Són legals els atacs amb drones militars?

Són legals els atacs amb drones militars?

Són ja 3691  el nombre d’atacs confirmats amb drones (entre 2004 i 2013) duts a terme per l’Agència Central d’Intel•ligència dels Estats Units (CIA) a la regió d’Àrees Tribals Sota Administració Federal (FATA)2  del Pakistan.

Un nombre que cada dia que passa augmenta gràcies a l’ús intensiu de drones que l’administració Obama ha vingut utilitzant des de la seva arribada al poder al 2009 i que s’està estenent a països com Iemen o Somàlia sota la consigna de combatre el terrorisme d’Al-Qaeda.3

L’augment en la utilització d’aeronaus no tripulades i els criteris utilitzats per a la identificació de potencials objectius plantegen dues grans incògnites legals: existeix una justificació legal que legitimi la realització d’aquests atacs? I segon, els criteris utilitzats per a la identificació dels objectius respecten la legalitat internacional?

La utilització de drones militars d’atac ha originat dos tipus de debat, el debat ètic i el legal. No obstant, més enllà de si considerem moralment acceptable la possibilitat de realitzar atacs mitjançant vehicles que són controlats per control remot per operadors que es troben a milers de quilòmetres de distància dels objectius, també ens hem de plantejar si els atacs amb drones compleixen amb la vigent legalitat internacional.

El marc legal dels atacs amb drones
Els atacs amb drones tenen per objectiu l’assassinat selectiu d’un determinat individu o grups d’individus pel fet de suposar una amenaça. L’actual ordenament jurídic internacional no incorpora una definició del que suposen aquest tipus d’actuacions, no obstant, l’element comú en totes elles és l’ús de la força letal intencionada amb un cert grau de premeditació contra un individu o grups d’individus que són identificats com a potencials amenaces per part de l’agent que duu a terme l’atac.4

Existeixen tres marcs legals sota els quals resultaria possible justificar un atac amb drones,que en tot cas el que busca és realitzar un assassinat selectiu. Aquests són: un conflicte armat internacional, un conflicte armat no internacional o bé el marc de l’ús interestatal de la força armada.5
En un context de conflicte armat internacional, resulten aplicables tant el Dret Internacional Humanitari com el Dret Internacional dels Drets Humans. Determinar quin dels anteriors sistemes legals haurà de ser aplicat dependrà de la interpretació del criteri d’especialitat entre tots dos, tenint en compte les circumstàncies del cas concret objecte d’estudi.

Provar que ens trobem davant un conflicte armat internacional és més senzill que no pas demostrar l’existència d’un conflicte armat no internacional. Segons els diferents Convenis de Ginebra (I a IV) de 1949, en els diferents articles número 2, s’estableix que els esmentats convenis seran d’aplicació a tots aquells supòsits en que es declari l’estat de guerra o bé existeixi un conflicte armat entre dos o més estats part, sent fins i tot d’aplicació en aquells conflictes en que algun dels estats involucrats no hagi estat reconegut per la resta. És per aquest motiu que cal excloure la possibilitat de que els atacs amb drones que es duen a terme de forma sistemàtica al Pakistan, Somàlia o al Iemen per la CIA constitueixin un conflicte armat internacional, doncs tals operacions no es realitzen sota l’empara d’una declaració de guerra ni en un context de conflicte armat entre estats.

En contraposició a l’anterior, per a poder afirmar que un determinat conflicte constitueix un conflicte armat no internacional, és necessari analitzar si es compleixen els diferents criteris establerts a la Convenció de Ginebra de 1949 i els seus respectius protocols addicionals, així com el dret consuetudinari. En primer lloc, és necessari que l’agrupació o organització no estatal tingui una mínima estructura i que, per tant, sigui possible identificar i reconèixer els seus membres. En segon lloc, cal que a l’organització en qüestió li siguin aplicables les diferents disposicions dels Convenis de Ginebra. El tercer dels requisits és que l’organització no estatal sigui un col•lectiu armat amb capacitat d’actuar. En quart lloc, esdevé necessari que l’Estat que es trobi immers en el conflicte combati a l’organització no estatal mitjançant les seves forces militars regulars. I en cinquè i darrer lloc, és necessari que el conflicte tingui tal magnitud que figuri dintre de les tasques a atendre pel Consell de Seguretat i l’Assemblea General de Nacions Unides. No obstant, per a provar l’existència d’aquest addicionalment es requereix que les operacions realitzades per ambdues parts involucrades en el conflicte tinguin una certa intensitat i durada en el temps.

