Ucraïna, quan no quedi res per guanyar, la pau serà la prioritat

Ucraïna, quan no quedi res per guanyar, la pau serà la prioritat

La guerra d’Ucraïna, més enllà de les terribles conseqüències que generarà en clau de destrucció de vides, infraestructures i entorn natural, també suposarà un abans i un després en la política de seguretat a Europa i bona part del món, de la mateixa manera que l’11-S va ser un punt d’inflexió en la conflictivitat i militarisme mundials. El creixement de la despesa militar, el comerç d’armes, la producció armamentística, i el reforçament de les estructures político-militars i l’expansió de la cultura bel·licista conseqüents, en són bons indicadors de la deriva militarista cap a la que anem com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna.

La despesa militar augmenta com mai. El conflicte a Ucraïna ha sigut sense dubte un factor que ha impulsat increments de despesa militar als països implicats directament, però també a d’altres fronterers. El cas de Rússia és el més clar, va augmentar el seu pressupost militar un 15,5% en dos anys durant la primera fase de conflicte armat a Crimea i el Donbass (de 67.075 milions de dòlars el 2014 a 77.501 el 2016[1]) i un 9,2% del 2021 al 2022, quan es va produir la invasió massiva del territori ucraïnès que ha desembocat en la guerra actual. Ucraïna ho va augmentar també de manera considerable en la primera fase del conflicte, passant de 3.431 milions de dòlars a 4.278, un 24,7% en tan sols dos anys. L’increment és sorprenent l’any 2022, passant d’un pressupost militar de 5.942 milions de dòlars l’any anterior a la guerra a 43.983. L’augment aquest últim any ha sigut significatiu a molts altres països europeus, destacant Finlàndia amb un 35,6% i Lituània amb un 26,7%. Però també destaquen els increments de Bèlgica (12,9%), Països Baixos (12,4%), Suècia (12%), Polònia (11,3%), Dinamarca (8,8%), Espanya (7,3%) i Noruega (6,2%), que a l’abric de la guerra han augmentat les seves despeses militars en tan sols un any a un ritme per ells inèdit.

De fet, si fem un exercici comparatiu entre les variacions de les despeses militars de l’última dècada, és a dir des de l’any anterior a l’esclat del conflicte inicial fins que ha començat la guerra actual (el 2022 és l’últim any amb dades disponibles i comparables[2]), trobem que els únics països europeus que apareixen entre els 20 països que han, com a mínim, duplicat el seu pressupost militar durant aquest període, són vuit, tots d’Europa central i de l’Est. Òbviament encapçalats per Ucraïna amb un increment del 1.661%, Lituània amb un 353%, Letònia del 186%, Hongria del 148%, Kosovo del 128%, Romania del 124%, Eslovàquia del 109% i Polònia del 95%. La despesa militar mundial va augmentar en l’última dècada un 18,7% (de 1,84 bilions de dòlars a 2,18).

La Comissió Europea estima un increment de 200 mil milions € a la despesa militar del conjunt dels estats membre de la UE per als propers anys dels quals la meitat corresponen a Alemanya. En total, 18 països europeus han decidit augmentar els seus pressupostos militars i assolir el 2% del PIB. 2. La resta de països han anunciat arribar al 2% en un termini més o menys curt. Itàlia i Països Baixos el 2024, França el 2025, Suècia el 2028, Espanya el 2029, Dinamarca el 2033 i Bèlgica el 2035.

Ucraïna i els seus aliats aconseguiran aquest any xifres d’increment dels seus pressupostos militars probablement superiors als de la Federació russa. Ucraïna ho farà per raons òbvies gràcies a l’ajuda militar occidental. Estats Units, que ha destinat més de 23 mil milions de dòlars en armament i Regne Unit prop de 3 mil milions en ajuda directa militar i altres membres europeus de l’Aliança Atlàntica anuncien dia rere dia més compromisos en l’enviament d’armes Ucraïna, la UE altres 3 mil milions €.

La militarització de la UE

La guerra a Ucraïna ha animat i accelerat el procés de convertir la UE en un actor militar, dotant el govern europeu de mecanismes, sobretot econòmics, per finançament de projectes de desenvolupament militar i armamentístic.

