Diners públics europeus per a la indústria militar

La Unió Europea vol aconseguir l’aprovació d’un pla de finançament multimilionari que tindrà com a principal beneficiària la indústria militar.

Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, en la seva declaració sobre l’Estat de la Unió del 14 de novembre de 2016, va fer pública la intenció de la UE de promoure i finançar la recerca militar. La Comissió, però, ja hi treballava des de temps enrere. El 2015 la Comissària europea de Mercat Intern i Indústria, Elżbieta Bieńkowska, va crear un Grup de Personalitats (GoP) sobre recerca en defensa. Dels setze membres, nou representaven empreses d’armament i centres que fan recerca militar. Per esmentar alguna de les empreses: BAE systems, INDRA, Airbus group (abans EADS), Leonardo (abans Finmeccanica). El GoP va presentar un informe el 2016 i la Comissió va assumir molt bona part de les seves recomanacions en aspectes com el nivell de finançament, la propietat intel·lectual, un mercat garantit i, des de 2021, un programa de finançament ben dotat.

El 7 juny 2017, la Comissió Europea llençava oficialment el programa European Defence Fund. Aquest Fons estarà constituït per diferents instruments de finançament públic per finançar projectes de Recerca i Desenvolupament en tecnologies i productes amb objectius militars. Les principals receptores són les empreses i grups de recerca aplicada actius en aquest àmbit. Es prioritzen les tecnologies d’avantguarda com ara els sistemes autònoms (incloent els drons), intel·ligència-vigilància, ciberseguretat i seguretat marítima. L’esborrany Defence Fund 2021-2027 esmenta concretament les anomenades tecnologies disruptives (“tecnologia l’aplicació de la qual pot canviar radicalment els conceptes i la pràctica dels afers relacionats amb la defensa”, segons el mateix Defence Fund 2021-2027). Segons les institucions europees, l’objectiu d’aquest programa és doble: enfortir les capacitats militars dels Estats membres de la UE (i per tant l’autonomia estratègica) i contribuir al creixement i l’ocupació a Europa mitjançant el suport a la competitivitat i la innovació d’aquest sector industrial.

Aquest programa està planificat en dues etapes. La primera (2017-2020), ja aprovada, és la que està en curs i està dotada amb 590 milions d’euros del pressupost ordinari de la UE. Es compta amb què els Estats membres complementaran aquesta xifra amb, com a mínim, 2.000 milions addicionals (procedents dels seus respectius pressupostos estatals). La segona etapa (2021-2027) està pendent d’aprovació i es proposa que estigui finançada amb 13.000 milions dels pressupostos de la UE, una xifra astronòmica. També en aquesta segona etapa es preveu que els Estats membres aportin 35.600 milions addicionals. Si finalment s’aprova aquesta segona etapa, s’haurà finançat la recerca, el desenvolupament de prototips, els assajos, la producció i l’adquisició de tecnologia militar. I s’hauran concedit a la indústria d’armament, entre 2017 i 2027, fins a 51.000 milions de subsidis europeus.

La major part d’aquests diners es canalitzarà com a subvencions que la indústria no haurà de reemborsar. És previsible que els Estats membres no acceptin d’incrementar substancialment les seves contribucions als pressupostos de la UE. Si és així, per poder finançar tot el programa militar, la UE haurà de redistribuir el seus pressupostos i desviar assignacions destinades a polítiques civils cap al fons de defensa.

Una de les raons adduides per la UE per posar en marxa aquest fons de defensa és la creació d’ocupació. Aquesta és una raó, si més no, discutible. Un estudi de 2007 de dos professors del Departament d’Economia de la Universitat de Massachussets avaluava els llocs de treball que es generarien si s’invertissin, als EUA, 1.000 milions de dòlars en sis àmbits distints: despesa militar, reducció d’impostos (que, segons els autors, implica un augment del consum privat), sanitat, educació, transport públic i construcció dirigida a l’ambientalització de les cases i reparació d’infraestructures. L’estudi està realitzat únicament des del punt de vista econòmic i no entra en cap consideració ètica o política.

El resultat és aclaparador. Invertir 1.000 milions de dòlars en qualsevol de les cinc alternatives civils genera més llocs de treball que una inversió igual en el sector militar. Les diferències no són menyspreables. Si la inversió es fes en el sector sanitari o de rehabilitació d’habitatges, es generaria un 50% més de llocs de treballs que en el cas d’invertir en el sector militar. Però si la inversió es fes en el sector educatiu o en el transport públic, es generarien, en cada un d’aquests sectors, més del doble de llocs de treball.

