Pirates somalis: una bona excusa

Els interessos geopolítics i el comerç d’armes a la Banya de l’Àfrica

El segrest del pesquer ‘Playa de Bakio’, l’abril de 2008, va empènyer el govern espanyol a participar en operacions militars de lluita contra la pirateria. El discurs institucional, secundat pels mitjans de comunicació, justificava l’actuació militar per fer front a l’increment de la pirateria marítima somali.

Segons aquest discurs, la pirateria era un perill per a la navegació, per a la pesca tonyinaire i per a l’arribada d’ajuda humanitària a Somàlia, que pateix els estralls de la guerra i les sequeres des de fa dècades. Tanmateix, l’origen d’aquesta operació emmascara altres interessos.

La presència militar estrangera a la zona que envolta Somàlia ha crescut de manera desorbitada els darrers anys: s’han produït, com a mínim, vuit operacions militars multinacionals, 21 d’unilaterals i, en termes militars, una cinquantena de països tenen presència al país. És obvi que la pirateria marítima (i l’augment consegüent de la perillositat en les vies de navegació) no justifica, per si sola, un desplegament militar d’aquesta magnitud. Per tant, podem deduir que la zona és un punt de gran interès geoestratègic. Un estudi del German Institute for International and Security Affairs (2010) secunda aquesta tesi, perquè planteja que el fet que Occident continuï finançant el desplegament naval a Somàlia, malgrat que resulti car i poc reeixit, és un indici de l’existència d’una agenda amagada. Segons l’estudi, l’objectiu “real” del desplegament militar podria ser el control de l’oceà Índic i, en aquest cas, la pirateria representaria, com el terrorisme, una excusa per desplegar militars a la regió.

Interès internacional a la zona
A l’hora de delimitar els interessos globals que expliquen l’enorme presència militar estrangera a Somàlia, en detectarem alguns de caire geopolític; és a dir, vinculats a les influències i les relacions que exerceixen els diferents agents estatals en aquella zona. El comerç a través del golf d’Aden, que acumula cada any el 20% del comerç mundial i el 30% del subministrament de petroli a Europa, és un factor d’interès, ja que el golf somali es troba a l’epicentre de la ruta marítima més important entre Àsia i Europa. Els EUA i la Xina competeixen per influir a la regió, però també altres països. Per exemple, l’Estat espanyol, França i alguns països asiàtics estan interessats en els recursos pesquers de la zona i les empreses dels EUA, Austràlia, la Gran Bretanya, Malàisia i els Països Baixos estan interessades a extreure’n el petroli. Avui, de fet, una empresa canadenca ja hi fa exploracions.
Un país, per conservar i fins i tot augmentar el paper que juga en l’escena internacional, ha de ser present a les zones considerades d’interès geopolític, com Somàlia. I a això, cal sumar- hi el fet que, en molts casos, les operacions polítiques i militars a l’exterior es poden veure afavorides per l’opinió pública interna del país que du a terme la intervenció. Ara ho veurem amb detall en el cas de l’Estat espanyol.

El paper de l’Estat espanyol
L’Estat espanyol és el segon productor mundial de conserves de tonyina i té la flota pesquera més gran de la UE. L’argument interessat que la pirateria somali perjudicava la flota tonyinaire espanyola va ser el factor de pes perquè el Congrés de Diputats aprovés les operacions militars espanyoles a la regió l’any 2009. La idea que l’oceà Índic és clau per a la flota tonyinaire gallega i basca va ser defensada de manera recurrent per la classe política d’aquestes comunitats i això va convertir la pirateria en un assumpte rellevant, tant al Congrés com als mitjans de comunicació, motiu pel qual, la imatge de les forces armades espanyoles es va veure reforçada, segons les enquestes d’opinió del Real Instituto Elcano (2009).
No podem oblidar, tampoc, que l’Estat espanyol és membre de la UE i de l’OTAN i, per tant, és un aliat important d’alguns dels països amb més interessos a Somàlia. Des dels inicis de 2002, l’Estat espanyol ha estat present en aquell país en el marc de la guerra contra el terror i, seguint la lògica geopolítica, Madrid “no es pot permetre” no ser-hi si no vol “decebre” els seus aliats i “vol ser clau” en les cimeres internacionals.