Si apliquem els anteriors criteris als casos d’atacs amb drones realitzats fins ara veiem clarament que han de ser considerats fora de la legalitat. En primer lloc perquè el Protocol Addicional II de les Convencions de Ginebra de 1949 relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats sense caràcter internacional, tan sols esdevé aplicable per a aquells estats que siguin part del mateix, fet que exclou la possibilitat de que aquest sigui aplicable als Estats Units, doncs no ha firmat ni ratificat l’esmentat Protocol. En segon lloc perquè els atacs amb drones que s’han efectuat al Pakistan, Somàlia i Iemen han estat realitzats per la CIA, no per les forces armades dels Estats Units. I finalment perquè resulta difícil provar l’existència d’un cert índex de violència continuat en els esmentats països, atès que els atacs realitzats per tals agrupacions terroristes tenen un caràcter esporàdic. En conseqüència, al no complir aquests supòsits amb els diferents criteris esmentats anteriorment, els atacs amb drones realitzats fins ara no poden ser emmarcats en un conflicte armat no internacional.

El darrer dels marcs legals en que seria possible justificar operacions d’aquest tipus, és l’ús de la força armada interestatal. La Carta de Nacions Unides prohibeix de forma explícita la utilització de la força armada6 d’un Estat respecte a un altre . No obstant, aquesta prohibició té dues excepcions:
•Que l’Estat territorial en que es duguin a terme les operacions consenti l’ús de la força armada dins els seu territori per part d’un tercer Estat, o bé sigui incapaç de fer front per si mateix a l’amenaça en qüestió.
•Que l’Estat que fa ús de la força armada es trobi legitimat pel dret a la legítima defensa, ja sigui aquesta individual o col·lectiva.7

En atenció al consentiment per part de l’Estat territorial, si bé és cert que aquest legitima l’ús de la força armada en el territori de l’Estat en qüestió, això no significa que el Dret Internacional Humanitari no sigui d’aplicació respecte els atacs o operacions militars que es realitzin. En el cas dels atacs amb drones a la regió de FATA (Pakistan), originàriament es va arribar a justificar tals atacs mitjançant l’argument que el govern del Pakistan era incapaç o bé no desitjava posar fi al problema del terrorisme en el seu territori. Fins i tot es va arribar a pensar que existia un pacte implícit entre els Estats Units i el Pakistan, en virtut del qual s’autoritzaven els atacs. Contràriament a aquestes teories, són múltiples les mostres de desaprovació que s’han fet públiques per part de diferents organismes de l’administració pakistanesa en relació als atacs amb drones a la regió de FATA.8 El primer ministre pakistanès, Nawaz Sharif, ha condemnat els atacs amb drones al Pakistan al considerar que tals pràctiques “constitueixen una violació del dret internacional i de la Carta de Nacions Unides”9. Un altre símptoma de manca de conformitat és la sentència dictada el darrer 11 d’abril per la Cort Suprema de Peshawar, en la qual es posa de manifest que els atacs amb drones constitueixen un crim de guerra, així com una flagrant violació dels drets humans.

 La segona de les excepcions ha estat en els darrers anys un recurs força utilitzat en la política exterior nord-americana, el dret a la legítima defensa. Per a que aquesta excepció a la prohibició de l’ús de la força armada sigui aplicable és necessari que la força armada emprada es dugui a terme com a resposta davant d’un primer atac per part d’un altre Estat. Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 hem estat testimonis d’una reformulació del dret a la legítima defensa internacional, doncs s’ha arribat a acceptar la possibilitat d’al•legar el dret a la legítima defensa preventiva, en la qual no és necessari l’existència d’un primer atac per part d’un altre Estat. Si bé és cert que aquesta nova teoria tan sols pot ser aplicada en supòsits molt restringits, la seva formulació és clarament contrària al dret a la legítima defensa tradicional en tant que suprimeix el requisit d’un primer atac armat. Un altre dels apartats que més polseguera ha generat en relació al dret a la legítima defensa té a veure amb si és possible recórrer a aquesta figura davant de grups o organitzacions no estatals. Davant d’aquesta qüestió, la Cort Internacional de Justícia ja es va pronunciar en el cas relatiu a les activitats armades en el territori de la República Democràtica del Congo, denegant tal possibilitat. De manera que no es justificarien els atacs amb drones sota el pretext de l’exercici del dret a la legítima defensa.


Sobre els criteris d’identificació d’objectius en els atacs amb drones

Els nostres procediments i pràctiques per a identificar objectius és totalment robusta, i el desenvolupament tecnològic ha permès que aquesta tasca sigui més precisa” .10
                Harold Koh, Assessor legal del Departament d’Estat dels EUA

Els criteris emprats per la CIA per a la selecció d’objectius en els atacs amb drones és un absolut misteri. Durant l’administració Bush, els atacs amb drones responien a objectius individualitzats dels quals se’n tenia informació més o menys acurada. No obstant, ha estat durant el mandat de Barack Obama on tals criteris s’han ampliat fins el punt de permetre la identificació d’objectius basada en perfils o patrons de conducta generalitzats.11 Així, qualsevol individu que respongui a la descripció establerta en els paràmetres establerts corre el risc de ser identificat com a un possible objectiu d’un atac amb drones. Els criteris o les característiques que s’han de reunir per a ser identificat com a tal encara no s’han fet públics, però sabem que és habitual que grups d’homes que reuneixen certes característiques associades a activitats terroristes siguin considerats com a possibles objectius dels atacs amb drones.

