Yes, we scan
Aquests dies estem escandalitzats, alguns indignats per assabentar-nos que governs com el d’Anglaterra o Estats Units s’estan dedicant a espiar a ciutadans de bé i polítics aliats. Estem escandalitzats per la nostre innocència i credulitat, no ens pensàvem que nosaltres podríem ser tractats com si fóssim els dolents.
Si nosaltres no som dolents, per què es dediquen a llegir els nostres correus, missatges, trucades, etc.? Per què es violen els principis de confidencialitat i privacitat en les nostres comunicacions? Per què les grans empreses propietàries de servidors cedeixen a les pressions dels governs i col•laboren amb ells cedint-lis la informació?
Vet aquí que “l’ull del gran germà” que vigila per tot el món, també vigila a ciutadans irrellevants; tots som potencialment perillosos, no se sap de què, però ho som. Aquesta pràctica governamental d’espiar a ciutadans ha estat duta a terme per Gadafi a Llíbia o per Bashar al-Assad a Síria, amb finalitat política repressiva cap a opositors o moviments polítics opositors. L’espionatge ha servit per a que el règim detingués, torturés, sagrestés i assassinés a opositors polítics.
Pensem que tot aquest espionatge forma part de la denominada “seguretat nacional”. El govern espanyol igual que la resta de països de la UE o els Estats Units, acaba de fer pública, no fa més d’un més, l’estratègia de seguretat espanyola, la qual enumera com a tercera amenaça a la seguretat dels espanyols la “ciberseguretat”, en ella es contempla el risc o amenaces de ciberatacs, en forma de ciberterrorisme, de ciberdelictes, de ciberespionatge o hacktivisme, contra individus, institucions públiques o empreses privades por part de grups terroristes, xarxes de crim organitzat, empreses, Estats o individus aillats.
Ara per ara sembla ser que els principals agents d’inseguretat en el ciberespai són les agències d’intel•ligència dels Estats, aquests ho espien tot. Aquests dies parlem de l’espionatge a ciutadans i polítics (del bàndol dels aliats), però fa temps que hi ha una gran xarxa dedicada a espiar desenvolupaments tecnològics dins d’aquesta àrea del ciberespai, tecnologies de tractament de la informació, tecnologies relacionades amb el desenvolupament d’armes sense control humà, etc., aquest espionatge industrial i tecnològic està sent molt important, ja fa uns anys que empreses d’alta tecnologia acusen a la Xina d’introduir-se en els seus ordinadors i robar arxius.
En atenció als sabotatges, el 2008 Rússia va atacar els ordinadors del govern central de Geòrgia, provocant que aquest tingués que traslladar els seus servidors als Estats Units; el 2010 Iran va acusar als Estats Units i Israel de realitzar un atac amb virus al seu programa de centrifugadores nuclears, amb aquest atac van aconseguir paralitzar el programa nuclear un parell d’anys i varen evitar utilitzar un atac militar convencional sobre la central nuclear iraniana, en el 2011 Canadà va acusar a la Xina d’atacar les contrasenyes del seu sistema financer. En definitiva, les preocupacions més importants dels governants, estan centrades en l’espionatge industrial i el sabotatge.
Les intencions d’Obama fins que ha sorgit l’escàndal de l’espionatge a polítics estava centrat en confeccionar un document en el que s’aprovessin represàlies diplomàtiques i comercials a països i empreses que practiquessin el ciberespionatge. No és un document dirigit obertament al govern xinés, però sens dubte Xina estava en el rerafons de la proposta.
Resumint, el ciberespai és l’escenari o el nou camp de batalla de les guerres, les armes són virus informàtics que borren informació o copien informació i els soldats són informàtics o enginyers de telecomunicacions. L’objectiu no és vèncer a l’enemic, senzillament es tracta d’atacar-lo sense disparar, l’atac és informàtic i ha de ser per sorpresa, ha de sembrar el caos o interrumpir el funcionament d’una infraestructura crítica com la producció d’electricitat, el subministrament d’aigua, un satèl•lit de comunicacions, el software d’un drone, etc.
En definitiva, estem dissenyant noves formes de guerra, una guerra a l’abast de tothom. Per fer una ciberguerra no es necessitaran batallons militars.
Llegeix l'article a Público