Ens diuen que “si Europa vol evitar la guerra, Europa s’ha de preparar per la guerra”. Així és com la presidenta Úrsula von der Leyen presenta el Pla ReArm Europe, el més gran des de la Segona Guerra Mundial. Els 27 s’han posat d’acord en gastar més en defensa, cada estat de la UE s’ha compromès a incrementar el pressupost de defensa fins al 3,5% del PIB en quatre anys. La suma dels increments de la despesa en defensa dels 27 que es proposa ha d’arribar als 800.000 milions €. 

Ens diuen que davant l’amenaça de la Rússia de Vladimir Putin cal que els Estats europeus es rearmin. Sota aquest argument la Comissió Europea llança aquest pla, que parteix d’una suposició falsa: els 27 Estats de la UE no estan ben armats i cal augmentar la despesa militar fins arribar al 3,5% o inclús al 5% del PIB. 

En 2024, els 27 estats de la UE varen gastar en defensa el 2,04% del PIB, 368.504 milions de dòlars, mentre que Rússia té un pressupost militar de 149 milions de dòlars (SIPRI 2024). Malgrat aquesta desproporció, Europa ha posat en marxa una pla de rearmament que mobilitza 800.000 milions d’euros.

Aquesta proposta necessàriament representarà per a tota la població europea endeutament i interessos que s’hauran de pagar, així com retallades en els àmbits del benestar social: salut, educació, pensions, medi ambient i serveis socials en general. Aquestes retallades afebliran de manera més especial les capes socials amb menys recursos provocant un augment de la criminalitat i deteriorament de la democràcia.

Hi ha dos opcions per costejar aquest increment de despesa militar. La primera consisteix en que el Banc Europeu emeti bons i amb aquests fons es pagui aquesta inversió. Encara no hi ha acord respecte a aquesta mesura, ja que cap estat vol assumir deutes compartits.

La segona opció suposaria que cada estat sufragués la seva despesa. Els estats tenen dues vies per fer-ho. Una primera via és emetre deute públic (bons), sabent que els deutes paguen interessos cada any i que el deute caldrà pagar-lo en algun moment. El deute d’Espanya és del 102% del PIB a 2024. La Comissió Europea (CE) ha acceptat que aquest deute en defensa no computi en el sostre de deute de cada estat. Cada estat pot endeutar-se un cert percentatge del seu pressupost i si el deute supera aquest percentatge la CE sanciona a l‘estat. L’acord és no sumar-hi el deute de defensa i així no superar el sostre de deute. És com fer-se trampes al joc del solitari. L’altra via de què disposa cada estat és la d’ajustar el seu pressupost anual, és a dir, reduir despesa d’altres ministeris i incorporar més despesa a defensa. El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, ha afirmat: “els ciutadans europeus han d’acceptar sacrificis con retallades en les seves pensions, sanitat i seguretat social (prestacions socials)”. El primer ministre anglès, Keir Starmer, ja ha començat a aplicar la recepta. Al pressupost del 2025, es retallarà 5.700 milions € en assistència a discapacitats, salut, ajuts a famílies dependents i reduirà 10.000 llocs de treball públic. A més a més reduirà en un 50% els Ajuts Oficials al Desenvolupament.

En què es gastaran els 800.000 milions?

Solament hi ha acord entre els 27 en gastar més, de moment no hi ha acord en com gastar. No han explicat quines mancances militars existeixen ni en què cal invertir.

Cada estat, separadament dels altres, decidirà les inversions que ha de fer en el seu exèrcit per preparar-se per una hipotètica guerra amb Rússia. Alguns afirmen que això pot suposar duplicitats, però no, duplicar és multiplicar per dos, aquí estan multiplicant per 27. Seguint amb la política estat-nacional, cada estat es prepara adquirint el material que considera més convenient sense criteris comuns, no adquirint el mateix model d'avió de combat o tanc. És a dir, cada estat es prepara en solitari per fer la guerra amb Rússia.

