Ucraïna, reflexions d’una pacifista

Quan parlarem d’assentar unes bases diferents per no acabar dirimint els conflictes d’interessos per la força? Quan tocarà parlar de construir la pau?

En el Centre Delàs portem anys fent informes i avisant de com es preparen les guerres, de com es financen i s’armen; alertem dels punts calents en el planeta. Però, quan esclata la guerra, el periodisme d’emocions només fomenta el suport incondicional a la guerra, no propicia l’anàlisi, l’abordatge de la complexitat o la reflexió sobre què cal canviar per no acabar cada pocs anys en el mateix punt.

Quan hi va haver la guerra de l’ex-Iugoslàiva, ens va passar el mateix: el dolor i el patiment que vèiem en la vida de les persones conduïa la població europea a donar suport als bombardejos a Sèrbia, a posar fi a la vida de Slobodan Milošević, i no vam fer un balanç del que suposava per a la vida de les persones que patien els nostres bombardejos. Aquells dies, als qui argumentàvem que matar per posar fi a la mort no era una solució, ens titllaven d’il·lusos. Als qui al·ludíem que les paus conquerides militarment no són mai pau, ens acusaven d’anar de bonistes, d’anar amb un lliri a la mà.

Quan tocarà parlar de construir la pau?

Si recordàvem les lluites no-violentes que havien conduït a canvis de governs o enderrocat règims polítics, ens recordaven que parlar de no-violència activa no tocava. Ens deien “ara no toca”, com també ara ens ho han dit. Després de diverses guerres a l’Iraq, a l’Afganistan, a Líbia, a Síria o al Iemen, ens segueixen dient “ara no toca”. La qüestió és: i quan toca? Quan parlarem d’assentar unes bases diferents per no acabar dirimint els conflictes d’interessos per la força? Quan tocarà parlar de construir la pau?

Crec que és important que els periodistes repensin com han d’abordar la guerra, com ha de ser el periodisme de guerra. Tots sabem que, a la guerra, el primer que es perd és la veritat. Estem davant d’un escenari de periodisme on cada bàndol utilitza les comunicacions a favor seu. Utilitzen el llenguatge que els sigui favorable. De fet, Vladímir Putin ha prohibit fer servir les paraules “guerra”, “invasió” i “destrucció”.

El bàndol rus, quan parla de la guerra d’Ucraïna, maximitza els seus resultats i minimitza les baixes o els errors. Putin mostra imatges netes de la guerra: només s’hi veuen soldats en formació o tancs, però no mostra atacs, ni destrucció dels edificis, dels hospitals o de les escoles. No mostra ferits o morts, no mostra població angoixada. Putin mostra mapes d’avanç militar: mostra els seus èxits.

Veiem molta població amb reaccions primàries demanant que entrem en guerra, com si la guerra fos una pel·lícula

Ucraïna fa el mateix, però a l’inrevés: mostra destrucció, atacs a infraestructures que fan malbé la vida, mostra la desesperació de les persones, les llargues cues de refugiats i el malson que estan vivint. Mostra els ferits, els morts, els danys a les cases, la resistència a l’exèrcit rus: un exèrcit que no pot amb ells. I nosaltres veiem la guerra i el patiment de la gent, empatitzem amb ells i deixem que les emocions guiïn les nostres decisions. Quan les emocions pesen més que la raó, donem suport a tot allò que el Govern proposi, ja sigui involucrar-se en la guerra, vendre armes o gastar més diners. Aquests dies veiem molta població amb reaccions primàries demanant que entrem en guerra, com si la guerra fos una pel·lícula, o demanant fermesa als governs. “Que li parin els peus al Putin!”. De la mateixa manera, també veiem població que criminalitza qualsevol persona pel fet de ser russa.

Aquest periodisme de sentiments impulsa reaccions viscerals en els espectadors, que demanen aturar la guerra com sigui, atacant Putin militarment o amb mitjans molt durs. Volen veure els governants occidentals amb posicions dures. Aquest periodisme alimenta el conflicte i legitima la guerra.

Guiats per les emocions, aplaudim que el Govern espanyol enviï armes lleugeres i que les pugui utilitzar la població no entrenada en l’ús de les armes. Encara no tenim clar quin paper tindran en els combats, però alguns militars avisen que no serviran per guanyar la guerra ni tan sols per allargar-la, sinó que podran ser utilitzades en forma de guerrilles urbanes. Tanmateix, podem esperar que, passat un bon temps després que s’acabi aquesta guerra, les armes acabin en el mercat negre, en mans de màfies, del crim organitzat o de milícies en altres països. Aquestes setmanes hauran servit per satisfer els sentiments de la població espanyola, i, d’aquí a uns quants mesos, ningú no recordarà que es varen posar armes en mans de milers de persones.