El desplegament militar
Des de finals de 2008, s’han constituït diverses forces navals per lluitar contra la pirateria. Algunes ja existien prèviament amb funcions antiterroristes i se’ls va afegir la tasca de combatre la pirateria. És el cas de l’operació FCO-150, que forma part de l’operació Llibertat Duradora (creada per Bush el 2001 en el marc de l’anomenada guerra contra el terror). Altres forces navals es van crear ad hoc. N’hi ha que pertanyen a l’OTAN o a aliances entre els EUA i altres països i d’altres que han nascut en el marc de la Política Europea de Seguretat i Defensa (PESD) de la UE. Entre les forces amb pes espanyol, destaquen l’operació Atalanta (2008), la primera operació naval de la UE, que opera al litoral de Somàlia i dels països veïns i, des del febrer de 2012, pot actuar militarment en territori terrestre somali. L’Estat espanyol és el contribuent més important d’aquesta força (juntament amb França) i des del desembre passat comanda l’operació. La segona força amb pes espanyol és l’European Union Training Mission (EUTM), que també es va constituir en el marc de la PESD l’abril de 2010. Té la tasca de formar les forces de seguretat somalis i l’Estat espanyol n’ha estat un dels principals contribuents. Finalment, hi ha nombroses operacions amb participació espanyola a Somàlia, que inclouen les missions de l’OTAN (Allied Provider, Allied Protector i Ocean Shield) i l’esmentada FCO-150.
Cal tenir present que, a tota la Banya d’Àfrica, hi ha una concentració inusual de bases militars. En concret, la República de Djibouti, limítrofa amb Somàlia, allotja una base francesa, una de nord-americana (l’única dels EUA a l’Àfrica), una de japonesa i una d’alemanya. La Xina també ha mostrat interès per establir una base naval al golf d’Aden.

Rebuig de la presència militar estrangera
De raons per rebutjar la presència militar estrangera a la Banya d’Àfrica, n’hi ha moltes. En primer terme, cal recordar que aquestes operacions estrangeres mai no vetllen pels interessos de la població somali. Les xifres palesen que l’ajuda a la població somali no és un objectiu primordial de la comunitat internacional. La despesa militar supera amb escreix la contribució assistencial. Per exemple: del pressupost de la Conferència Internacional de Donants de Somàlia, més de tres quartes parts corresponen a la despesa militar i només la resta a ajuda humanitària. Tota la UE assigna 215 milions d’euros d’ajuda al desenvolupament a Somàlia per al període 2008-2013, mentre que només la despesa espanyola (per al període 2009-2011) destinada a l’operació Atalanta va superar els 254 milions.
Una segona raó per rebutjar la intromissió estrangera a la regió és la impunitat dels països ocupants en l’espoliació de recursos i els danys mediambientals que provoquen. Ja fa anys que els vaixells europeus –bona part dels quals són espanyols– pesquen en aigües somalis i a l’Índic de manera il•legal o no regulada. Els vaixells de la UE que pescaven de manera irregular han espoliat a Somàlia, cada any, cinc vegades més recursos que els que han donat en concepte d’ajut humanitari. Un informe del Norwegian Institute for Urban and Regional Research (2009) relaciona l’Estat espanyol amb la pesca il•legal a la regió: “És difícil d’entendre per què els socis de la coalició en la flota internacional permeten que països com l’Estat espanyol liderin l’operació internacional, quan existeix un sentiment molt estès entre els somalis que els pescadors espanyols pesquen il•legalment en aigües somalis. (…) Espanya també ha estat acusada extraoficialment pels oficials d’Atalanta de protegir pescadors il•legals de manera unilateral mitjançant la tramesa de vaixells de l’operació Atalanta…”.
La sobreexplotació pesquera també amenaça la seguretat alimentària, el desenvolupament econòmic local i els ecosistemes oceànics. Durant vint anys, Somàlia ha servit d’abocador dels residus perillosos generats per la indústria europea: urani radioactiu, plom, cadmi, mercuri, industrials, hospitalaris, químics, de tractament de cuir i altres. Però aquests delictes mai no s’han investigat ni jutjat.
Una altra raó per rebutjar la presència militar a Somàlia és el fet que les operacions militars no són eficients per combatre la pirateria. Les dades que subministra la International Maritime Organization constaten que la presència de les forces navals no dissuadeix els atacs de pirateria. El nombre d’atacs corresponents als anys 2009-2011 són superiors als corresponents a anys anteriors, en què no hi havia operacions navals
antipirateria.
Finalment, cal abolir les operacions militars a Somàlia perquè han revitalitzat el negoci armamentístic de la regió. Des de 1992, és vigent un embargament d’armes imposat pel Consell de Seguretat, que, segons la mateixa ONU, s’ha violat de manera sistemàtica. També segons l’ONU, les contribucions al sector de la seguretat del Govern Federal de Transició (GFT), escollit des de l’exterior i no pas per la població somali, representen una font d’inseguretat i un obstacle per a l’estabilització del país. El 80% d’aquests recursos externs es desvien cap a finalitats privades, cap al mercat d’armes de Somàlia o cap als grups armats de l’oposició. Segons Amnistia Internacional, gran part de l’assistència internacional destinada a l’ensinistrament militar i policial es fa amb mètodes opacs i sense respectar les normes internacionals. Per exemple: una part d’aquesta formació, la duen a terme grups acusats de violar els drets humans i el dret internacional humanitari; hi ha nens i nenes soldats a les milícies del GFT; no s’està impartint una formació adequada en dret internacional humanitari i en drets humans. I, a més, el risc que alguns dels efectius entrenats passin a formar part de grups insurgents o de pirates és elevat.
Somàlia s’està convertint en un nou paradís per a les empreses privades de seguretat i això pot provocar un augment dels conflictes i la violència. Aquestes empreses són contractades per fer tasques de seguretat marítima o per formar milícies. Un cas emblemàtic és el d’Erik Prince, fundador de Blackwater, l’empresa militar nordamericana responsable de molts delictes a l’Iraq, que ha signat un contracte per entrenar 2.000 efectius milicians somalis. Segons el darrer informe Smalls Arms Survey (2012), el desplegament del sector privat de la seguretat s’ha produït al marge de la reglamentació. La presència d’agents privats armats a bord de vaixells a l’Índic és –apunta l’informe– una bomba que podria esclatar en qualsevol moment.

