L’esquerra i la violència als carrers

L’esquerra i la violència als carrers

Les recents manifestacions contràries a la sentència a Pablo Hasél que van tenir lloc a diverses ciutats espanyoles, en les quals alguns grups van recórrer a la violència destruint mobiliari urbà, i a Barcelona, assaltant comerços i cremant un cotxe policial amb una persona dins, han fet córrer rius de tinta a nombroses publicacions. Que la denúncia i condemna d’aquests actes vingui dels mitjans de l’establishment no  estranya ningú, però el que sí que és sorprenent és que alguns mitjans alternatius i d’esquerres minimitzin o fins i tot justifiquin aquestes violències, perquè denota que continuen somiant que amb elles es poden aconseguir canvis socials.

Això mateix ja va passar a Catalunya amb els incidents posteriors a la sentència contra polítics independentistes a l’octubre del 2019. Aleshores no van ser només alguns mitjans alternatius, sinó que també ho van fer mitjans pròxims o controlats pel Govern de la Generalitat els que van minimitzar la violència dels manifestants que destruïen mobiliari públic i privat que protestaven per la sentència (que personalment jutjo com a desproporcionada) i responsabilitzaven de la violència que es va desencadenar a la policia catalana (Mossos d’Esquadra).

Per injustes que semblin les decisions d’un govern, per arbitràries que siguin les lleis que aprovi el sistema legislatiu, o per desproporcionades que siguin les condemnes del sistema judicial, en cap cas justifiquen que es recorri a la violència per demostrar el rebuig a aquestes decisions, i això és així per una qüestió fonamental: la violència només engendra més violència i aquest camí només desemboca en una situació de caos que implicarà una retallada de drets i llibertats per a la ciutadania i engendrarà un estat més autoritari. A més, per molta violència que desencadenin els manifestants, qui té més mitjans per exercir-la sempre serà l’Estat. per allò de que en té el monopoli, atorgat pel contracte social amb el qual s’ha dotat la població per a la convivència.

Això és així en un sistema més o menys democràtic com l’espanyol, que és sens dubte molt millorable, perquè existeixen importants llacunes en drets i llibertats com les que criticaven els manifestants pels casos de les sentències sobre Pablo Hasél: limitació a la llibertat d’expressió; o als polítics independentistes catalans per unes causes (rebel·lió i sedició) difícils d’admetre, doncs, d’acord amb el que pensen molts juristes, no existien, encara que sí la desobediència a la llei, que òbviament no comportava condemnes tan altes com les que es van imposar.

L’argument principal dels qui justifiquen la violència física per l’existència d’una violència estructural que pateixen de manera molt especial aquells que s’han vist desnonats del sistema és arbitrari, doncs, encara que tinguin tota la raó per recórrer a tots els mitjans possibles de protesta, en cap cas poden desacreditar les seves accions recorrent a la violència. Primer, perquè la societat en general rebutja la violència i qui l’exerceix perdrà el suport que necessita per aconseguir les seves reivindicacions; segon, perquè si es justifica, hauríem d’admetre que el camí per aconseguir una societat més justa és la d’anar repartint trompades a tort i a dret; i tercer, perquè el camí de la violència només desemboca en règims autoritaris, perquè de la violència no sorgeix mai el poder (Hannah Arendt entre altres), sinó que aquest només sorgeix de la democràcia.

Així, després de la crisi financera del 2008 i ara la que ha que té lloc amb la pandèmia de la Covid19, que han infringit molt de patiment als qui s’han quedat sense feina, han perdut els seus habitatges i que molts joves vegin les seves esperances de futur frustrades, és lògic i necessari que es llancin al carrer a protestar per exigir al Govern que vetlli per ells i trobi sortides a la seva situació. Però no és la utilització de la violència la que promourà canvis socials, sinó al contrari, els desprestigiarà i els farà més difícil aconseguir resultats positius.

L’ús de la violència per aconseguir societats més justes i emancipades de les violències estructurals no ha donat bons resultats. A la vista està el rotund fracàs de totes els grups i guerrilles armades, que en el segle passat van tenir lloc a molts llocs (a Espanya també), i com van fer retrocedir a les esquerres als països en què aquests grups armats van pretendre instaurar règims admetent la màxima que el poder sorgeix de la punta del fusell. I en aquells llocs en què van aconseguir arribar al poder, van instaurar règims autoritaris, en els quals, sota l’excusa de reprimir als opositors, es retallaven els drets i llibertats de tota la població.

L’esquerra hereva del pensament de Marx hauria de reflexionar sobre les conseqüències d’haver donat suport a revolucions armades com a motor de la història. Cal acabar amb aquest pensament que banalitza la violència i escoltar les moltíssimes veus que adverteixen que el poder només sorgeix de la democràcia i mai de la violència.


  Llegeix l'article sencer a Públic

 23/03/2021


Linia de recerca :
Publicat en Públic, el 22/03/2021
Destaquem: Nova webapp Pacifistapp per estar connectada a l’actualitat del pacifisme, el desarmament i la desmilitarització!