La Brúixola Estratègica de la UE, la ratificació política de la qual va coincidir amb l’inici de la guerra a Ucraïna, estableix un esforç militaritzador de la Unió sense precedents. Des de la mateixa Comissió Europea, es preveuen importants pressupostos a diverses partides militars. Hi destaquen el nou “Defence Package” inclourà un pla d’acció en mobilitat militar, una proposta per a la ciberdefensa a la UE i canvis al Programa d’Inversions en Defensa (EDIP, per les sigles en anglès) per finançar compres de material militar i el Fons Europeu de la Pau.

El Fons Europeu de la Pau consisteix en destinar recursos del pressupost comunitari per finançar els governs partners on hi ha missions europees a l’exterior, per facilitar l’adquisició per part dels partners d’armament militar europeu, ja que un eix fonamental de les missions és la formació de forces armades i l’ús d’armament que inclou és eminentment de fabricació europea. Des de l’inici de la guerra a Ucraïna el Fons de la Pau s’ha convertit en la primera font de finançament del govern Ucraïnès per fer-se amb armament europeu. D’aquesta manera el Fons Europeu de la Pau és qui paga les armes espanyoles i d’altres països de la Unió que són transferides a l’exèrcit d’Ucraïna. Amb una despesa inicialment prevista de 1.500 milions d’euros fins al 2027, empès per la guerra a Ucraïna es preveu que pugui arribar als 20 mil milions en 4 anys en el que se n’ha anomenat el Fons ucraïnès de defensa.

Pel que fa al Fons Europeu de Defensa, aquest s’ha incorporat a les polítiques de promoció industrial del programa marc de la UE 2021-27 amb un pressupost de 8.000 milions d’euros, amb l’objectiu de finançar la R+D de productes i tecnologies militars. Un pressupost que es veurà incrementat considerablement ja que els projectes al que es refereix impliquen un cofinançamet per part dels estats membres del 80%. El 2023 s’ha aprovat el finançament de 142 projectes per un valor de 1.166 milions d’€ entre els quals apareixen com a subvencionades algunes de les empreses espanyoles d’armes més importants, com Indra, GMV, Sener, Aernova, ITP, Escribano, Instalaza, Navantia, o Thales i Airbus amb les seves filials espanyoles.

Un negoci rodó per les empreses d’armes

No hi ha millor campanya de màrqueting per la indústria militar que una guerra. Des de l’inici de la guerra d’Ucraïna les empreses d’armament han vist com les seves perspectives de negoci s’han multiplicat en el curt termini per l’augment de la demanda d’armes per part dels exèrcits ucraïnès i rus. Es calcula que es poden arribar a llançar al front de guerra 750.000 municions. França produeix 7000 projectils al mes, Estats Units vol aplegar a produir el 2025 90.000 projectils l’any. Ucraïna dispara en dos dies el que produeix Estats Units en un mes. És per això que les empreses d’armes estan valorant ampliar els seus centres de producció per fer front a aquest pic de demanda. De tal manera que les empreses d’armes dels principals subministradors a l’exèrcit ucraïnès estan fent plans d’ampliació de les seves instal·lacions i cadenes de producció, per donar resposta a la creixent demanda de la carrera armamentista en què estem immersos, i 12 d’elles preveuen ampliar les seves capacitats fins els 650.000 projectils anuals. En aquesta guerra que pel seu ús intensiu d’artilleria té certa similitud amb la Primera Guerra Mundial, hi ha tristament marge de negoci per les empreses esmentades, fins aplegar als 1.500 milions de municions disparades al front occidental entre 1914 i 1918.

