cura per l’extremisme.
- A nivell mundial, tots els governs han de reduir els seus pressupostos militars i transferir els fons alliberats a necessitats socials i ambientals. Això inclou la intensificació dels esforços de pau i els programes humanitaris urgents. Com a mínim, fem una crida per a una reducció anual del 10% en les despeses militars durant el període de 2016 a 2030, específicament per proporcionar recursos per a la consecució dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. En poques paraules: Desarmament per al Desenvolupament. Cap regió necessita això més que l’Orient Mitjà.
I pel que fa als països occidentals:
- Encara que l’IPB entén la raó de ser de l’estat d’emergència a França, compartim les preocupacions de molts pel que fa a l’ampliació del període d’emergència i les formes en que aquestes mesures soscaven les llibertats cíviques. Cal també remarcar la cancel·lació d’esdeveniments públics al voltant de la Conferència del Clima a París.
- Les expressions religioses fonamentalistes fan por a molta gent (i no només a Occident) i poden portar a acceptar dreceres militaristes irreflexives. Per això és important contrarestar el discurs extremista, ja sigui en forma de discriminació contra les dones o de menyspreu per la dignitat dels “infidels”, però sense estigmatitzar tota una religió. Dins de l’Islam, i sobretot per part dels líders religiosos i seguidors, cal fomentar la resistència a les interpretacions teològiques distorsionades i especialment les incitacions a la violència. En termes generals recolzem les legislacions destinades a establir límits sobre el discurs de l’odi. Però el tancament de mesquites pot ser contraproduent. Més útil és el suport actiu als seus líders, que s’enfronten a múltiples pressions dins de les seves mateixes comunitats.
- És molt important treballar per tranquil·litzar i protegir les comunitats musulmanes front a formes renovades de contraatac. Els atacs racistes i fustigació crearan exactament el tipus de divisió que ISIS busca aprofundir, i només acceleraran les espirals de la guerra i el terror.
- De la mateixa manera, ens oposem a tots els intents d’assenyalar els refugiats (la majoria dels quals són al seu torn víctimes del terrorisme i la violència) com a probables assassins. Aquests tràgics esdeveniments no s’han d’utilitzar com a excusa per crear encara més barreres (físiques, jurídiques o d’un altre tipus) als que busquen desesperadament refugi.
- En comptes d’inflar encara més els pressupostos militars, els diners públics ha de ser emprats per suportar una enorme gamma de projectes, especialment a les zones urbanes desfavorides: programes d’intercanvi de persona a persona, iniciatives per comprometre i donar feina a joves marginats. Proporcionant espais per al diàleg, l’esport , l’expressió creativa i d’altres. Tot compartint les nostres cultures, ens resistim a l’estupidesa dels violents!
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
