Iraq 10 anys després, alguns fracassos
En aquests dies tornen a la nostra ment dues classes de records, milions de persones manifestant-se simultàniament als carrers de diverses ciutats del món i els bombardejos dels avions sobre les ciutats de l’Iraq.
A tots aquells que vam sortir als carrers per dir: No a la guerra, No en el meu nom, ens ha envaït durant molt de temps la sensació de fracàs. Vam aconseguir ser molts als carrers, vam aconseguir altes cotes en els sondejos d’opinió contraris a la invasió, però no vàrem aconseguir aturar la guerra.
El 2003 el moviment per la pau va tornar a emergir, va tornar a mostrar la seva força amb l’oposició i la mobilització a la guerra de l’Iraq, va mobilitzar a milions de persones; podem afirmar que aquesta oposició es mostrava contrària a la política bel·licista de Bush i seus aliats (Blair i Aznar), i alhora crítica amb la política brutal de Saddam Hussein, es solidaritzava amb el poble iraquià i recolzava mesures diplomàtiques com les inspeccions de l’OIEA com a alternativa a la guerra.
Al mateix temps que s’estenia la idea que aquesta guerra tenia interessos ocults i no explicitats, hi havia elements que ens feien pensar que darrere de la invasió de l’Iraq s’estaven dirimint repartiments en el control i l’accés a recursos energètics, el petroli en concret ; s’estaven redefinint estratègies polítiques a l’Orient Mitjà i la indústria militar obria un espai real, fora del laboratori, en què provar noves armes.
Per als moviments socials el temps previ a la invasió va ser un període en què es van crear noves organitzacions, noves xarxes i coordinadores de campanya tant presencials com virtuals. Per primera vegada una xarxa mundial d’organitzacions convocava actuacions simultànies. Per primera vegada milions de persones a tot el món ens sentim units participant d’una mateixa acció, impedir una guerra.
Malgrat les grans manifestacions en totes les ciutats, el moviment pacifista no va ser capaç d’evitar que Bush, juntament amb altres aliats, ocupés l’Iraq. Aquesta derrota parcial, davant unes mobilitzacions tan grans, només podem interpretar-la com una debilitat del sistema democràtic davant la pressió del poder de grups energètics o del complex militar industrial. A base de mentides se’ns intentava convèncer que la guerra era necessària, però no ho van aconseguir, la ciutadania no les va creure.
Les campanyes impulsades pels mitjans de comunicació basades en mentides, ens presentaven al dictador Saddam Hussein com un assassí cruel amb els ciutadans iraquians, un Saddam Hussein que estava fabricant armes molt mortíferes que faria servir contra la població. Però aquestes campanyes no van convèncer a milions de ciutadans del món i van obligar el Govern Bush a presentar els seus arguments a favor de la invasió davant de Nacions Unides. Recordem a Colin Powell mostrant pols blanca en un flascó o fotografies de laboratoris de fabricació d’armes químiques de destrucció massiva; van haver d’ inventar proves per convèncer el Consell de Seguretat de Nacions Unides de que hi havia motius suficients i sobrats per envair l’Iraq. Però quan van sol · licitar l’autorització del Consell de Seguretat per iniciar la guerra al febrer de 2003, aquesta els va ser denegada.
Els ciutadans del món no es van creure les mentides i molts governs no es van atrevir a donar el seu suport a Bush, els Estats Units només van obtenir 3 vots a favor (Anglaterra, Espanya i Bulgària). Va ser una derrota política humiliant per a Bush i una victòria per al moviment per la pau ja que va desposseir a Bush de la legitimitat i de la legalitat internacional que buscava. Bush va aconseguir començar una guerra militar, però va perdre la guerra política i no va conquerir les ments dels ciutadans.
Hi ha analistes que destaquen que la manca de legitimitat i suport polític a la guerra de Bush, va influir directament en la direcció política del conflicte, en l’estratègia d’ocupació militar i en el fracàs polític i militar d’aquesta guerra.
No vam poder evitar el patiment de la població iraquiana, però les mobilitzacions van facilitar que molts ciutadans àrabs sentissin la nostra solidaritat, van sentir que compartíem el mateix rebuig a la guerra i compartim les mobilitzacions. Els moviments socials es van globalitzar i van sortir més forts d’aquestes mobilitzacions, per primera vegada es van convertir en generadors d’opinió global. No vàrem impedir la guerra però vam aconseguir castigar políticament a aquells que la van liderar.
Llegeix l'article a Público
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
