“La Marañosa”, un nom simpàtic per a una instal·lació perversa

“La Marañosa”, un nom simpàtic per a una instal·lació perversa

En els últims mesos hem assistit a un tortuós i enganyós debat sobre l’ús, indiscutiblement repudiable, d’armes químiques en la llarga i dolorosa guerra civil siriana.

S’han aixecat diverses veus que, sense estar lliures de pecat, han llançat pedres contra el règim d’Al-Assad, l’oposició siriana, grups terroristes, suposats finançadors… arribant a l’amenaça d’una intervenció militar ni més ni menys que per part de Barack Obama, premi Nobel de la Pau l’any 2009. Finalment, el govern sirià ha reaccionat i el setembre del 2013 va sol·licitar el seu ingrés a l’OPAQ (Organització per a la Prohibició d’Armes Químiques). A principi d’octubre, inspectors de l’OPAQ i de l’ONU van iniciar el procés de verificació del desmantellament dels arsenals químics. Finalment, el 28 d’octubre de 2013 la Convenció contra les Armes Químiques va entrar en vigor a Síria, que va esdevenir l’Estat membre número 191.

Així, doncs, podem dir que, davant la bel·licositat d’Obama, va triomfar l’opció de negociar i entaular un procés de pau, entre totes les parts del conflicte, orientat a la recerca d’una solució pacífica.

Però, realment tots els estats signants de la CAQ estan lliures de pecat per llançar pedres? A hores d’ara és molt coneguda quina ha estat l’activitat “químicomilitar” d’alguns països signants: per exemple EUA, Anglaterra, França i al seu dia Alemanya produeixen, utilitzen, emmagatzemen i venen armament químic. Però està Espanya lliure de culpa? Doncs no. Entrem en l’assumpte.

El 23 d’agost de 1993, el diari El País sorprenia l’opinió pública amb una inquietant informació: “L’Exèrcit posseeix una planta dissenyada per fabricar armes químiques a només 14 quilòmetres de Madrid”.

La nota periodística recollia l’estupor causat al Ministeri d’Afers Exteriors (sent ministre el socialista Javier Solana) en conèixer el contingut del document tramès pel Ministeri de Defensa (ministre Julián García Vargas, també socialista) que considerava “planta de producció d’armes químiques” el Complejo  Militar de La Marañosa, situat dins del Parc Regional del Sud-est zona de reserva integral -en el municipi de Sant Martin de la Vega (14.189 habitants).  

Aquest document era, ni més ni menys, que l’esborrany de la declaració que Espanya, com a signant el 13 gener de 1993 (amb el primer govern presidit per Felipe González) de la Convenció d’Armes Químiques (CAQ), havia de presentar per complir amb l’obligada verificació  internacional. Després d’anys d’ocultació, l’esborrany desvetllava un dels secrets més ben guardats de l’exèrcit espanyol desmuntant la doctrina “oficial” segons la qual, Espanya mai no havia produït ni utilitzat armament químic ni preveia fer-ho. No obstant això, aquest esborrany va ser retocat desapareixent la qualificació de fàbrica d’armes químiques i requalificant La Marañosa com un “laboratori d’investigació en agressius químics per al desenvolupament de sistemes de protecció i efectes mèdics”. Malgrat aquesta correcció, ja va ser impossible seguir ocultant que, a la guerra del Rif, l’exèrcit espanyol va utilitzar sistemàticament des 1921 a 1927 armament químic (fosgens, cloropicrina i, sobretot, iperita i gas mostassa). D’altra banda, rigoroses publicacions d’autors locals i estrangers aparegudes a final dels 90 i inici del 2000, van revelar que, inicialment i després de la terrible derrota d’Ammal, Alemanya va vendre armament químic, provinent dels seus sobrants de la Primera Guerra Mundial, a l’exèrcit espanyol. Posteriorment i comptant amb la imprescindible assessoria també alemanya, Espanya passaria a fabricar-lo directament gràcies a la construcció, el 1923, de la primera fàbrica espanyola d’armes químiques. On? A La Marañosa, el complex militar que, al principi, va ser batejat com Fàbrica Alfons XIII en reconeixement al demostrat entusiasme del monarca per aquest tipus d’armament.