Sovint ministres i presidents de la UE parlen de que cal gastar millor. Aquest plantejament de preparar de manera descoordinada 27 exèrcits no és gastar millor, no és gastar de manera eficient i eficaç, és malbaratar.

Malgrat que els pressupostos generals de l’Estat porten prorrogats des de 2023, la despesa militar espanyola ha arribat aquest 2025 al seu màxim històric, assolint els 41.457 milions d’euros, que representen el 2,53% del PIB. Segons els càlculs del Govern espanyol -que no inclouen totes les partides de caràcter militar ni el deute que generen-, la despesa militar d’enguany serà de 33.123 milions d’euros, representant el 2% del PIB. El compromís d’Espanya era arribar a aquesta xifra el 2029, però les pressions dels Estats Units i l’OTAN han tingut efecte i el Govern va aprovar el 22 d’abril un pla de rearmament per valor de 10.471 milions que, sumat a altres aprovacions de crèdits extraordinaris disparen la despesa militar espanyola fins al 2% del PIB ja el 2025.   

Per gastar fins al 3,5% del PIB, el Govern espanyol hauria d’incrementar el pressupost anual del Ministeri de Defensa fins als 58.000 milions €. Si es volgués arribar al 5%, com venen demanant els Estats Units, n’hauria de destinar 80.000 milions € anuals. Uns nivells tan alts de despesa militar sens dubte deterioraran el medi ambient, les polítiques socials, la salut, l’educació i l’Estat de benestar de la població.

Retallar en l’Estat del Benestar és tocar la senya d'identitat europea creada després de la II Guerra Mundial. Reduir la protecció a les persones per part de l’Estat suposarà incrementar el nivell de pobresa, baixar l’esperança de vida i incrementar el grau de desigualtat social. Tot això provocarà augments de delinqüència i criminalitat. Adquirir més armes no ajudarà a protegir la població de les problemàtiques més comunes.

Una despesa militar d'aquesta magnitud, al marge dels subterfugis fiscals i pressupostaris que utilitzi el Govern espanyol, suposa necessàriament menys recursos disponibles per a altres ministeris, la qual cosa, sens dubte, té un impacte directe en el benestar de la població en àmbits com l'educació, la salut, l'habitatge o els serveis socials. Malgrat que el pla de rearmament presentat per Pedro Sánchez afirma que l'augment en despesa militar “no suposarà, major endeutament o retallades per a les actuals partides de despesa social o mediambiental”, de cara a futurs exercicis econòmics, és molt previsible que una despesa militar per sobre del 2% suposi retallades en altres sectors i ministeris. I tot sembla indicar que així serà doncs, tal com afirmava el Ministre d'Economia Carlos Cuerpo, “la despesa en defensa és aquí per a quedar-s’hi”.

És innegable que Rússia té una enorme capacitat militar, però el conjunt dels estats que constitueixen la Unió Europea també.

Segons les dades del SIPRI, l’any 2024, la despesa militar de Rússia fou de 149.000 milions de dòlars, el 5,5% de la despesa militar mundial, mentre que la dels EUA fou de 997.000 milions de dòlars, el 36,7% del total. És a dir, la despesa militar dels EUA va ser gairebé set vegades superior a la de Rússia. Els membres europeus de l’OTAN van gastar, en conjunt, 454.000 milions de dòlars, 3 vegades més que Rússia. La despesa militar conjunta dels països de l’OTAN arribà als 1,5 bilions de dòlars, 10 vegades major que la russa.

La Unió Europea va anunciar el març de 2025 un programa de rearmament amb un pressupost previst de 800.000 milions d’euros. Està justificada aquesta enorme despesa addicional en armament? Amb les xifres anteriors es fa difícil d’entendre que Rússia sigui una amenaça militar.

Aquest procés de rearmament per part de la UE tindrà probablement un efecte negatiu ja que pot ser interpretat per Rússia com una provocació, o fins i tot com una amenaça, i deteriorar encara més la relació entre les dues.