Un clar indicador de les previsions de futur del negoci armamentista empès per la guerra a Ucraïna és l’evolució de la cotització de les seves accions. De les 100 primeres empreses d’armes que apareixen al llistat que anualment publica el SIPRI, l’Institut Internacional per la Pau d’Estocolm, podem observar que el valor de les seves accions de la major part de les empreses amb cotització de borsa ha evolucionat a l’alça.  El augment del valor borsari d’algunes de les empreses que han vist créixer la seva cotització per damunt dels valors mitjans del mercat, agafant com a referència el 5% d’increment de l’Ibex 35 des del 23 de febrer del 2022 fins el 2 d’octubre del 2023 és, ordenat per ordre de major a menor increment, el següent: Aselsan (296%), Hindustan Aeronautics (194%), Saab (164%), Mitsubushi Heavy Industries (148%), Rheinmetall (147%), Hanwha Aerospace (121%), Leonardo (112%), Bharat Electronics (109%), Rolls Royce (84%), Parsons Corp. (77%), Norinco (71%), Fluor Corp. (69%), Booz Allen Hamilton (61%), BWX Technologies (61%), Thales (56%), Moog (46%), LIG Nex1 (44%), Curtiss-Wright Corp. (44%), Melrose Industries (44%), Eaton (41%), General Electric (50%), Korea Aerospace Industries (46%), Kongsberg Gruppen (37%), Science Applications International Corp. (35%), Howmet Aerospace (34%), Babcock International Group (33%), TransDigm Group (31%), BAE Systems (30%), Safran (30%), KBR (28%), CACI International (27%), QinetiQ (24%), Vectrus (20%), IHI Corp. (19%), Elbit Systems (17%), Kawasaki Heavy Industries (17%), Northrop Grumman Corp. (15%), Serco Group (15%), Airbus (10%), Fujitsu (10%), Huntington Ingalls Industries (8%) i Dassault Aviation Group (7%). És a dir 44 empreses han tingut una rendibilitat superior a la de mercat, 14 han tingut xifres negatives de creixement, i 5 igual o inferior al que podria ser una mitjana de mercat. Per la resta d’empreses de la llista SIPRI no en tenim dades de cotització borsària. Finalment, la mitjana de rendibilitat d’invertir en la indústria militar des de que s’ha inicial la guerra d’Ucraïna ha sigut del 38%, convertint el mercat armamentista en un atractiu destí pels inversors en armes.

En aquest rànquing del SIPRI de les 100 empreses d’armes, un total de 40 empreses són nord-americanes, 26 pertanyen a països de la UE i un total de 84 són de països pertanyents a l’OTAN i aliats propers com Austràlia, Japó, Corea del Sud, Israel, Singapur i Taiwan i ara Ucraïna. Però el benefici empresarial davant de la guerra d’Ucraïna no es limita al negoci armamentístic occidental. El conglomerat industrial rus és, només per darrere dels EUA, el segon que més firmes té al rànquing esmentat, amb sis empreses (United Aircraft, United Shipbuilding, Tactical Missils, United Engine, Russian Helicopters i UralVagonZavod). Cal afegir la presència al ranquing de principals empreses d’armes de 2021 dues empreses índies i una xina.

Un creixent comerç d’armes

La guerra d’Ucraïna ha dinamitzat un de per sí puixant comerç d’armes mundial. Les dades existents de transferències d’armament mundials que aporta el SIPR a la seva base de dades, indiquen un gran volum de vendes a Ucraïna el 2022 per part de 29 països, moltes de les quals han sigut vendes de segon ma, és a dir, transferències d’armament en stock que hauran de ser reemplaçades pels governs exportadors.

Seguint amb aquestes dades, podem veure que han sigut compromesos oficialment 602 tancs, entre els quals hi ha els controvertits Leopard 2A4 y 14 Leopard 2A6, transferits per Canada (4), Alemanya (14), Noruega (8), Polònia (14) i Espanya 10), però el més rellevant en aquesta arma cobdiciada per l’exèrcit ucraïnès són els 451 tancs T-72 russos que estaven en mans de República Txeca (41), Marroc (90), Macedònia del Nord (30) i Polònia (290). A aquests cal afegir-hi l’any 2022, els Abrams dels EUA, els Challenger de Regne Unit, PT-91M de fabricació polonesa.  i 28 M-55S d’Eslovènia que es tracta també de tancs rusos però modernitzats per empreses com la israeliana Elbit. A més de tancs, les transferències d’armament a Ucraïna incorporen 3.800 blindats i vehicles de combat d’infanteria, 448 obusos i morters de producció occidental però també russa provinents de Croàcia i Estònia. Espanya per exemple ha transferit 6 obusos d’origen italià. Hi ha ordres de transferència identificades de 9.188 míssils aire-aire i terra-aire transferits a Ucraïna i 20.880 míssils antitanc, entre els quals els coneguts Javelin de l’empresa nord-americana Raytheon, entre d’altres.  Als anteriors projectils cal afegir 14.525 projectils guiats canadencs, alemanys, britànics i dels EUA. Els canons autopropulsats i llançacoets importats per Ucraïna el 2022 apleguen a 570 segons la mateixa font del SIPRI. Finalment, cal destacar 67 helicòpters de transport militar i combat, 1952 drons militars, 30 patrulleres i bucs de guerra i 166 sistemes de radar d’ús militar.