Setmanes després i davant l’enrenou organitzat, el 10 de setembre de 1993, el rotatiu El País tornava a abordar l’assumpte, ara amb un titular tranquil·litzador “Marañosa no fabrica armes químiques”. En la breu nota s’informava que el Ministeri de Defensa havia obert als mitjans de comunicació les portes del “Centre d’investigació” de La Marañosa per deixar clar, d’una vegada per totes, que allà no es fabricaven armes químiques. Es precisava que les instal·lacions ubicades al Complejo Químico Militar de La Marañosa corresponien a la Fàbrica Nacional La Marañosa (la que va produir les armes químiques utilitzades en la guerra del Rif, que les va fabricar sota els auspicis dels militars nazis fins acabada la Segona Guerra Mundial, i que continua tractant amb substàncies químiques -Agent VX o el gas mostassa- com a part de la investigació per a la fabricació d’equips de protecció per a atacs químics i de NBQ); el Laboratorio Químico Central de Armamento, creat el 1952 (és a dir, centre d’investigació d’armament nuclear, biològic i químic) 1952; un Polígono de Tiro i una Galeria de Experiencias  (realment un museu de màscares de gas). La nota periodística concloïa amb un curiós  comentari: “L’última creació del centre és una màscara antigàs que permet beure mentre es porta posada…”

Però obrir les portes de La Marañosa als mitjans de comunicació per intentar tranquil·litzar la població no va impedir que, ja des de 1993, diversos grups antimilitaristes del sud de Madrid desenvolupessin una argumentada i sòlida denúncia del complex químicomilitar exigint el seu desmantellament i la seva posterior reconversió en una infraestructura civil d’utilitat social. Han estat diversos els col·lectius i organitzacions que s’han anat sumant fins a conformar, el 1994, la Plataforma Contra el Complejo Químico Militar de La Marañosa, que ha protagonitzat creatives   mobilitzacions com les Marxes que es van iniciar el gener del 1994 coincidint amb el dia internacional de la No-violència, i també amb la rigorosa edició de documents i materials  informatius.

Tornant a les armes químiques, Espanya, el gener de 1993, sota la presidència de Felipe González, va signar la Convenció d’Armes Químiques (CAQ) i l’agost de 1994 va ratificar la seva adhesió. La CAQ va entrar en vigor el 1997, creant-se l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAG) a la qual Espanya es va integrar ja sota govern del Partit Popular. En aquest mateix any, el 12 de maig, el govern presidit per José Maria Aznar va regular, mitjançant un Reial decret, la composició i funcions de l’Autoritat Nacional per a la Prohibició de les Armes Químiques (ANPAQ) i, un mes després, va establir la Representació Permanent d’Espanya a l’OPAQ.

Passats un parell d’anys, el 20 de desembre de 1999, s’aprovava mitjançant la Llei 9/99 la normativa espanyola per al compliment de les obligacions derivades de la CAQ amb relació al control de substàncies químiques susceptibles de desviament per a la fabricació d’armes químiques. Per a la seva verificació es va triar el LAVEMA (Laboratorio de Verificación de La Marañosa), laboratori militar que forma part de la Unitat de Defensa Química de l’actual Institut Tecnològic La Marañosa (ITM) que, segons informa la seva pàgina web, és “el principal organisme d’I+D del Ministeri de Defensa”.

Així, doncs, què és l’Institut Tecnològic de La Marañosa (ITM)? Doncs és el resultat de l’opció de potenciar la I+D en el sector de defensa, donant suport al Ministeri de Defensa en les necessitats requerides pel Plan Nacional de Investigación, Desarrollo Tecnológico e Innovación (I+D+i).  

Com s’ha indicat, el Complejo Químico Militar de La Marañosa estava situat en uns terrenys que, segons la Llei 6/1994 de 28 de juny, pertanyen al Parc Nacional del Sud-est de Madrid que comprèn “els terrenys entorn als eixos dels cursos baixos dels rius Manzanares i Jarama”. En la mateixa llei s’estableix un règim jurídic especial “la finalitat del qual serà la protecció, conservació i millora dels seus recursos naturals”.

