La importància de desmilitaritzar els espais educatius
La campanya Desmilitaritzem l’educació porta anys reclamant espais educatius, escoles i fires relacionades amb el món de l’educació sense la presència d’exèrcits i cossos de seguretat armats. L’acció que cada any realitza la campanya al Saló de l’Ensenyament de Barcelona per protestar contra la presència de l’exèrcit aquesta vegada ha vingut reforçada per la declaració aprovada en l’últim ple de l’Ajuntament de Barcelona, presentada per la CUP i aprovada per BEC , ERC i CiU, i ha suscitat més debat que mai.
Davant aquesta polèmica, els militars han alçat la veu justificant que l’exèrcit és una sortida laboral com qualsevol altra i que molts joves estan interessats a entrar en l’exèrcit. Aquestes afirmacions formen part de l’interès de les aorces armades per millorar la seva imatge de cara a la societat i pretenen diluir i normalitzar un debat que sobrepassa la polèmica de la seva presència en els espais educatius, debat en el qual entraria el paper de la guerra, de la violència i de l’ús de la força a la nostra societat.
Com a mínim podem afirmar que preparar-se per exercir la violència -quina altra cosa és la guerra si no?- encara que aquesta sigui aparentment legal, no és una sortida professional com qualsevol altra. Es tracta d’emprar la força laboral dels joves per a l’ús de la coerció mitjançant l’ús de les armes, la qual cosa també significa l’acceptació dels valors militars i del relat bel·licista, assumint pel camí la possible aniquilació de l’altre o d’un mateix.
El missatge de la presència de les forces armades en un context educatiu és el de normalitzar la guerra en l’escenari global com una eina de política exterior, que res té a veure amb els valors educatius que la nostra societat diu defensar. Probablement no consideraríem com a valor educatiu que l’ús de la força i la victòria a través d’ella proporcioni el veritable poder de la raó. El militarisme necessita de la construcció del seu propi relat basat en la mitologia bel·licista, on és comú atribuir qualitats que la societat considera admirables i que el militarisme acapara com a pròpies, dotant-les de la seva càrrega simbòlica i que tenen un impacte considerable en la nostra concepció del món.
Així és el cas de valors com la valentia i l’heroïcitat, que no deixen d’anar lligats a la jerarquia i l’obediència, per als quals és necessària l’absència de reflexió o anàlisi per part de l’individu, i que a més són construïdes des del patriarcat. Es glorifica l’ús de la força, legitimant la llei del més fort físicament o millor armat, sense deixar espai per al pensament crític, el qual resulta ser el principal objectiu de l’educació i motor essencial per al progrés social. En el seu lloc, el militarisme accepta, legitima i aprova l’ús de les armes i la violència com a instruments socials per tal d’assolir objectius concrets i defensar interessos polítics i econòmics, la qual cosa el converteix en instrument d’opressió.
Reflexionar sobre el militarisme i l’educació requereix fer esment a una altra qualitat molt popular i històricament acaparada per aquest, com és la disciplina. Les forces armades s’autoreclamen garants absolutes de la seva transmissió i ensenyament, on de nou la seva mitologia la converteix en una característica lligada a l’obediència i al compliment del deure. No obstant això, cal recordar que les escoles són un agent imprescindible per a l’adquisició del concepte de disciplina, però per despullar-la del seu mite militar i convertir-la en una qualitat relacionada amb la superació personal sense competitivitat, on l’evolució del pensament i la participació col·lectiva són pilars perquè es doni la nostra superació, sense establir situació de jerarquia sinó relacions de cooperació i construcció mútua. L’educació escolar de fet, s’allunya cada vegada més del concepte de disciplina militarista.
El feminisme també té molt a aportar en aquest sentit. Sota la seva òptica, el militarisme es converteix en una eina patriarcal, les finalitats del qual no són altres que els d’adquirir poder mitjançant l’opressió, la qual afirma i legitima l’ús i l’existència de la violència sense qüestionar-la. El paper de la violencia pel militarisme és el de liderar el progrés, cosa que el feminisme antimilitarista considera vitalment reaccionari. La glorificació de la força es converteix en quelcom essencialment masculí, reivindicada històricament i acaparada conceptualment pels homes. El masclisme i el militarisme es converteixen en dos elements de dominació que fan referència al mateix fenomen.
Cal un profund exercici de reflexió: actualment destinem milions de recursos per a la gestió i exercici de la guerra, la violència i l’assassinat de l’altre, per després ser incapaços de preparar-nos per assumir les seves conseqüències, com la terrible crisi dels refugiats està demostrant, essent el símbol més terrible de cap a on ens porta l’ús de la força armada i el seu impacte global. El paper dels exèrcits en el món requereix d’un debat social, així com les polítiques actuals de seguretat i defensa, que actualment estan basades en el secretisme d’Estat, en la construcció d’enemics, en la cultura de l’enfrontament i el pur darwinisme social geopolític.
Mentrestant, el lloc dels exèrcits no és el d’envair els espais educatius, que no li són propis, ja que contravenen els valors que fomenten les institucions educatives on es treballen valors més propers a la cultura i construcció de pau, la cooperació, la prevenció dels conflictes i la resolució per vies no violentes. Per a això es fa vital la defensa d’espais educatius lliures d’exèrcits i d’armes.
Llegeix l'article a el Diari de l'educació
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
