Reflexions al voltant del Dia Escolar de la Noviolencia i la Pau

El 30 de gener celebrem el Dia Escolar de la Noviolencia i la Pau. És un dia molt important, sens dubte, per dos motius. El primer, perquè el 30 de gener de 1948 va ser assassinat Mohandas Gandhi, a qui li devem el concepte de la noviolencia. I segon, perquè és precisament des del sistema educatiu on hem de treballar perquè en les ments de les persones la violència i la guerra no siguen opció. 

Sí, ments. Com la UNESCO en la seua carta constitucional de 1945 va promulgar: “ja que les guerres naixen en la ment de les persones, és en la ment de les persones on han d’erigir-se els valors de la pau”. Han passat més de setanta anys, i tal afirmació no pot estar més d’actualitat; ja que, ens agrade o no, seguim vivint en la trista cita romana “si vis pacem para bellum” (si vols la pau, prepara’t per a la guerra). La realitat demostra que segles de preparació per a la guerra no han aconseguit la pau. Per què? Com a comunitat educativa, seria bo fer-nos aquesta pregunta. Ací algunes reflexions que ens poden ajudar a caminar cap a una educació que promoga la cultura de fer les paus.

1. Construcció de pau: més enllà de l’absència de guerra.

La pau no és el contrari de la guerra. La pau és el contrari de la violència. I violències hi ha de moltes classes: violència directa, és a dir, assassinats, tortures, guerres, genocidis etc.; violència estructural, que té lloc en la negació de les necessitats humanes bàsiques a conseqüència de les estructures socials d’un país: l’atur, la fam, la pobresa, la falta d’accés a l’educació, a un habitatge digne, etc. I violència cultural, que legitima les dues violències anteriors. Dins d’ella es troben els fanatismes, el feixisme, el masclisme, la xenofòbia, els populismes, el nostre ús del llenguatge sexista, etc. Per tant, com més esforços fem per a comprendre la violència des d’aquell enfocament holístic i posem mitjans per a la seua disminució globalitzada; més progressarem cap a estats de seguretat i de justícia social que són la base d’una societat de pau.

1. Però per a qui; davant de què; i per quins mitjans.

Hem de cercar la seguretat des de la nostra posició d’habitants d’una “aldea global”, interconnectats i interdependents. En conseqüència, els problemes i reptes que enfrontem -crisis mediambientals, climatològiques, violències de gènere, corrupció de les nostres institucions, pobresa, falta de llibertats, desigualtat, etc.- són també globals i les seues causes i efectes estan, d’igual manera, interconnectats. Llavors, amb quin mitjans podem enfrontar aquests problemes, aquests reptes? 

És clar que la solució, encara que siga lenta, no passa de cap manera per mitjans violents ni militars. Hem de posar tots els nostres esforços en la promoció de condicions socials, polítiques i econòmiques que garantisquen el benestar de les persones i eliminen bretxes entre elles. Com? A través d’estratègies diplomàtiques, civils, de cooperació i educació per a una ciutadania global. Solament així la pau cobrarà el seu sentit positiu amb un triple objectiu: aconseguir la satisfacció de les necessitats bàsiques de totes les persones, l’eliminació de tot tipus de violència, i el respecte efectiu de tots els drets humans. 

1. Si volem la pau, hem de preparar-nos per a la pau.

Açò precisa de dos camins. El primer, canviar radicalment el paradigma de la defensa i seguretat. En un context global, el concepte de seguretat ha de girar entorn de la Seguretat Humana (servei sanitari de qualitat, seguretat alimentària, accés a treball digne, sistema polític que respecta els drets humans, conservació del mitjà natural, dret a l’educació de qualitat…) i no a la seguretat militaritzada.

El segon camí, passa per reconèixer que és contradictori i caduc seguir transmetent esquemes militaristes com a solució als problemes que afecten les nostres societats. Mirem els 33 conflictes armats que existeixen actualment en el món i que molts dels quals són conflictes vells sense resoldre: Afganistan, Iraq, Líbia, Somàlia, etc. Durant anys, es va apostar per mitjans militars per a aconseguir la pau. Cap ha presentat una millora. Per contra, s’ha generat un empitjorament i/o perpetuació de la violència armada. A més, és necessari apuntar que aquestes guerres es duen a terme amb importants volums d’armament que, de manera irresponsable, els nostres Estats europeus i altres grans potències segueixen venent a aquests països. Aquestes vendes d’armes, produeix lucre a costa de perpetuar condicions de violència i inseguretat que forcen a les poblacions a migrar amb la idea de trobar un lloc més segur. No obstant això, aquestes persones es topen amb les nostres polítiques migratòries basades en la deshumanització i els contingents. 

1. Educació desmilitaritzada.

Quan parlem de Seguretat Humana parlem de seguretat compartida, posant en el centre els éssers humans, les seues necessitats com a individus, les seues llibertats i oportunitats enfront de qualsevol relació econòmica entre Estats. I per a això és important una educació desmilitaritzada que eduque en els valors de la pau com el cooperativisme, l’empatia o la consciència intercultural. 

Les ments militaritzades necessiten d’un enemic. I una educació l’ensenyament de la qual està en harmonia amb les regles violentes ens farà normalitzar la violència i justificar les guerres. Perquè ens haurà educat per a competir, per a guanyar o per a aconseguir objectius que importen més que la relació amb les altres persones. 

Un altre risc derivat de que se’ns ensenye sota el paradigma de la competència i de les jerarquies, és que anem a voler sentir-nos superiors. Això, en efecte, ens portarà a definir-nos sempre en contraposició amb “l’altre” i a estar atents a veure si amb la seua existència pretén arrabassar-nos alguna cosa que és “nostra”. I és així com alimentem els nostres discursos d’odi. Aquest comportament paranoico i d’inseguretat, no fa més que generar-nos por. Un sentiment induït intencionalment i que s’utilitza de pretext per a augmentar la despesa militar i, d’aquesta manera, poder continuar fabricant noves armes. Per tant, aquest tipus d’educació militaritza les nostres relacions interpersonals fins al punt d’inculcar-nos la idea que tenim enemics.

Els qui es beneficien del negoci de les guerres i dels esquemes militars, ja siga per poder polític o econòmic, saben que han de dedicar recursos a mantenir un elevat nivell de militarització en la ciutadania. És l’única manera de seguir mantenint la seua situació de privilegi.

Si apostem per la pau, hem de saber que la pau té un component ètic, una consciència intercultural que ens situa en un món plural on no estarem en pau mentre hi haja una sola persona que no tinga les seues necessitats de supervivència, benestar, identitat i llibertat satisfetes. L’escola i el sistema educatiu han de ser conscient d’aquest repte i que la pau no és cap utopia. La pau és una qüestió realista quan som capaços d’identificar els qui viuen del negoci de les guerres i a costa del sofriment de milions de persones, incloent-nos a nosaltres i nosaltres mateixos quan els nostres drets bàsics no reben el pressupost que mereix. Si ells són capaços de produir violències, per què no anem a ser capaços nosaltres de revertir-les? 

Està en les nostres mans que els valors de la pau s’erigisquen en la ment del nostre alumnat si en les seues relacions humanes aprenen a fer les paus. Sí, “paus” com a tantes formes de cura i cultura que tenim els éssers humans entre nosaltres mateixos i la naturalesa. I l’escola, precisament, és el lloc ideal per a entendre’ns com una comunitat en la qual totes i tots som interlocutors vàlids per a cuidar-nos i construir una societat de pau.

---