Malgrat que la línia argumental de la llei defensa la “imperiosa necessitat de preservar aquest territori, evitar la seva degradació produïda per l’activitat industrial, la inadequada explotació dels recursos naturals i factors derivats del seu caràcter periurbà, etc., la disposició setena sanciona que per interès de la defensa nacional, es mantindran les instal·lacions, usos i activitats militars existents en l’àmbit geogràfic d’aquesta llei”. Per tant, el complex químicomilitar no es mou de lloc. En aquest complex, la Fàbrica Nacional La Marañosa, segons resa la web del Ministeri de Defensa, es dedica “a la I+D en el camp d’artificis, municions i NBQ. Intervé de forma directa en tots els programes nacionals de desenvolupament i homologació de nous sistemes d’armes i municions, que requereixen la realització de diferents assaigs en el Camp de Tir. Participa en diversos fòrums nacionals internacionals: Grup OTAN i el programa EUCLID promogut per la UEO per enfortir la cooperació industrial, tecnològica i científica en el sector europeu de defensa sobre temes de NQB (armament nuclear, químic i biològic)”.

Amb el temps el Ministeri de Defensa, per la decisió d’ampliar la seva capacitat d’investigació científica i desenvolupament tecnològic, valorarà insuficientment el potencial de servei del Complejo Químico Militar de la Marañosa. Conseqüentment, el Ministeri de Defensa, amb Federico Trillo al capdavant, aprovarà, ja l’any 2001, l’ampliació del complex. El mes de novembre de 2012, sortirà a concurs “l’elaboració del projecte d’urbanització de l’Institut Tecnològic de La Marañosa (ITM)”, mancant l’obligat estudi de viabilitat ambiental que, segons la llei, ha d’emetre la Junta Rectora del Parc, ja que en el seu Article 27 explícita la prohibició de la “realització d’obres o moviments de terres que modifiquin la morfologia, els cursos i el règim d’aigües, en els termes i amb les excepcions que s’estableixin en el Pla Rector d’ús i gestió o en les actuacions a què es refereix la disposició addicional segona, l’objectiu de la qual és la restauració del medi natural”.

Caldrà esperar un parell de mesos perquè Defensa esmeni el seu procedir i sotmeti el seu pla a la Junta Rectora del Parc per obtenir-ne el consentiment. Segons informava el rotatiu El Periódico, la Junta d’aquesta reserva natural es reuní el 14 de gener de 2003 sota la presidència del conseller de Medi Ambient de la municipalitat madrilenya. En aquesta reunió el conseller no va presentar l’expedient amb les obres a realitzar sinó una succinta explicació de les obres de demolició i construcció d’algunes instal·lacions. Per majoria dels seus membres, la Junta es va manifestar a favor de la proposta d’ampliació.

Sabem que “esperant t’hi pots florir “, però el refrany no s’aplica per a Defensa ja que el 13 de febrer de 2003, després de només un mes d’aconseguir l’informe de viabilitat, s’adjudicava la quantitat de 269.000 euros per a l’elaboració del projecte d’urbanització de l’ITM i iniciant les obres de demolició de la Fàbrica Nacional La Marañosa per poder construir posteriorment el nou campus tecnològic. Tal com informava El Periódico del 15 de maig del mateix any “El Ministeri de Defensa ha decidit instal·lar el seu gran centre de guerra química, nuclear i bacteriològica (NBQ), així com laboratoris d’armament convencional de l’Exèrcit de Terra i de l’Armada, en un espai natural protegit. […] Aquests centres militars realitzen aplicacions tan diverses com la investigació d’armes químiques i bacteriològiques, el mesurament de l’armament convencional […]. Es tracta d’activitats d’alt risc, classificades com a secret”, així, doncs, en el nou enclavament militar, igual que passava a la Fàbrica Nacional La Marañosa “se seguirà treballant amb agents químics, s’experimentarà amb productes biològics i es provaran sistemes de detecció i descontaminació química i nuclear”.

Curiosament, a partir del 2004 en què s’inicien les obres de demolició i fins a la creació oficial del Centre, es produiran un parell d’incendis a l’àrea, un per any. Aquests “accidents” van obrir la porta a la requalificació dels terrenys del parc afavorint la seva concessió per a les obres d’infraestructura. Mai no es van aclarir els fets.

Un altre fet significatiu, coincidint amb l’inici de les obres, serà la sol·licitud realitzada pels responsables del centre armamentístic, a l’Entitat Nacional d’Acreditació de llicència per utilitzar productes químics considerats per l’OPAQ productes d’alta perillositat. Cal concloure que si es va demanar llicència d’ús va ser perquè, lògicament, es preveia utilitzar-los. Lamentablement la llicència els va ser concedida.