Tota la història prèvia a la guerra d’Ucraïna, ens mostra com la UE no s’ha interessat per tenir una relació distesa i de confiança mútua amb la veïna Rússia, sinó que sempre ha acatat les decisions i accions dels EUA destinades a afeblir i aïllar Rússia. No es va oposar a l’expansió de l’OTAN cap a l’est, al desplegament d’armes nuclears nord-americanes a Europa, a la implementació de l’escut nord-americà antimíssils també en territori europeu, etc. Tots aquests greuges han provocat queixes reiterades per part de Rússia i han suscitat la seva malfiança respecte d’Occident. Els Acords d’Helsinki de 1975 i la Carta de Paris de 1990 van obrir un camí cap a una gran aliança de seguretat paneuropea que abracés des de l’Atlàntic fins als Urals. Malgrat que aquella iniciativa va quedar estroncada, Rússia va continuar insistint en la conveniència de reprendre el camí iniciat, però Europa s’hi ha negat.

Iniciada ja la guerra a Ucraïna, és ben sabut que la UE i els EUA han anat armant Ucraïna de forma gradual, des de subministrament d’equipament militar, passant per armes només defensives, fins arribar a l’enviament d’armes ja clarament ofensives com tancs i avions de combat.

També des d’Europa s’han obstruït els intents de negociació de pau a Ucraïna, tant a Minsk (2014-2015) -quan Angela Merkel admeté que només havia negociat els acords de Minsk per guanyar temps per a Ucraïna-, com a Istanbul (març 2022). En aquella ocasió, Boris Johnson argumentà que Occident no estava preparat per posar fi a la guerra. Per posar fi a un escenari de mort, misèria, fam i destrucció sempre s’ha d’estar a punt.

Pocs dies després que s’anunciéssin converses entre els presidents Trump i Putin per negociar la pau a Ucraïna, la presidenta de la UE presenta el Pla de rearmament d’Europa. Així, la UE no ha volgut, o no ha sabut, donar una resposta diferent de la militar. Els EUA i Rússia han obert la via diplomàtica, però sembla que a Europa el militarisme pesa més.

No existeix cap recerca rigorosa que arribi a la conclusió de quant ha de gastar un estat en defensa. Per tant, el 2% del PIB al que s’ha compromès el Govern espanyol és arbitrari i solament respon a l'interès dels Estats Units de que els seus aliats dins de l’OTAN gastin més en armaments perquè sap, que la majoria d’armes, les acabaran comprant als EUA. Una demanda d’arribar al 2% del PIB que ara, la UE i l’OTAN demanen que sigui el 3,5%, o Donald Trump vol que arribi al 5%.

L’Estat espanyol com a membre de l’OTAN va acceptar arribar al 2% del PIB en despesa militar l’any 2029 i, com deixeble fidel d’EUA, a partir de l’any 2022 va iniciar increments importants. Però com l’any 2024 no tenia majoria suficient per aprovar el pressupost de l’Estat, aquest es va prorrogar. Però en el transcurs de l'any, per acostar-se al desitjat 2% del PIB, es van aprovar transferències de crèdit a Defensa per valor de 2.755 M€. L’any 2025, com el pressupost continua prorrogat, s’ha tornat a recórrer a transferències i crèdits extraordinaris per suplementar algunes partides militars. La sorpresa va arribar el 22 d’abril de 2025, quan el president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar que aquest any 2025 s’arribaria al 2% del PIB i a una despesa militar de 33.123 M€, i, de moment s’han aprovat increments per un import de 14.451,6 M€, en general per poder fer front als compromisos de pagament dels grans programes d’armes de modernització de les forces armades, que tenen un cost desorbitat, més de 50.000 M€ pels pròxims deu anys. Si a aquestes despeses se’ls hi afegeixen les despeses militars que estan repartides per altres ministeris, aleshores la despesa militar de l’Estat espanyol superarà el 3% del PIB i pot arribar a xifres astronòmiques que superaran els 53.000 M€.

Per tot això s’ha d'insistir en que el camí de rearmament iniciat per la UE i l’OTAN al que també s’ha compromès l'Estat espanyol és un enorme error estratègic de conseqüències molt negatives per l'economia real, la productiva, perquè tindrà que recórrer a l’endeutament i a retallades en altres àmbits que afectaran a les despeses socials en salut, educació i serveis socials en general.