La Comissió no pot fer cap proposta legislativa ni subvencionar cap acció relacionada amb la política de defensa i seguretat, inclosos assumptes militars, ja que el Tractat de Lisboa de la UE (2007) va establir que les dues polítiques de la UE, la CFSP (Common Foreign and Security Policy) i la CSDP (Common Security and Defence Policy), quedarien sota control únicament dels Estats membres. Per eludir aquesta restricció, la Comissió Europea va presentar les seves propostes per subvencionar la R+D militar com a part de la seva política industrial, per a la qual sí té plena competència.

Aquest, però, no serà pas el primer cop que la UE destina diners a la indústria europea de seguretat i defensa. Uns quants anys enrere, el 2003, la Comissió Europea ja va establir un Grup de Personalitats en el camp de la recerca en seguretat, que incloïa 15 representants (sobre un total de 28 membres) de l’empresa armamentista i de centres que fan recerca militar. Alguns d’aquests representants de la indústria militar els trobarem, anys més tard, al GoP de 2015 sobre recerca militar que hem esmentat més amunt. El febrer de 2004 la Comissió ja incloïa la majoria de les recomanacions d’aquell GoP i anunciava el llançament d’una Preparatory Action on Security Research (PASR). El 2007 un ampli programa sobre recerca en seguretat, l’anomenat ERSP, fou integrat en el programa marc FP7 de recerca de la UE. L’ERSP es va allargar fins al 2014, incrementant-ne el pressupost.

No costa gaire relacionar aquestes noves polítiques de la UE amb el fet que, d’uns anys ençà, el sector de l’armament ha anat ampliant la seva producció cap a la tecnologia de seguretat i vigilància. A més d’avions o tancs de combat, actualment també fabrica radars, sistemes de detecció, dispositius de vigilància i d’identificació biomètrica, tecnologia destinada als murs fronterers, etc.

La indústria de defensa i seguretat europea s’està beneficiant ara ja de fons europeus i ho farà en el futur. Ara ja en rep per a la tecnologia associada a seguretat: murs fronterers, mecanismes de seguiment, reconeixement… I molt probablement rebrà en un futur immediat, si finalment s’aprova l’esborrany presentat per la Comissió, enormes subvenvions per desenvolupar tecnologia militar. A més, els resultats generats pels projectes d’R+D militar subvencionats per la UE seran de plena propietat de les empreses d’armament que rebin els fons.

Els pressupostos de la UE es nodreixen amb les aportacions dels Estats membres i, per tant, aquests contribueixen en aquestes subvencions europees a recerca i producció militar. Però no oblidem que, paral•lelament, cada un dels Estats membres té, dintre dels seus pressupostos estatals, partides destinades a defensa, una bona part a adquisició de la producció del sector de defensa i seguretat. És a dir, aquest sector industrial està rebent diners públics tant de la UE com de cada un dels Estats membres. A més, és previsible que la majoria dels Estats membres incrementin la seva despesa militar, entre altres raons, per complir el seu compromís adquirit a la cimera de 2014 de l’OTAN. De tot això es pot concloure que la despesa militar a Europa augmentarà de forma molt significativa durant els propers anys.

En una de les fases ja en curs del Defence Fund, es va aprovar una clàusula excepcional que excloïa el Parlament Europeu de la implementació del programa, amb l’excusa de la manca de temps. A l’esborrany de la regulació per al Defence Fund per a període 2021-2027, aquesta clàusula s’ha tornat a incloure, ara ja directament sense cap excusa. En definitiva, l’esborrany proposa que siguin únicament els Estats membres els que defineixin quines temàtiques seran prioritàries i com s’ha d’implementar el programa.

A la UE hi ha una voluntat clara d’augmentar la despesa militar. Hi ha contribuït, en bona mesura, la influència del sector de defensa i seguretat europea i els seus grups de pressió, que mantenen vincles estrets amb els líders amb poder decisori i amb funcionaris clau de la Comissió Europea. Aquest sector ha participat decisivament en el disseny del finançament, procedent de la UE, de la recerca militar i és el principal interlocutor i inspirador de la implementació d’aquest finançament.

A més, a l’esborrany de Regulació de l’European Defence Fund, es demana als Estats membres el compromís d’adquisició dels productes o la tecnologia resultants de la recerca finançada pel fons. És a dir, si finalment s’aprova aquest esborrany, la UE finançarà amb diners públics la recerca i amb diners públics es compraran els resultats de la recerca. I la propietat intel•lectual continuarà en mans de les empreses que se n’hauran beneficiat. Volem insistir en el fet que, probablement, part dels diners destinats al fons de defensa provindran de reduir les assignacions de programes civils. Si la UE pretén contribuir al benestar dels seus ciutadans i a la pau mundial, dedicar tants diners al sector militar és una de les pitjors opcions possibles.

Llegir l'article a El País.