Cap a una militarització global
La guerra a Ucraïna ha exacerbat els ànims militaristes i bel·licistes a Europa. La temperatura dels discursos del Servei Europeu d’Acció Exterior, encapçalat per Josep Borrell, augmenta, alhora que es produeix una escalada militar sense precedents, no només al continent europeu, sinó a tot l’espai OTAN i a bona part del món. Hem arribat a una fase en què es fan afirmacions que allunyen una negociació per la pau. Es diu sense embuts que la guerra només acabarà quan es guanyi, que s’utilitzarà l’arma nuclear si és necessari i que, en cas d’enfrontament nuclear, l’exèrcit rus serà “aniquilat”. Però aquesta guerra abans o després acabarà i, com en tot conflicte armat, cal mirar enrere per imaginar escenaris de confrontació en un futur a curt i mitjà termini.
Una anàlisi de la militarització dels qui avui s’enfronten a Ucraïna ajuda a comprendre d’on venim per saber on podem arribar. La Federació Russa, que va dividir per 18 el seu pressupost militar després de la dissolució de l’URSS, va assolir el màxim en despesa militar el 2016 pel control militar de Crimea i de les zones ocupades en aquell moment del Donbass. Ara, tot indica que el pressupost militar de Rússia per al 2022 arribarà a xifres rècord. Per part seva, Ucraïna i els seus aliats assoliran aquest any xifres d’increment dels seus pressupostos militars probablement superiors a les de la Federació Russa. Ucraïna ho farà per raons òbvies gràcies a l’ajuda militar de bona part dels països de l’OTAN. Estats Units ha injectat més de 15 mil milions de dòlars a Ucraïna, la UE 3 mil milions d’euros més. A això cal sumar-hi l’ajuda directa de cada país per separat.
Una ajuda militar que ha impulsat a nivells inimaginables la despesa militar global del 2022, sobretot a curt i mitjà termini. La Comissió Europea estima un increment de 200 mil milions d’euros de la despesa militar del conjunt dels Estats membre de la UE els propers anys (100 mil milions corresponen només a Alemanya). En total, 18 països han decidit augmentar la despesa militar i 13 pretenen assolir el 2% del PIB. Els increments més importants els protagonitzaran els països de l’Est. Polònia arribarà al 3% del PIB el 2023, Lituània al 2,5% el 2022, Letònia al 2,5% el 2025, Romania pretén passar del 2 al 2,5% els propers anys i Alemanya superarà el 2% ja aquest 2022. La resta de països han anunciat que arribaran al 2% en un termini més o menys curt de temps: Eslovàquia el 2022, Itàlia i Països Baixos el 2024, França el 2025, Suècia el 2028 i Espanya el 2029.
A Europa, la Brúixola Estratègica (la ratificació política de la qual va coincidir dramàticament amb l’inici de la guerra a Ucraïna), estableix un esforç militaritzador de la UE sense precedents. Des de la mateixa Comissió Europea, es preveuen importants assignacions pressupostàries a diverses partides militars. Per exemple, el nou Defence Package inclourà un pla d’acció en mobilitat militar, una proposta per a la ciberdefensa a la UE i canvis al Programa d’Inversions en Defensa (EDIP, per les sigles en anglès) per finançar compres de material militar. D’altra banda, el Fons Europeu per a la Pau, amb un sostre de despesa de 1.500 milions d’euros fins al 2027, es veurà incrementat amb tota probabilitat.
La militarització provocada per la guerra a Ucraïna afavorirà en bona mesura a la indústria militar. No només per comprar noves armes destinades a reemplaçar les enviades a l’exèrcit ucraïnès, sinó perquè els països que han anunciat increments elevats del seu pressupost militar s’embarcaran en grans projectes armamentistes, els quals buscaran no només mantenir, sinó també augmentar les seves capacitats militars. Només a Espanya, la partida per a Programes Especials d’Armament creixerà un 72% el 2023.
Amb les dades SIPRI del 2021 sabem que la despesa militar dels co-bel·ligerants a la guerra d’Ucraïna (801 mil milions de dòlars dels Estats Units i 257 mil milions d’euros dels estats membres de la UE) era 16 vegades superior a la russa. Els increments anunciats faran que la distància militar entre els dos blocs sigui molt més gran. Això potser situï el Kremlin en una situació desesperada des d’un punt de vista militar, en què hi ha el risc que l’opció que trobi per a equilibrar la contesa sigui passar a l’escenari d’una guerra nuclear. Aproximadament 150 bombes nuclears B-61 nord-americanes estan desplegades a Bèlgica, Alemanya, els Països Baixos, Itàlia i Turquia. A aquestes cal sumar-ne 290 caps nuclears de França i 225 del Regne Unit, així com 5.550 dels EUA i 6.255 de Rússia. L’amenaça de l’ús d’armes nuclears tàctiques per part de Rússia o el suggeriment de Polònia d’allotjar al territori armes nuclears pot portar a deixar en suspens la lògica de l’arquitectura de seguretat nuclear internacional. Tot això pot portar a una fase de proliferació nuclear en què no només augmenti el risc d’un atac nuclear a Europa, sinó que, davant la possibilitat que es multipliquin el nombre de països amb caps nuclears en poder seu, la possibilitat que esclati una crisi nuclear és a tocar.
La militarització, causa i conseqüència de la guerra a Ucraïna, ha portat a una deriva bel·licista els discursos polítics, i militaritzarà l’economia encara més, augmentant el poder d’un complex militar industrial. Després del conflicte a Ucraïna, no es voldrà renunciar als beneficis que donava una economia de guerra, sense importar que tot això situï tota la humanitat més a prop d’una catàstrofe nuclear. La militarització que portarà la guerra d’Ucraïna també serà global. Si el bel·licisme hegemònic aporta als seus impulsors alguna escletxa d’èxit, serà tristament el camí escollit per fer front als reptes geopolítics del futur, el màxim exponent del qual serà la lluita per l’hegemonia a la regió Àsia-Pacífic entre els EUA i els seus aliats, i la Xina.
*Article part de la publicació de Fundipau “Aprenentatges pendents arran de la guerra a Ucraïna”.
Llegeix la publicació de Fundipau "Aprenentatges pendents arran de la guerra a Ucraïna" completa
Compartir
Publicacions Relacionades