Deu mites sobre Somàlia
1. “El problema de base, a Somàlia, és el clan”. A Somàlia, sovint s’ha assenyalat el clan com un factor conflictiu en absència de l’Estat. Tanmateix, el clan és, per a la gran majoria de la població, un factor de protecció (política, social i econòmica) en un context de profunda inseguretat.

2. “Espanya, la UE i altres països estan formant l’exèrcit i la policia”. Més que un exèrcit o forces policials, cal parlar de milícies progovernamentals. El govern, ara, té policies o soldats que abans eren terroristes de la Unió de Tribunals Islàmics (UTI) i, amb anterioritat, milicians dels senyors de la guerra.

3. “El moviment islamista somali Al-Shabaab és l’hereu dels Tribunals Islàmics”. Hi ha molts exmembres dels Tribunals, tant al Govern Federal de Transició (GFT) com a Al-Shabaab. Si bé els vincles amb Al-Shabab existeixen, els tribunals, amb una versió més moderada de l’islam polític, comptaven amb una legitimitat popular de la qual no gaudeix Al-Shabaab.

4. “L’oposició al Govern Federal de Transició és Al-Shabaab”. Hi ha nombrosos grups armats a Somàlia –milícies de clans, milícies associades a cabdills militars, forces armades afiliades al GFT, grups armats que combaten contra el GFT, bandes criminals, etc.–, molts dels quals depenen d’antics senyors de la guerra. Els mitjans de comunicació sovint emmascaren diferents realitats sota l’etiqueta Al-Shabaab.

5. “A Somàlia, hi regna l’anarquia”. La violència armada a Somàlia no afecta tot el territori. Per exemple, al nord, hi ha els estats de Puntland i de Somalilàndia. Si bé la situació és extremadament difícil, a molts llocs s’ha de parlar de normes socials més estrictes que l’anarquia.

6. “Etiòpia va entrar a Somàlia el 2006, però en va sortir el 2009”. Les forces etíops no han sortit mai de territori somali. Etiòpia continua controlant el GFT i donant-li armes i suport militar.

7. “Somàlia és un país oblidat”. La població és l’oblidada, però el país no: hi ha 50 països, almenys, amb presència armada a la regió del golf d’Aden, que actuen de manera interessada.

8. “La presència militar estrangera a Somàlia està autoritzada pel govern sobirà”. Si bé es van justificar els bombardeigs a Somàlia per part d’Etiòpia i dels EUA amb l’argument de la manca de sobirania somali i en contra del dret internacional, avui passa el contrari. Tant l’establiment del GFT com l’elecció dels diferents equips de govern van ser una enganyifa coordinada per les elits internacionals per afavorir les elits somalis, sense la participació de la societat civil.

9. “Somàlia representa una base d’Al- Qaida”. Sense negar les connexions internacionals entre Al-Shabab i altres grups armats somalis, les motivacions d’aquests grups són genuïnament somalis a diferència dels objectius globals d’Al-Qaida. Fins i tot els EUA van minimitzar la influència d’Al- Qaida a Somàlia en els cables diplomàtics filtrats per Wikileaks.

10. “AMISOM és una força de manteniment de la pau”. No és una força de l’ONU, sinó de la Unió Africana (UA) i és una part més del conflicte, responsable de nombrosos abusos contra víctimes civils.

Més informació “Pirateria a Somàlia: excusa o oportunitat geopolítica?” de Loretta P. Martin, Teresa de Fortuny i Xavier Bohigas; Centre d’Estudis per a la Pau JM Delàs, 2012.

Llegeix l'article a La Directa.