L’escalada d’un conflicte és cosa de dos: també cal recordar l’expansionisme de l’OTAN i dels EUA

És bo recordar que les guerres les fan els governants, no els països ni la gent. Les persones russes, pel fet de ser-ho, no vol dir que siguin responsables de la guerra. Molts d’ells, segurament, ni tan sols hi estan d’acord. Però els mitjans presenten Putin com l’únic responsable de la guerra, com si tot fos culpa seva. Amb això no vull escatimar adjectius de condemna a tot el que fa i envers tota la responsabilitat que té. Tant de bo acabi al Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i crims contra la humanitat.

Ara bé, els qui treballem per la pau fa dècades que denunciem que l’escalada d’un conflicte és cosa de dos, com a mínim: si hem arribat a aquest punt, també cal recordar l’expansionisme de l’OTAN i dels EUA, que, més que treballar per la pau i la distensió al món, han emprès el camí de ser una potència mundial. Fa temps que denunciem l’increment de la despesa militar o l’increment d’armes en certes regions del món.

En aquest punt voldria recordar un element que és en el rerefons. Si ho recordeu, la Guerra Freda la va perdre el bloc soviètic i la va guanyar el bloc occidental, liderat pels Estats Units. El vencedor va imposar el que es va anomenar la “pau liberal”, que consistia, essencialment, en dos punts: el sistema de govern havia de ser la democràcia, i el sistema econòmic, el lliure mercat capitalista.

Amb aquestes premisses, els estats del bloc soviètic van obrir els seus mercats a les empreses occidentals. Les empreses d’armament americanes, però, no tenien mercat en aquests països, així que només podrien obrir nous mercats en els estats que feien frontera amb la UE, incorporant-los a l’OTAN. La indústria d’armament es va llançar a fer pressió sobre els senadors nord-americans per obrir l’OTAN i incorporar-hi Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Romania, Bulgària i Albània. El seu interès era econòmic: si entraven a l’OTAN, haurien de renovar els seus armaments i, així, la indústria americana incrementaria els seus beneficis.

Aquests dies m’afligeix observar, amb ulls de dona, el patriarcat en estat pur. Les dones amb nens i ancians deixen el país i han de cuidar-los, mentre que els homes van a la guerra i compleixen el seu rol protector de valors com la pàtria o la bandera. Novament, no s’admet el dret a l’objecció de consciència. Els homes, tant sí com no, han d’agafar les armes. De nou, la guerra és el moment de fer callar aquelles dones que no assumeixen el paper que se’ls ha assignat, el de parir i educar els nens, ja que allò important és cosa d’homes. Com sempre, per a les dones, “ara no toca”.

Tornem al de sempre: diàlegs entre actors armats i acords entre actors armats. On és la societat civil? I les dones?

També estem veient imatges del grup de diàleg a Bielorússia. En aquesta trobada només hi són presents els actors armats; sembla que només els armats han d’acordar com acabar la guerra. Per tant, tornem al mateix de sempre: diàlegs entre actors armats i acords entre actors armats. On és la societat civil ucraïnesa? On són les demandes de la societat civil? On són les demandes de les dones? On queda la Resolució 1325 de l’ONU? Dijous es van reunir els ministres d’Afers Exteriors rus i ucraïnès. És un bon pas; però, novament, no s’hi incorporen altres actors civils ni les dones a aquestes converses.

En aquesta direcció, cal reflexionar també respecte al fet que no totes les demandes de Putin estan centrades en Ucraïna. Com dèiem, abans de la Guerra Freda, el món era bipolar. Quan es va acabar, el món va esdevenir unipolar: els Estats Units eren la potència mundial hegemònica (econòmica, tecnològica i militar), però, d’aquí a no gaires anys, la Xina pot passar a ocupar aquest lloc. Putin aposta per entrar en aquesta nova lògica i que Rússia sigui una potència mundial. Amb aquesta guerra, planteja als Estats Units la seva demanda de formar part de la nova multilateralitat com a potència militar. Suposo que els canals de comunicació Estats Units – Rússia són oberts.

Els ciutadans no podem fer seguiment de la geopolítica mundial: necessitem principis elementals que ens guiïn en els pensaments i posicions. Hem d’apostar clarament per la vida: preservar la vida humana ha de ser al centre de qualsevol actuació política, i, per tant, hem de rebutjar la guerra sempre. Tenim moltes experiències de canvis al món sense l’ús de la força ni la violència. Incorporem aquesta visió de gènere i no mirem l’alta política, sinó la política de vida. Tornem a dir que un altre món és possible i que cal que treballem per fer-lo possible.

Llegeix l'article a Crític