Serà el 13 de novembre de 2006, quan el ministre de Defensa José Antonio Alonso disposarà, mitjançant Ordre Def/3537/2006, la creació oficial de l’Institut Tecnològic La Marañosa materialitzant les indicacions del Pla Director de Recerca i Desenvolupament que assenyalen la conveniència de crear un únic Centre Tecnològic sota la dependència de la Direcció General d’Armament i Material que integri i englobi les funcions que realitzaven els centres següents: Polígon d’Experiència de Carabanchel; Taller de Precisió i Centre Electrotècnic d’Artilleria; Fabrica Nacional de la Marañosa; Centre d’Investigació i Desenvolupament de l’Armada -del qual depèn el Centre d’Avaluació i Anàlisi Radioelèctric-; Laboratori Químic Central d’Armament i el Centre d’Assajos de Torregorda. L’Ordre conté una única disposició transitòria: tots els centres continuaran funcionant, amb total normalitat, en els seus actuals emplaçaments fins “que no s’aprovi la relació de llocs de treball i no s’habiliti les infraestructures i equipaments necessaris de l’Institut Tecnològic de La Marañosa”.

Després de cinc anys d’espera i d’alguns retards en la construcció i condicionament, finalment el 16 de febrer de 2011 el Príncep d’Astúries i la ministra de Defensa Carme Chacón, acompanyats d’altres càrrecs civils i militars, inauguraven l’Institut Tecnològic. Segons la ministra “l’ITM està cridat a ser un centre de referència internacional en recerca militar i tecnologies de la Defensa. Millorarà l’eficàcia de les Forces Armades, reforçarà la protecció de militars i ciutadans, i potenciarà desenvolupaments que després podran aplicar-se en el món civil”. L’ITM compta amb 11 edificis temàtics d’uns 44.000 metres quadrats, 118 laboratoris organitzats en set àrees especialitzades i una plantilla de 8.000 persones entre treballadors i investigadors civils i militars. El seu cost final ha assolit la xifra de 80 milions d’euros (superant significativament els “aproximats 50 milions d’euros”, segons es calculava a la Revista Española de Defensa de maig de 2004). Segons la web de l’ITM, les set àrees tecnològiques són: Armament, Electrònica, Metrologia i Factor Humà, Defensa Nuclear, Biològica i Química (NBQ) i Materials, Optrònica i Acústica, Plataforma i Tecnologies d’informació, comunicacions i simulacions (TICS). Ningú no negarà que els dos últims governs del PSOE han mostrat cura a potenciar la I+D militar.

Tornant al motiu inicial d’aquest treball: les notes oficials poden desmentir el que vulguin, poden plantejar que La Marañosa no va produir ni produeix armament químic, però això no respon a la veritat. Investigar en Defensa NBQ suposa experimentar mitjançant activitats d’alt risc i normalment sota secretisme oficial. Activitats que impliquen l’emmagatzematge, maneig de substàncies químiques i biològiques així com l’experimentació -encara que sigui en laboratori i en dosis moderades- per a la fabricació d’equips de protecció eficaces davant hipotètics atacs amb armes químiques i NBQ. A més fabriquen material antiavalots, com gasos lacrimògens, pots de fum, gasos tots ells que afecten el sistema nerviós. Seria llarg el llistat d’artefactes perversos que l’ITM té capacitat de produir: a més dels relacionats amb la defensa NBQ, també explosius, coets i míssils, armament i municions de tots els calibres, artilleria de campanya, morters, armes antitancs, armament naval i un llarg etcètera.

Per si queda alguna escletxa de dubte sobre la fabricació experimental d’armes químiques i el seu ús per a investigació militar, cal afegir que el 8 de setembre de 2011, mesos després de la inauguració del nou Institut Tecnològic i dos mesos abans que Mariano Rajoy assumís la presidència del govern, el Consell de Ministres va aprovar el Reial decret 1237/2011 que “estableix l’aplicació de les exempcions, per raons de defensa, en matèria de registre, avaluació, autorització i restricció de substàncies i mescles químiques”. Sens dubte, un bon regal de comiat de la ministra Carme Chacón, en línia amb la seva generosa actuació al capdavant del Ministeri de Defensa.

M. Gabriela Serra
* Vegeu, entre altres, les obres de: Rudibert Kunz i Rolf-Dieter Müller. Gas verinós contra Abdelkrim. 1990; Juan Pando Despierto. Història secreta d’Ammal. 1999; Ignacio Hidalgo Cisneros. Canvi de rumb. 2001; Sebastian Balfour. Abraçada mortal.



 18/12/2013

Linia de recerca :
Destaquem: Nou mapa interactiu sobre la militarització de fronteres!