A més, la seguretat dels Estats ha de basar-se en els principis que aconsella Nacions Unides, aquells que s'assoleixen per mitjà de les relacions diplomàtiques de bon veïnatge, de cooperació en els àmbits econòmics i culturals, de buscar equilibris militars a través del desarmament que busquin denominadors comuns que evitin perills i amenaces i facin possible una seguretat compartida. Aquest és el camí de la seguretat i de la pau a què s'hauria d'aspirar i no el d’augmentar la despesa militar al 2% o al 5% del PIB.

Es parla molt de seguretat i de que cal posar-hi diners per reforçar-la. Però aquest terme de seguretat és equívoc. El que sembla àmpliament acceptat i aparentment inamovible és un concepte de seguretat lligat a una lectura del món basada en la desconfiança, els riscos, les amenaces i, en definitiva, la por. Ens diuen que davant la possibilitat de ser atacats en qualsevol moment hem de mostrar la capacitat de defensar-nos. Aquest paradigma de seguretat majoritari apel·la a la dissuasió com a element principal per no ser agredit. Cal tenir més força que els adversaris. Es tracta de fer por per no tenir por.

Aquest concepte de seguretat va lligat als àmbits polític-militar i policial. Es parla de seguretat nacional, un conjunt de coneixements, normes, valors, actituds i pràctiques compartides socialment i orientades a protegir i garantir els interessos nacionals. I els interessos nacionals es defineixen des d'un punt de vista militar. Cal actuar militarment davant atacs armats però també quan hi ha amenaces a la “seguretat” en qüestions energètiques i de defensa dels interessos econòmics. Es tracta d’una seguretat militaritzada que treballa per a mantenir l’estatus quo d’un sistema que no respecta la dignitat de les persones i dels pobles i que està destruint el medi ambient i el planeta. Una seguretat que bàsicament és per als grans poders econòmics, financers i del complex militar-industrial de manera no democràtica. Qui se’n beneficia, de la seguretat militaritzada? Segur que treballa per la pau? La pau de qui?

Contraposant-la a la seguretat militaritzada, les Nacions Unides van proposar el concepte de seguretat humana. Una seguretat que garanteixi els drets i asseguri una vida decent i digna a totes les persones i pobles del planeta. Una seguretat que asseguri uns mínims dignes d’alimentació, habitatge, accés a l’energia i aigua, sistemes sanitaris, atenció mèdica, salut, educació, cultura, internet, transport i altres. Una seguretat que es concreta per tant en els anomenats Estàndards de Vida Decent (els DLS segons les seves sigles en anglès), ben estudiats i quantificats. En aquest context, l’Arcadi Oliveres proposava tres mesures clau: una política que asseguri ingressos suficients a tota la població, una política migratòria de portes obertes que garanteixi amb seguretat els moviments de població, i polítiques preventives per evitar tant l’agreujament de la crisi ambiental com els delictes i catàstrofes naturals, en contraposició a les predominants polítiques reactives que no van dirigides a l'arrel del problema i que no incideixen en les causes de la violència. Una seguretat humana que ha de ser feminista, post-violenta i decolonial, sent conseqüent amb la nostra interdependència amb el ecosistema global i caminant cap a la Pau Ambiental en un context Geopolític de cooperació planetària.

Les polítiques de pau i seguretat haurien almenys de no caure en la temptació d'utilitzar les pors com a eina de control i manipulació per a retenir el poder.

Hi ha un consens general de que les inversions en R+D són un valor afegit al creixement i a la competitivitat de la producció econòmica. Aquesta és una realitat relativa, donat que, si la recerca va destinada a àmbits suposadament productius però que en canvi són nocius pel medi ambient o per l’economia real, llavors la R+D destrueix benestar. Aquest és el cas de la R+D destinada a la producció militar.