Pel que fa a Espanya, a més dels Leopard i els obusos esmentats, ha transferit 25 míssils Apside amb una batería de llançament Spada de MBDA (l’empresa que dirigía a Espanya Pedro Morenés, abans d’haver sigut ministre de Defensa), 20 blindats M-113 de producción nord-americana i un blindat RG-31 Nyala de producción britànica, 25 míssils terra-aire MIM-23B HAWK fabricats per Raytheon. Al darrer informe disponible d’exportacions espanyoles de material de defensa, el del primer semestre del 2022, quan la guerra tot just va començar, el Govern espanyol va autoritzar la venda d’armament a Ucraïna per valor de 209 milions d’euros, només superat a les destinacions fora de l’entorn OTAN pel sempre controvertit destí per a l’armament espanyol, Aràbia Saudita, per l’encàrrec per a Navantia 5 de nous vaixells de guerra per a la seva Armada, immers en una altra guerra. Les autoritzacions de llicències d’exportacions d’armes espanyoles a Ucraïna fan referència sobretot a la categoria 3 en què s’inclouen municions, explosius. De fet, la llicència de més valor es refereix a trets de 155 mm per a canons d’artilleria, probablement subministrat per Expal, per valor de 186 milions d’euros. Durant el mateix període es van lliurar vehicles militars. Com podem comprovar en una notícia del mateix ministeri de 6 d’octubre del 2022 Espanya va lliurar armament per valor de 200 milions fins a aquesta data consistent en “artilleria de campanya, combustible, vehicles cuirassats, sistemes de míssils de defensa de punt, a més d’haver començat llavors a “brindar un ensinistrament bàsic a forces ucraïneses a Espanya”, a l’Acadèmia d’Infanteria de l’Exèrcit de Terra a Toledo i a la base aèria de Saragossa.

El negoci de la militarització generalitzada

Però el negoci armamentístic no es basa sols en la demanda dels seus productes en un escenari de guerra sinó que hi compta sobre tot amb les perspectives que un rearmament i una militarització pot provocar en la demanda dels seus productes i serveis en escenaris en els que la percepció de l’amenaça de la guerra sigui permanent. La guerra a Ucraïna dibuixa un escenari idoni per un procés remilitaritzador. Hi ha dos blocs confrontats, en el que cap guanyarà de manera total la guerra, ja que no es gairebé nul·la la possibilitat d’un gir polític a Rússia que eviti que continuï sent una potència a tenir en compte a la seva àrea d’influència, i el més probable és que el bloc Occidental és vegi reforçat i que l’Aliança Atlàntica lideri una resposta cap a Rússia que prioritzarà les vies militars.

La identificació d’enemics és primordial per justificar les estructures militars. L’actitud militarista i bel·licista de Rússia envers els seus objectius a l’Est d’Europa és la justificació perfecta d’inversions en exèrcits i armament presents i futures pels països fronterers, Estats Units i la resta d’Europa i aliats. Però per si aquesta situació canvia a mig termini, l’enemic de llarg recorregut ja ha sigut identificat, la Xina apareix a les doctrines de seguretat i defensa dels països del nostre entorn com la gran potència a batre per mantenir l’hegemonia Occidental, i en concret nord-americana, al món les properes dècades. Però quan tot això no és suficient per mantenir elevades inversions en armament, hi ha la campanya de màrqueting del complex militar industrial, fer-lo imprescindible per qualsevol aspecte de seguretat que es plantegi en una societat en un moment determinat. El procés de donar respostes de seguretat militaritzades a fenòmens com les catàstrofes naturals, la immigració o el canvi climàtic ha sigut anomenat per l’Escola de Copenhage com “securitització”. És per això que davant de situacions que requereixen eminentment una resposta humanitària, social o de cossos d’emergència, es prioritza l’ús de les forces armades i tecnologies militars, en lloc del treball tècnic de cossos de bombers, protecció civil o treballadors humanitaris. L’escenari ideal per una empresa d’armament i equipaments militars és aquell en què passi el que passi la millor resposta es la militar. És per això que el tradicional complex militar industrial ja no està composat únicament per empreses d’armament, que també, sinó per empreses que donen serveis de consultoria i suport tecnològic, o serveis complementaris de seguretat cibernètica o que tenen fins i tot exèrcits privats. La guerra s’amplia així dels escenaris clàssics de conflicte armat a les fronteres, l’espai, el ciberespai, posant dins del sac de responsabilitats militars fins i tot la lluita contra el canvi climàtic o les pandèmies. L’impuls del bel·licisme que implica l’actual remilitarització conseqüència de la guerra a Ucraïna reforça clarament aquest procés securititzador.

