Evolució i paper dels nens i nenes soldat en els conflictes armats

Els nens i nenes soldats suposen una de les cares més terribles dels conflictes armats. Sense tenir dades exactes Unicef calcula que hi ha uns 300.000 a tot el món, en un total de 20 països: Afganistan, Colòmbia, l’Iraq, Líban, Nigèria, Síria, Somàlia, Sudan i Iemen són alguns d’ells.

L’organització de les Nacions Unides per a la infància també defineix com nens i nenes soldat a aquells menors de 18 anys que hagin estat reclutats per una força bel·ligerant, hagin o no hagin portat armes, ja que són reclutats per a realitzar tot tipus de tasques com a espies, combatents, sentinelles o esclaus sexuals. En casos més recents també estan sent utilitzats com bombes per part de grups terroristes com Boko Haram a Nigèria. La franja d’edat d’integració dels nens en guerrilles i exèrcits va dels 5 als 15 anys.

Històricament i en diverses cultures tradicionals, la participació dels infants en les guerres s’ha donat o ha pres diferents formes, en algunes cultures no s’ha permès als nens participar de la guerra fins a 3 o 4 anys després de la pubertat, encara que sí podien ser ensinistrats i servir com a portadors d’armes dels considerats adults com per exemple durant l’Edat Mitjana. Quan no se’ls ha permès participar ha estat més per raons de tipus pragmàtiques que ètiques, ja que la força per manejar les armes i per a resistir la guerra s’ha considerat pròpia d’homes adults.

Al començament d’aquest segle ja tenim constància de l’ús de nens soldats tant en la Primera com en la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit alemany integra als seus joves a la guerra davant la imminent victòria dels aliats, la desesperació requeria de l’ampliació d’efectius fossin de l’edat que fossin, en un desesperat intent de salvar el III Reich de la destrucció, cosa que també va fer l’imperi japonès. Molts nens també van formar part de les resistències que van sorgir a Europa per combatre la invasió nazi, eren utilitzats principalment en tasques d’espionatge i sabotatge. Molts s’allistaven voluntàriament, probablement altament influenciats per l’aparell de propaganda desplegat per totes les parts.

Són diversos fenòmens els que fan que es produeixi un canvi notable en la percepció social que es té dels nens i nenes soldat. D’una banda, el nivell de destrucció sense precedents de les dues Guerres Mundials, que produiran grans canvis polítics i socials sobre la guerra que portaran a la comunitat internacional a l’actualització i ampliació dels Convenis de Ginebra en 1949, on els seus Protocols addicionals (1977) estipulen els nens i nenes una protecció especial, dret que no perden encara que pertanyin a alguna de les parts bel·ligerants2.

De l’altra, el desenvolupament dels mitjans de comunicació que dotaran d’un major coneixement a les societats modernes sobre les brutalitats que generen les guerres encara que passin a l’altra punta del món. Fet lligat al desenvolupament de moviments pacifistes i antimilitaristes que sorgeixen al llarg de tot el segle XX, que es refermen durant la segona meitat, que negaran la guerra com a instrument de resolució de conflictes i la d’assenyalar com una eina de poder i opressió. S’expandeix una visió critica cap a la guerra i especialment cap a la participació de menors en ella.

Finalment, serà l’estabilitat del model d’Estat-nació modern durant el segle XX, que en la teoria s’erigeix com a garant i protector de la societat i els seus membres, entre els quals es troben els nens i nenes, dels quals ha d’assegurar el seu benestar, entre les garanties per a la seva protecció es requereix que no siguin integrats en l’exèrcit fins a la majoria d’edat legal. Aquest paper de l’Estat modern no ha evitat que en molts conflictes entre Estats-nació consolidats s’utilitzin nens soldat, tot i que són les guerrilles i paramilitars els principals responsables de reclutar menors.

Encara que cap d’aquests tres fenòmens ha evitat que segueixin utilitzant-nens soldats en les guerres actuals, sí que ha ajudat a generar un consens internacional sobre el paper dels nens en les guerres com a col·lectiu que ha de ser protegit i amb dret a no ser reclutat ni utilitzat per a la guerra ni els conflictes armats.
Parlar de nens soldats també requereix reflexionar sobre el paper que tenen els menors en la seva societat, el seu paper en la guerra, els factors de reclutament i aprofundir en les seves causes, entre les quals es troba la pobresa, la inseguretat social i alimentària i les lluites de poder dels diferents grups armats.

Les qüestions materials en què viuen els menors són determinants a l’hora de facilitar el reclutament. Aquells que han perdut el seu primer cercle de protecció, és a dir, la seva família i la seva comunitat, o en la qual aquestes es troben desestructurades seran més fàcils de reclutar. Poden veure els grups paramilitars i exèrcits com una versió de la comunitat, en aquest cas armada, a la qual perceben com un segon cercle de protecció un cop perdut el primer o si el primer no proporciona la seguretat que el menor requereix. El sentiment de seguretat es troba reforçat mitjançant el mite de de les armes, que es converteix en una realitat quan a la zona es troben diversos grups enfrontats i, per tant, pertànyer a un grup armat i tenir una arma proporciona protecció tant a nivell psicològic com físic.