En primer lloc, perquè representa una pèrdua d'oportunitat per al desenvolupament economicosocial, donat que, si aquests mateixos recursos en lloc de ser destinats a la R+D d'una economia ineficient com és la militar, es dirigissin a l'economia real, la productiva, inclòs els àmbits socials com l'educació o la sanitat, contribuirien millor al desenvolupament de la comunitat on es duen a terme. Els arguments dels que han estudiat aquest desajust addueixen que si els recursos monetaris, de béns d'equip, de coneixements tecnològics i de mà d'obra que consumeixen els exèrcits i la producció d'armaments es destinessin a sectors civils generarien més ocupació, així com manufactures i serveis més competitius.

En segon lloc, es repeteix que les tecnologies que es produeixen en l’àmbit de la R+D militar produeixen un transvasament de tecnologies que tindran aprofitament en l’àmbit civil. Si bé això és veritat per alguna tecnologia que s’ha produït en l’àmbit militar (com el radar, la computadora o Internet), no ho és en la majoria de tecnologies creades en la R+D civil com és el cas de la nuclear, transistor, electrònica, chips, aviònica, drons i noves tecnologies que s’acaben aplicant en nous armaments.

És evident que l’augment de la despesa militar generaria més llocs de treball, ja que augmentarà la producció d’armament i, per tant, els llocs de treball de la indústria militar. Però cal que aprofundim una mica més en aquesta qüestió.

S’estima que per cada milió de dòlars d'inversió en el sector militar es generen 5,8 llocs de treball directes a la indústria militar. A més, cal afegir 1,1 llocs de treball indirectes que, majoritàriament, serien llocs de treball associats a la cadena de subministrament. Per tant, un total de 6,9 llocs de treball per cada milió d'inversió al sector militar.

Comparem ara aquestes xifres amb els llocs de treballs generats en altres sectors econòmics.

Si la mateixa inversió es realitza en el sector de l’energia eòlica es crearan un total de 8,4 llocs de treball, sumant els directes i indirectes. Si es destinaran a l'energia solar serien 9,5 llocs de treball totals. La inversió en infraestructures (construcció de carrers, carreteres, ponts, escoles, edificis públics, etc.) representaria la creació de 9,8 llocs de treball per milió.

La creació d'ocupació als sectors de l'educació i la sanitat és encara més gran. Així, per cada milió de dòlars d'inversió es generarien 14,3 llocs de treball en el cas de la sanitat i 19,2 llocs de treball si la inversió es fes en l’ensenyament primari i secundari.

És a dir, una determinada inversió realitzada al sector de les energies renovables generaria entre un 20% i un 40% més llocs de treball que si es destinés al sector militar. I si la inversió es destinés a l’ensenyament es generaria una ocupació gairebé el doble que si es destinés al sector militar.

Així doncs, si l'objectiu d'una inversió és la creació d'ocupació, les inversions al sector militar són la pitjor opció. Com és que en el debat sobre les inversions militars no es té en compte aquest fet?

Mentre ignora les veus d’una bona part de la seva població, d’intel·lectuals, de la societat civil, de moviments feministes i d’organitzacions de pau, i mentre menysté les veus que parlen des de la ciència, Europa sembla que vol enfortir la seva posició al món per la via del poder militar i el bel·licisme, mobilitzant una xifra propera al bilió d’euros per al seu rearmament. Una quantitat, decidida en pocs dies, que mai fins ara s’havia pensat en dedicar a despeses en temes de gran preocupació social com per exemple l’habitatge.

Sembla que Europa es vol apuntar a ser un dels pols rellevants de concentració de força militar al món, des d’una perspectiva de geopolítica basada en la força, en la por i en la hipòtesi que les accions bèl·liques violentes són la manera de resoldre els conflictes. Tot ignorant, a més, el seu problema endèmic de manca de governança, que molt probablement farà que aquest gran esforç d’inversió i augment dels pressupostos militars acabi diluint-se en grans beneficis per a les industries militars i poca cosa més. Perquè, segons les dades del SIPRI, si fins i tot Europa reduís els seus pressupostos militars a la meitat dels actuals, encara superaria àmpliament el pressupost militar de Rússia. Segur que per fer-se veure al món cal destinar, a més del gran pressupost militar actual de la UE, 800.000 milions d’euros addicionals al rearmament?