Per altra banda, en un context de militarització, l’escenari d’una guerra nuclear no és improbable. Aproximadament 150 bombes nuclears B-61 nord-americanes estan desplegades a Bèlgica, Alemanya, els Països Baixos, Itàlia i Turquia. A aquestes cal sumar 290 caps nuclears de França i 225 del Regne Unit, així com 5.550 dels EUA i 6.255 de Rússia. L’amenaça de l’ús d’armes nuclears tàctiques per part de Rússia o el suggeriment de Polònia d’allotjar al territori armes nuclears pot portar a deixar en suspens la ja de per si feble lògica de l’arquitectura de seguretat nuclear internacional. Tot això pot portar a una fase de proliferació nuclear en què no només augmenti el risc d’un atac nuclear a Europa, sinó que tal com es multipliqui el nombre de països amb caps nuclears en poder seu, una derivada del negoci militar que no cal oblidar.

Fins que no quedi res per guanyar

S’hi aprecia un primer efecte del conflicte a Ucraïna en una aposta per la via militar als països fronterers amb Rússia i a la resta d’Europa materialitzada en uns pressupostos militars amb quanties mai assolides. A les que cal sumar les mil milionàries promeses d’increments pressupostaris en Defensa d’un nombre considerable de països d’arreu el món, molts d’elles empesos pel mantra dels EUA de que les despeses militars dels seus aliats dediquin com a mínim el 2% del PIB a despeses militars. La Federació russa, que va dividir per 18 el seu pressupost militar després de la dissolució de l’URSS, i que va assolir la seva màxima despesa militar el 2016 motivada pel control militar de Crimea i de les zones ocupades en aquell moment del Donbass, a hores d’ara, tot indica que el seu pressupost militar arribarà a xifres rècord. Malgrat tot, amb les dades SIPRI sabem que la despesa militar dels cobel·ligerants a la guerra d’Ucraïna es 16 vegades superior a la russa. Els increments anunciats faran que la distància militar entre els dos blocs, que s’ha demostrat incapaç d’evitar la guerra, sigui encara més gran.

Quan el 80% de la producció militar mundial està en mans d’empreses dels EUA i l’Europa Occidental i més de la meitat del pressupost militar mundial està en mans dels països OTAN, és clar qui fa negoci en riu regirat. Quan la guerra és negoci un no deixa de pensar en què puguin fer perquè no acabi els qui se’n beneficien. Potser per això els esforços diplomàtics per la pau i per un alto el foc que canviï el tauler de joc i de resolució del conflicte per una via no militar no siguin la prioritat.

Els aliats de l’OTAN han fet pinya en una estratègia de guerra amb Rússia a llarg termini que sembla superar l’objectiu de la defensa d’Ucraïna i que probablement busqui, o aprofiti el context, per afeblir Rússia i canviar les regles del joc de la seguretat europea, en què es produeixi un allunyament entre l’Est i l’Oest d’Europa, amb què qui marca les decisions de l’OTAN, els EUA, guanyi influència i control polític i militar sobre el continent, tenint com a conseqüència d’un procés remilitaritzador a llarg termini, que millora les expectatives del negoci armamentístic. El complex militar industrial espanyol no n’és aliè i també pot beneficiar-se com altres, coma  potència exportadora d’armament que és.

L’interès de posar fi al conflicte pels qui es beneficien de la nova arquitectura d’inseguretat a Europa, que genera una llarga guerra amb Rússia, és inversament proporcional a la perillosa escalada bèl·lica que multiplica sense parar els beneficis. Si el bel·licisme hegemònic aporta als seus impulsors alguna escletxa d’èxit, serà tristament el camí elegit per fer front als reptes geopolítics del futur, el màxim exponent del qual serà la lluita per l’hegemonia a Àsia-Pacífic entre els EUA i els seus aliats i la Xina. Quan no quedi res per guanyar, la pau serà la prioritat.


[1] Les dades sobre despesa militar de l’article estan calculades en Dòlars constants de 2021, segons la base de dades de despesa militar del SIPRI

[2] La Font utilitzada és la base de dades de Despesa Militar del SIPRI, qui actualitza a l’abril de cada any les despeses militars mundials.


  Llegeix l'article en la Revista Qüestions

Publicacions Relacionades
 08/01/2024


Linia de recerca :
Publicat en Revista Qüestions (núm. 277), el 29/12/2023
Ja pots matricular-te a la pròxima edició de l'Escola Pacifista que tindrà lloc a Catalunya els mesos de març i abril de 2024