La guerra d’Ucraïna: responsabilitats asimètriques

La guerra d’Ucraïna: responsabilitats asimètriques

He de reconèixer el meu error en considerar que Vladimir Putin no gosaria envair militarment Ucraïna i iniciar una guerra, pel fet que els interessos de Rússia es veurien seriosament afectats per la interdependència econòmica que manté amb Europa occidental, especialment pel subministrament de gas i petroli rus.

La invasió d’Ucraïna s’ha de condemnar sense pal·liatius. Una intervenció militar que representa una violació del dret internacional i de la Carta de les Nacions Unides, i que alhora demostra l’ànim imperialista de Putin, quan recentment ha intervingut militarment a favor de Kazakhstan i recolzat Bielorússia davant les protestes de la població civil contra els governs autoritaris dels dos països.

Però en nom de la veritat, l’actual invasió d’Ucraïna per part de Rússia tampoc no excusa de responsabilitats dels Estats Units i l’OTAN. D’una banda, perquè la revolta o revolució de l’Euromaidan de l’octubre del 2014, duta a terme pels partidaris d’integrar-se a la Unió Europea i a l’OTAN i qualificada per alguns analistes de cop d’Estat, va tenir el suport dels EUA i Alemanya per enderrocar el govern de Ianukóvitx d’orientació pro russa, però elegit a les urnes. Fet que va desencadenar la revolta de les províncies del Donbass, Donetsk i Luhansk, i de la península de Crimea de població majoritàriament russa, les dues primeres recolzades militarment per Rússia i Crimea annexada pel fet que aquesta és de vital importància estratègica per a Rússia, ja que allà, al port de Sebastopol, l’armada russa té accés a la Mediterrània.

Però també hi ha raons per responsabilitzar, a més del Kremlin, els EUA i l’OTAN de la crisi actual a Ucraïna. Cal mirar enrere i recordar que el novembre de 1990, es van reunir a París tots els països membres de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia a la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa que va donar pas al naixement de l’OSCE que va reunir 56 països, tots els d’Amèrica del Nord, Europa i Àsia Central, i que va tenir com a objectiu la seguretat i la prevenció de conflictes d’aquesta gran àrea. Una Conferència que va promulgar la Carta per a una Nova Europa, que va generar moltes esperances, ja que posava fi a la guerra freda amb un conjunt de mesures de desarmament i de cooperació entre tots els estats membres sense excepció. Entre les més apreciades,la signatura del Tractat de Limitació de Forces Convencionals a Europa (CFE) que reduïa substancialment el militarisme en sòl europeu.

Com també cal recordar, que molts dels estats de la comunitat internacional que avui denuncien -amb raó- a Rússia per aquesta agressió, no ho van fer quan el 1999 també l’OTAN va violar el dret internacional bombardejant Sèrbia i avalant la independència unilateral de Kosovo. Violació que el 2003 va repetir els Estats Units a l’Iraq amb l’ajuda de diversos països, entre d’altres Espanya, que es van coaligar per envair aquell país i imposar un govern titella al servei dels EUA.

Posteriorment, després de la desintegració de l’URSS el 1991 i la desaparició del Pacte de Varsòvia, a Roma es reunien els estats membres de l’OTAN per discutir sobre el futur de l’Aliança. Allà les esperances es van convertir en frustració, ja que en lloc de dissoldre’s, l’OTAN va buscar nous perills per justificar-ne la continuïtat. En aquesta cimera, els estats membres van decidir de manera unànime la continuïtat de l’OTAN buscant una nova identitat de seguretat i defensa. Definida de forma definitiva a la Cimera de la celebració del 50è aniversari del naixement de l’OTAN, a Washington, l’abril de 1999, on es va adoptar el denominat Nou Concepte Estratègic (NCE), i que enterrava de manera definitiva les esperances posades a la Carta de París del 1990, ja que l’OTAN s’erigia com a organisme polític militar amb la missió de salvaguardar la seguretat dels països membres davant de qualsevol perill que amenacés el model polític i econòmic occidental, és a dir, el liberal-capitalista. Model que va ser reconfigurat a la posterior cimera de Lisboa de caps d’Estat de novembre de 2010, on es va actualitzar la NCE, amb una característica de gran importància, el pas de l’OTAN d’organització defensiva a ofensiva i així poder actuar fora de la zona de cobertura tradicional de l’Atlàntic Nord per fer-ho a qualsevol lloc del planeta.on es va actualitzar la NCE, amb una característica de gran importància, el pas de l’OTAN d’organització defensiva a ofensiva i així poder actuar fora de la zona de cobertura tradicional de l’Atlàntic Nord per fer-ho a qualsevol lloc del planeta.on es va actualitzar la NCE, amb una característica de gran importància, el pas de l’OTAN d’organització defensiva a ofensiva i així poder actuar fora de la zona de cobertura tradicional de l’Atlàntic Nord per fer-ho a qualsevol lloc del planeta.

Tota aquesta reconversió de l’OTAN va anar acompanyada d’una contínua expansió cap a les fronteres russes incorporant múltiples estats de l’antic bloc de l’URSS, un incompliment dels pactes, encara que no escrits, entre George Bush i Gorbatxov del 1990. Posteriorment, els EUA van trencar el Tractat ABM de míssils antibalístics signat amb l’URSS, i va instal·lar l’Escut Antimíssils compost de radars a la República Txeca i bateries de míssils a Polònia i Romania amb la missió de detectar atacs amb míssils contra els EUA, la qual cosa va irritar el Kremlin i que va desembocar en què Putin respongués instal·lant bateries de míssils a Kaliningrad i modernitzant el seu arsenal nuclear i anunciant la posada en marxa de nous míssils hipersònics capaços de traspassar aquest Escut sense ser detectats. És a dir, s’iniciava una nova carrera d’armaments a causa de l’agressiva política duta a terme pels Estats Units en complicitat amb l’OTAN.

Un cop iniciada la invasió i la guerra a Ucraïna, els països membres de la UE haurien de jugar un paper molt més rellevant i activar totes les seves capacitats diplomàtiques perquè es posi fi a les operacions militars de totes les parts, reclamant el respecte al dret internacional per poder tornar a restablir el Tractat de Minsk II o un altre similar que contempli un alto el foc i així poder avançar en el camí de garantir la seguretat i la pau a la regió. També donant garanties a Rússia que Ucraïna i Geòrgia o altres països de l’entorn rus no s’incorporessin a l’OTAN, per poder reconduir el conflicte per la via diplomàtica.

Per fer possible la pau la solució no prové de l’ús de la força militar, ja que la violència armada (la guerra) mai no resol en la seva totalitat els conflictes i, per contra, els enquista fent possible el seu renaixement posterior. La pau només es pot aconseguir a través del diàleg i la negociació. Aquest és el camí que ara cal intentar per trobar una sortida a la guerra a Ucraïna.

Com acabarà el conflicte amb Rússia és arriscat de vaticinar, però cal esperar el pitjor: un enfortiment de l’OTAN que derivarà en un militarisme més gran i augment de la despesa militar a Europa i el món; una dependència política militar més gran d’Europa dels Estats Units; la divisió entre Europa occidental i Rússia i els països que estiguin sota la seva òrbita; una possible divisió mundial en dos grans blocs, l’occidental dirigit pels Estats Units i l’oriental entre Rússia i la Xina. Un panorama terrorífic per a la pau.


  Llegiu l'article complet a Públic

Publicacions Relacionades
 01/03/2022


Linia de recerca :
Publicat en Públic, el 01/03/2022
Ja pots consultar el programa i inscriure't a les Jornades Anuals del Centre Delàs!