I si pensem en positiu? Europa podria ser la veu del realisme planetari, d’un realisme basat en els fets i en la consciència de la situació actual, profundament injusta i inhumana en relació als pobles oprimits, al gènere, al racisme, a les desigualtats, a la destrossa ecològica, a un escalfament global que destruirà moltes vides que encara no han nascut. Europa podria ser la promotora d’una nova Geopolítica de la Pau i de democràcia, multilateralisme i cooperació global per a resoldre els immensos problemes que tindrem com a humanitat, problemes que les veus científiques ens diuen que només podrem abordar amb eines de col·laboració planetària i de geopolítica humana basades en el reconeixement de la dignitat humana i el respecte al planeta i a la seva biosfera. Promovent el diàleg, les vies diplomàtiques i la solució negociada dels conflictes en lloc dels enfrontaments militars, i sent coherent i conseqüent amb els seus principis fundacionals de tolerància, justícia global i respecte als drets humans.

La tendència dels últims anys és que al voltant del 64% de les armes que adquireixen els països europeus de l'OTAN es comprin als EUA, i res fa pensar que amb aquest pla de rearmament serà diferent. Aquestes adquisicions es justificaran, a més a més, amb la necessària «interoperabilitat» (la compatibilitat tecnològica) dels diferents components dels sistemes d’armes dels exèrcits de l’OTAN.

L’exigència d’augmentar la despesa militar sempre ha vingut dels EUA, que és ben conscient de que les compres d’armament generaran grans beneficis a la seva indústria militar, la més gran del món i proveïdor preferencial dels estats membres de l’Aliança Atlàntica. Ara Trump ha dit dues coses que són importants: una, que no té cap intenció de dissoldre l'OTAN i dos, que els països de la UE han d’apujar la despesa militar fins al 5% del PIB perquè d'aquesta manera compraran més armes als EUA.

Això té a veure amb el declivi de l'hegemonia estatunidenca i com aquest fenomen es reflecteix en la política internacional actual, amb els EUA buscant que altres països que financin el seu manteniment com a líder mundial, ja sigui a través d'aranzels o de compres massives d’armament, a través de la despesa militar dels països membres de l’OTAN. Segons el president del Consell d'Assessors Econòmics de la Casa Blanca, Stephen Miran, es tracta que la resta del món sostingui els «dos béns comuns globals» que, segons ell, els Estats Units proporcionen al món: el manteniment de l'ordre internacional gràcies al desplegament planetari de les seves forces armades i el dòlar com a moneda refugi i moneda forta de referència de les transaccions internacionals. Miran defensa que els Estats Units ja no poden seguir finançant en solitari a aquests «béns», i que si els països volen continuar beneficiant-se dels mateixos han de pagar per ells.

La insinuació que amb la quantitat astronòmica del pla de rearmament es pretén establir les bases d'una futura «autonomia estratègica d'Europa» és un engany a les poblacions perquè acceptin sufragar aquest projecte amb retallades en les seves pensions i en altres prestacions socials. La mentida es revela ràpidament si es llegeix el Llibre blanc de la Defensa presentat per la presidenta de la Comissió Europea i es comprova que en ell no apareix per cap costat la dissolució de l'OTAN, el desmantellament de les bases nord-americanes o la retirada de sòl europeu de les desenes de milers de soldats estatunidencs. No sols això. En ell es diu que tot el procés de rearmament s'ha de fer «en estreta coordinació amb l'OTAN», és a dir, amb els EUA.

