La ciutat i la pau
La ciutat és un lloc d’encontre però també de violència. Aquest article repassa la violència tan generada per la guerra com les generades per les altres violències. Publicat a la revista Carrer de setembre de 2013.
Quan es parla de pau sempre es pensa en el seu antònim, la guerra, i no és del tot errat, perquè la guerra és la màxima expressió de la barbàrie humana i, quan es pateix, la població desitja que arribi la pau. Però que acabi la guerra no garanteix que arribi la pau, perquè la postguerra pot ser no tan cruenta, però pot ser igual de brutal per a la població que ha donat suport al bàndol vençut, perquè pot comportar molta revenja i repressió. Aquest ha estat el cas de moltes guerres recents, recordem l’ex-Iugoslàvia, Líbia…, o com la que va patir la població catalana i de la ciutat de Barcelona després de la guerra civil espanyola de 1936-39, que no solament havia sofert, entre d’altres patiments, els bombardejos de l’exèrcit facciós, sinó que posteriorment va patir les represàlies del nou règim militar-feixista que pretenien exterminar tots els vestigis, incloses persones, de l’etapa republicana. Fet que va comportar una brutal repressió amb judicis sense garanties, execucions sumaríssimes, assassinats, empresonaments arbitraris, tortures, deportacions. Repressió ideològica que va anar acompanyada de les seqüeles de por, angoixa, manca d’aliments, medicaments i altres productes de primera necessitat que va comportar moltes privacions i fam. Una etapa de violència molt cruenta que durà cinc llargs anys, de 1939 a 1944.
Passats aquests primers anys, però, la ciutadania va començar a viure amb certa pau. Però quina pau era aquella? Precària, perquè la por continuava estan molt present entre tots els seguidors del bàndol republicà que havien perdut la guerra; com també ho estava per a la nova generació que veia les seves aspiracions de llibertat d’expressió i associació amputades pel règim franquista. Però aquella dictadura volia presentar-se davant d’Europa i el món com un règim de pau i, el 1964, batejava els 25 anys de violenta dictadura amb l’eslògan “25 anys de pau”. Efemèride que els vençuts de la guerra civil visqueren com un sarcasme, una burla pels anys viscuts plens d’humiliacions. Per a aquella ciutadania havien estat 25 anys de pau? Segurament la majoria d’ells afirmarien que no, que, malgrat que s’havia acabat la guerra, no s’havia viscut en pau, perquè s’havia patit molta violència exercida de manera ferotge contra qualsevol mostra de llibertat o dissidència.
Perquè l’absència de guerra no prefigura viure en pau. La pau en el sentit modern –gràcies a Gandhi i després d’ell– està considerada com absència de violència i, en aquest sentit, cal haver eradicat no solament la violència directa que té en la guerra la seva màxima perversió, sinó també totes les altres violències, especialment l’estructural i la cultural. Que són les que impedeixen a la ciutadania haver abandonat tots els temors per poder gaudir de seguretat i pau.
Violència estructural que prové de les desigualtats entre persones per un ordre econòmic i social injust que impedeix cobrir les necessitats vitals: unes condicions adequades d’habitatge, nutrició́, sanitat, educació i ambientals; o que vulnera llibertats i drets essencials, com les de reunió i d’expressió; o que discrimina social o políticament de forma injusta. Violència estructural que és difícilment sostenible si no hi ha una justificació que la presenti com a normal, necessària, inevitable. És la violència cultural que s’exerceix des de la ideologia dominant i que es manifesta a través de l’educació reglada, els mitjans de comunicació, productes culturals o altres elements de l’univers simbòlic que legitimen diferents pràctiques violentes.
Violències personal, cultural i estructural que van estar molt presents i visibles durant tot el franquisme, que un cop acabada la dictadura, a partir de 1978, amb l’arribada de la democràcia, van rebaixar considerablement la seva virulència però que no van acabar de desaparèixer. Perquè si els drets de les persones es van ampliar, encara hi continua havent molta ciutadania que pateix privacions. Situem-nos a avui, després de l’arribada de la crisi econòmica del 2008. Com podem anomenar l’enorme retallada de drets de la ciutadania desencadenada pels nostres governs si no violència? Perquè els efectes són ben visibles: cues de gent en menjadors socials o recollint menjar en els bancs d’aliments; gent sense sostre o desnonats per impagaments d’hipoteques; augment de l’atur i joves obligats a emigrar per falta d’ocupació; limitació de drets als immigrants i actituds xenòfobes en alguns de governs municipals (Badalona, Vic, Manlleu, Salt…), quan no maltractaments als qui són tancats en Centres d’Internament (CIES) que semblen presons. Resumint, és tracta d’una enorme violència estructural contra els més desfavorits d’un sistema social manifestament injust.
O la violència cultural contra aquells que no pertanyen a la cultura oficial dominant. El tracte diferencial entre l’església catòlica i la resta de religions. Per exemple, com es justifica l’impediment de construir mesquites en centres urbans i enviar-les a polígons industrials? O adduir raons estètiques per no permetre la construcció de minarets i cúpules orientals argumentant que no formen part de l’arquitectura tradicional del país? O en altres àmbits, per exemple, tracte discriminatori en l’ocupació de l’espai públic urbà a les minories ètniques, religioses, moviments socials alternatius (okupes) o per orientació sexual (LGTB); tot plegat representa una manifesta marginació dels altres, els diferents, per fet de pertànyer a cultures minoritàries.
Recordem que, el concepte de ciutadania es va construir a partir de l’establiment de regles de convivència per a les polis. Regles que atorgaren drets als seus habitants i que obriren el pas a la democràcia. Democràcia que veiem com avui està en un clar retrocés, perquè amb l’excusa de la crisi econòmica s’estan manllevant drets en tots els àmbits econòmics, socials i polítics. Drets democràtics que tants sacrificis havia costat construir i que ara estan desapareixent.
Aleshores es pot afirmar que, en les nostres ciutats, avui, malgrat que no es pateix el sofriment de la guerra, ni la repressió d’una dictadura política, no es viu en pau. Perquè la pau és un estament superior que només s’aconsegueix amb un ple desenvolupament de justícia social i drets humans per a tota la ciutadania sense cap discriminació, és a dir, sense cap violència. En aquest sentit, la Pau s’agermana amb la resta d’utopies socials que busquen la igualtat.
Compartir
Publicacions Relacionades
