Pau i amor a Sepharad

Pau i amor a Sepharad

Molts manifestos i articles s’han escrit dins i fora de Catalunya sobre el dret a decidir que reclama la població catalana. Uns a favor del dret a l’autodeterminació i creació d’un estat separat d’Espanya, altres en sentit contrari, que Catalunya es mantingui dins de l’estat espanyol. Molt pocs, però, han abordat una tercera via, tot i acceptant el dret a decidir dels catalans i per tan l’acceptació de la creació d’un estat català, buscar una formula federal o confederal que permeti la seva integració amb els altres pobles de la península. Aquesta tercera possibilitat se sustenta en l’argument que, són més coses les que uneixen que no les que separen als diferents pobles que habiten la pell de brau.
 
La majoria dels partidaris del trencament amb l’estat espanyol, en lloc d’utilitzar l’argument del nacionalisme polític, ésser un poble amb cultura, història i consciència de nació; utilitzen, en canvi, un suposat “espoli fiscal de Catalunya per Espanya”. Aquest és un argument egoista i insolidari amb la resta de població de l’estat. Seria tan com dir allò de “primer els de casa” i els de fora que s’espavilin. Com si no vigirem en un sol món interdependent en el que tots hem d’intercanviar coneixements i recursos per acabar amb les desigualtats existents. Perquè, si bé és cert que Catalunya té dret a una millora de les balances fiscals, no és veritat que tots els ciutadans de la resta de l’estat espolien fiscalment els ciutadans de Catalunya. Aquesta afirmació és ofensiva per la resta d’espanyols. El que és veritat és que les oligarquies, tant catalanes com de la resta peninsular, espolien a les classes populars a través l’extracció de plusvàlues milionàries i que alhora practiquen l’evasió fiscal de forma sistemàtica (es parla de 80.000 milions d’euros anuals) en contra dels interessos de les classes populars catalanes i de la resta de l’estat.

Per altra banda, no ens hem d’oblidar que un estat separat sense consens de l’estat espanyol tindria greus dificultats per integrar-se a la Unió Europea, tant d’ordre econòmic -estar fora de l’euro suposaria un terratrèmol econòmic- com polític, donat l’aïllament internacional que aquesta opció podria comportar. I en el cas contrari, d’ésser admesos, també cal ser explícits, Catalunya passaria a dependre dels centres de poder que governen la UE actual, un organisme que té molt poc de democràtic. El parlament europeu, l’única institució composta per persones elegides directament pels ciutadans –fa vergonya dir-ho- no te cap rellevància política i és més pròpia d’un país no democràtic. Per tant, també en aquest hipotètic estat català dependríem de les decisions antidemocràtiques d’instàncies supra-estatals que són les que ara imposen a Espanya (i a Grècia i Portugal entre d’altres) les polítiques d’austeritat, empobriment i desmantellament del precari “Estat del Benestar” actual.

Per últim, els que demanen un estat propi i independent, obliden que els estats són –i la crisi ho fa més visible que mai- la màxima expressió de la violència institucionalitzada, així com els garants últims de la reproducció històrica de la violència estructural, la qual en aquests moments està determinant l’augment de les desigualtats entre rics i pobres i entre ciutadans autòctons i immigrants. A Madrid i Barcelona el que hi ha, malauradament, són estructures de poder que sobretot defensen els interessos de les oligarquies empresarials i financeres. I ningú ens pot garantir que aquest model d’estat no es reprodueixi en una Catalunya separada d’Espanya.

El que necessitem a les dues bandes de l’Ebre, és gent disposada a dialogar, que demani un repartiment més equitatiu i redistributiu de la riquesa, que digui obertament que les llengües i cultures diferents són una riquesa mútua, que no calen més fronteres, que podem continuar convivint junts perquè ens estimem. Que mentre alguns mostren actituds intolerants, agressives i de manca de respecta per les diferències culturals, altres diguem que la pau i l’amor són possibles entre els pobles que habiten les terres de Sepharad.



Publicacions Relacionades
 15/03/2013


Linia de recerca :
Publicat en Justícia i Pau, el 15/03/2013
Jornada: “Banca Armada i finances ètiques: la (des)inversió com a arma per una economia per la pau” amb Carlos Taibo i Jordi Calvo a València