A les preguntes anteriors hem vist que l’OTAN ja té una despesa militar conjunta que multiplica per 10 la de Rússia, que a pesar d’això reclama més i més pressupostos militars a costa de retallades en pensions, sanitat i prestacions socials, i que des de la caiguda del mur de Berlín s’ha anat expandint cap a l’est d’Europa en una estratègia funesta que ha contribuït a abocar Ucraïna a la guerra. Des de l’any 1991, amb el canvi del seu concepte estratègic, va començar a intervenir en conflictes fora de les fronteres dels seus estats, i ha intervingut activament en nombrosos conflictes armats al món. L’OTAN s’ha convertit en la defensora dels esquemes bèl·lics com a suposada manera d’afrontar els conflictes, amb discursos allunyats de les alternatives basades en la diplomàcia i incrementant la inseguretat global amb polítiques ofensives com les d’expansió de les seves bases militars.

D’altra banda, lluny de contribuir a la solució de la crisi climàtica i ambiental, les polítiques de l’OTAN l’agreugen. Mentre existeixi l’OTAN hi haurà més seguretat per als poderosos i les seves polítiques neocolonials i de protecció a l’extracció de minerals i combustibles fòssils, en contra de la seguretat humana que necessita urgentment més del 90% dels habitants del món i en contra de l’equilibri ecològic planetari.

A més, la mateixa existència de l’OTAN és una causa important de l’actual crisi ambiental. Segons el Transnational Institut, la petjada de carboni militar total de l’OTAN l’any 2023 va ser de 226 milions de tones equivalents de CO2 (tCO2e), i si tots els membres de l’OTAN compleixen l’objectiu del 2% del PIB, entre 2021 i 2028 la seva petjada de carboni militar col·lectiva serà de 2.000 milions de tCO2e, superior a les emissions de GEH anuals de Rússia.

La humanitat es troba en risc existencial, i necessita cooperació a nivell global per salvar-se del deteriorament ambiental que han causat sobretot les societats del Nord. Les amenaces més perilloses venen dels grans centres de poder econòmic mundial que, des dels països més rics i sovint sota el paraigua de l’OTAN, lluiten per repartir-se el pastís mundial. L’existència de l’OTAN impedeix plantejar les solucions de cooperació democràtica global que ara mateix ens són imprescindibles per a salvar el planeta i donar una vida digna a totes les persones que l’habiten.

Tot plegat ens porta a concloure que l’OTAN no ens cal.

Un dels grans problemes de la geopolítica actual, potser el més significatiu, és la contínua violació de la legalitat internacional per part de les grans potències, les quals alhora controlen el Consell de Seguretat de l’ONU amb la seva capacitat de vet. A hores d’ara l’ONU se’ns apareix com una organització que té la virtut d’aplegar la major part dels països del món però es manifesta impotent en els seus conats de fer respectar la legalitat, els drets humans i els seus propis organismes i treballadors. Qualsevol guerra és una violació sistemàtica dels drets més bàsics, raó per la qual entre les reivindicacions dels moviments per la pau hauria de figurar la constitució d’una veritable organització moderadora i pacificadora internacional, l’eliminació del dret a vet de les cinc grans potències, l’aprofundiment en l’elaboració del dret internacional i la seua capacitat operativa i executiva per actuar.

El camí de rearmament iniciat per la UE, i en el qual es troba també immers l'Estat espanyol, és un enorme error estratègic, també en l’àmbit de la seguretat. Aquesta aposta per la via militar conforma i consolida una arquitectura de la seguretat internacional basada en l'ús de la força, la competició i la dissuasió, anant en detriment de les alternatives basades en el multilateralisme, la cooperació, la coexistència pacífica com són (o haurien de ser) les Nacions Unides. Les polítiques militaritzadores i de rearmament afebleixen, de fet, els principis emanats per aquest organisme, que realcen un model de seguretat que s'aconsegueix per mitjà de les relacions diplomàtiques de bon veïnatge, de cooperació en els àmbits econòmics, sociopolítics i culturals, de buscar la distensió a través del desarmament, aconseguint mínims comuns que facin possible una seguretat comuna i compartida. És a dir, un paradigma de relacions que construeixi seguretat amb altres països, i no contra ells, per tal d’evitar així conflictes o, si en sorgeixen, ser capaços de resoldre’ls i transformar-los per la via de la negociació diplomàtica de manera pacífica i noviolenta.