Al mateix temps entrar en un grup armat significa ser proveït de recursos bàsics, com menjar, allotjament i fins i tot un sou. Això passa tant de forma informal, accedint a un escamot o grup paramilitar, com formal, entrant en l’exèrcit regular de l’Estat ja que aquests prometen un sou i unes condicions estables que potser l’Estat no proporciona per altres vies de protecció als menors. Per als grups paramilitars, guerrilles i exèrcits, tots aquests factors, que tenen molt a veure amb la situació política i social de l’Estat i la protecció que aquest pot o està disposat a proporcionar a la societat en el seu conjunt, i als menors en particular, poden ser, i normalment així és, usats en benefici seu.

Els menors acaben convertint-se en una arma en si mateixos, amb menor capacitat per jutjar i calibrar les ordres, sense un desenvolupament vital suficient com per qüestionar l’ètica dels fets que se’ls planteja realitzar o amb una moral ja deformada per la violència. Es troben en un major estat d’indefensió ja que han estat desposseïts pels grups armats, o per la mateixa situació estructural de l’Estat, del seu cercle de protecció i dels seus drets propis com menor i com a agent social, passant a adquirir un valor en la societat pel paper que desenvolupen en la guerra.

L’impacte arriba a nivells psicològics profunds, ja que el desenvolupament personal és anul·lat per ser instrumentalitzat com una valuosa eina de guerra. L’evolució dels nens i nenes soldats es fa a través de la violència, havent d’afrontar sentiments que molts adults difícilment serien capaços de gestionar. El valor social que senten que tenen, ja debilitat pel seu paper com a agents de violència, s’anul·la completament quan són utilitzats amb fins sexuals, activitat que va lligada a l’esclavitud i l’explotació, el que fa que la seva recuperació i reintegració sigui molt més complexa del que ja de per si és.

És important parlar també de l’ús dels nens al terrorisme actual, un fenomen que cada vegada és més comú. Són convertits en nens i nenes bomba, o utilitzats per passar armes i explosius de contraban. Aquests ja van ser utilitzats pels Tàmils a Sri Lanka, encara són utilitzats per guerrilles colombianes i per Al-Qaeda o Boko Haram a Nigèria entre d’altres. La instrumentalització aquí és encara més radical, són directament utilitzats com a armes per les característiques que li són pròpies com a menor: no oferir resistència i una voluntat més mal·leable, un nivell més baix de sospita cap a un nen o nena, i que probablement té menys possibilitats d’entendre i qüestionar el que està passant.

Les raons per rebutjar l’utilització de menors per fer la guerra van fins i tot més enllà de legislacions i codis ètics socials, és un fet que té un enorme impacte en el desenvolupament futur del país ja que suposa generacions completes que hauran de superar els traumes de la violència, que han perdut la seva escolarització i que necessitaran anys per poder assolir nivells normals de vida i començar a construir i crear en el seu entorn. El reclutament de menors suposa un deute en el capital social d’un país, que es veurà estancat amb greus conseqüències socials i econòmiques. Els exèrcits regulars i els grups paramilitars estan hipotecant a la societat quan utilitzen a menors en el conflicte.

Hi ha una qüestió final que va més enllà quan parlem del reclutament, avui dia el reclutament legal obligatori en molts països s’estableix d’acord a una barrera d’edat que un cop traspassada ens diu que aquesta persona ja està preparada per participar en un conflicte armat, fet que és, si més no, qüestionable. Resulta difícil poder dir quan una persona està realment preparada per afrontar la guerra si no és per voluntat pròpia i tot i així, com hem vist, la voluntat es pot veure modulada pels factors externs d’inseguretat, comunitat, pertinença, situació material, propaganda i adoctrinament. El que sí podem afirmar és que com més petit és la persona, menys capacitat tindrà per saber el que està escollint, o més possibilitats tindrà de veure l’exèrcit com una salvació o una necessitat de pertinença i de protecció. Per tant, ni els factors d’edat ni de la voluntat són realment una justificació en aquells països on s’estableix una edat legal per al reclutament obligatori.

En qualsevol cas, el que és indubtable és que hem de protegir els menors de desenvolupar-se en un entorn de violència i d’ús de les armes, ja que són un col·lectiu amb drets propis al que s’ha de garantir el seu veritable valor social i el seu benestar, que està en construir i millorar el seu entorn representant el canvi que moltes societats necessiten i el nostre propi futur.

Llegeix l'article a la Revista Papers