Si observem el Dret Internacional Humanitari relatiu als conflictes armats internacionals, veiem que els subjectes que són considerats com a “combatents” poden ser atacats en qualsevol moment. En addició, es preveu que els civils tan sols podran ser objecte d’atacs pel cas que es demostri que “participen directament en les hostilitats i mentre duri la seva participació”,12 un element que no gaudeix d’una definició exacta a nivell internacional i que l’apreciació del qual depèn exclusivament dels estats, fet que és inacceptable doncs d’aquesta manera resultaria més senzill justificar la pèrdua de vides civils en els atacs.

Establir una línia divisòria entre ambdós tipus de participació no és senzill, com tampoc ho és el fet d’establir mecanismes de control que tinguin per objecte assegurar i garantir que les diferents operacions militars es duguin a terme amb el degut compliment d’aquestes directrius. Prova d’aquest fet són les nombroses víctimes civils en atacs amb drones al Pakistan, les quals en l’actualitat s’estimen que són entre 411 a 884 víctimes.13

Els atacs amb drones són il·legals
Els atacs amb drones duts a terme fins ara pels Estats Units a països com Pakistan, Iemen o Somàlia posen de manifest l’ús il•legal que s’està donant a aquest nou tipus d’armament. La possibilitat de justificar la legitimitat dels assassinats selectius amb drones d’atac desapareix al analitzar la vigent legalitat internacional. Aquestes operacions, com hem pogut comprovar, no poden ser emmarcats dins de cap dels marcs jurídics existents, i és per aquesta raó que cal afirmar que l’ús que fins ara s’ha donat als drones d’atac en els esmentats estats no tan sols no es troba justificat, sinó que és il·legal.

Una altre qüestió controvertida és la relativa als criteris emprats per a la identificació d’objectius en els diferents atacs, criteris que són totalment arbitraris al estar basats en patrons de conducta i no en informació veraç i precisa sobre individus concrets, factor que afavoreix la mort d’innocents i que alhora constitueix una greu violació del Dret Internacional Humanitari.

En l’actualitat encara no disposem d’una explicació o argumentació legal per part del govern nord-americà que permeti legitimar els atacs duts a terme fins ara. No obstant, és fàcil suposar que el creixent ús dels drones d’atac motivarà en un futur no gaire llunyà, un canvi “ad-hoc” de l’actual legislació internacional i jurisprudència amb el fi de legitimar tals operacions.

(1) Covert War on Terror, The Bureau of Investigative Journalism. http://www.thebureauinvestigates.com/category/projects/drone-data/
(2) https://maps.google.es/maps?q=fata&;um=1&ie=UTF-8&hl=ca&sa=N&tab=wl
(3) “US drone strikes listed and detailed in Pakistan, Somalia and Yemen”. Simon Rogers, The guardian, a 2 d’agost de 2012. http://www.guardian.co.uk/news/datablog/2012/aug/02/us-drone-strikes-data
(4) Report of the Special Rapporteur on extrajudicial, summary or arbitrary executions, Philip Alston. Human Rights Council of United Nations. 10 de maig de 2010. Pàgines 4 i 5.
(5) Article 2.4 de la Carta de Nacions Unides de 1945.
(6) Article 2.4 de la Carta de Nacions Unides de 1945.
(7) Article 51 de la Carta de Nacions Unides de 1945.
(8) “Zardari raises concers over drone attacks with US delegation”, The Times of India. 22 de febrero de 2013. http://articles.timesofindia.indiatimes.com/2013-02-22/pakistan/37241633_1_drone-attacks-asif-ali-zardari-militant-attacks
(9) “Sharif blasts US drone attacks on Pakistani soil”, PressTV. 31 de maig de 2013.
(10) Discurs de l’assessor legal del Departament d’Estat Harold Koh durant el “Annual Meeting of the American Society of International Law” a Washington DC el 25 de març de 2010. http://www.state.gov/s/l/releases/remarks/139119.htm
(11) “How Obama learned to kill”, The Daily Beast. 28 de mayo de 2012. http://www.thedailybeast.com/newsweek/2012/05/27/drones-the-silent-killers.html. “Personality strikes and so-called “signature strikes”, Living under drones. Stanford Law School y NYU School of Law (2012).
(12) Articles 48 i 51 del Protocol Addicional I de 1977 de la Convenció de Ginebra de 1949.
(13) Segons The bureau of investigative journalism, “Covert drone wars”. http://www.thebureauinvestigates.com/category/projects/drones/



 08/07/2013

Linia de recerca :
Destaquem: Nou mapa interactiu sobre la militarització de fronteres!