La religió, combustible de conflictes
La religió és utilitzada en diferents conflictes com a argument per justificar la violència, quan totes les religions tenen un clar missatge de pau.
La Religió i la violència haurien de ser elements oposats en totes les religions, però els conflictes armats dels últims anys amb embolcall i narrativa religiosa s’obstinen a fer-nos pensar el contrari.
Recordem l’antiga Iugoslàvia, on els croats catòlics, els serbis ortodoxos i els bosnians musulmans es van enfrontar mitjançant les armes, i van cometre actes de lesa humanitat i crims de guerra entre ells. El projecte polític croat, serbi o bosnià que els va portar a la guerra no era religiós, no va ser una guerra contra infidels, no va ser una guerra d’aquells que creuen que tenen la veritat divina i consideren a el “altre” com un infidel a combatre o a convertir-se. No va ser una guerra de religió o guerra religiosa. L’element religiós o l’element identitari ha estat essencial per configurar la identitat dels grups enfrontats violentament i on la religió ha jugat el rol de generar un enemic en aquell que professa una religió diferent.
El mateix podem observar en el que està passant a Orient Mitjà quan les comunitats enfrontades són xiïtes, sunnites, alauitas, drusos, wahabí, Germans Musulmans i altres fraccions de les dos grans corrents xiïta i sunnita. Darrere d’aquests enfrontaments hi ha un projecte polític i econòmic, hi ha una lluita geopolítica per tenir un major poder regional, per exemple, entre Iran i Aràbia Saudita, però les elites enfrontades utilitzen l’element religiós per legitimar l’ús de la violència i de la guerra.
El factor religiós és essencial per generar la identitat de grups enfrontats, l’excepció la trobarem en el cas dels kurds, on la identitat ètnica s’ha situat per sobre de la identitat religiosa; 98% dels kurds a l’Iraq s’identifiquen com a sunnites i el 2% com a xiïtes; a Iran els kurds estan dividits en parts iguals entre sunnites i xiïtes. En haver posat la identitat ètnica per sobre de la identitat religiosa, el programa polític kurd pot tenir com a nucli central de la seva reivindicació una major autonomia o la independència de l’Iraq, Iran, Turquia o Síria, és a dir, convertir-se en un Estat independent.
En un altre terreny, tenim la persecució religiosa en el si de molts països, situació que ha empitjorat en els últims anys, incrementant-se el nombre de refugiats per motius religiosos. En qualsevol lloc del món milions de cristians, musulmans, hindús i fidels d’altres religions han estat forçats a abandonar les seves llars i el seu país per raons religioses. Hi ha comunitats senceres que han desaparegut del seu espai geogràfic tradicional i es troben en diàspora, llocs com Sudan, República Centreafricana, Nigèria, Síria o l’Iraq, entre uns altres, ha estat i està sent la norma. En un grau d’intensitat inferior tenim molts països on les minories religioses sofreixen hostilitats i violència per part de les comunitats religioses majoritàries; per exemple, a Sri Lanka, de majoria budista, els monjos van atacar centres de culte musulmà i cristià; o a Egipte, de majoria musulmana, s’han atacat temples de l’església copta o negocis de cristians.
D’aquesta pràctica de la violència no hi ha religió que se salvi tant de patir-la com de practicar-la. Un terç de la població mundial viu en països on les restriccions governamentals sobre les religions o les hostilitats socials relacionades amb la religió han anat augmentant en els últims 20 anys, incrementant-se la vulnerabilitat de les minories religioses en molts països.
Els temps en què es parlava de la religió com l’opi del poble han passat a la història. Els conflictes actuals que han tingut lloc en l’ex Iugoslàvia i tots els conflictes d’Orient Mitjà ens fan pensar més aviat en el contrari, ens fan pensar en la religió com a combustible dels conflictes polítics. Avui dia grups políticament oposats, que busquen el poder polític o el control territorial, recorren a la religió per formar identitat de grup, per forjar imatges d’enemics, per mobilitzar als seguidors i fins i tot per provocar actes violents contra els grups oposats.
La gran contradicció radica que para molta gent la violència és un acte èticament intolerable, molts creients musulmans o cristians consideren que el seu llibre sagrat no justifica la guerra ni la violència; però aquells que practiquen la violència tendeixen a maquillar els seus actes, a legitimar-los i utilitzen la religió i els llibres sagrats per justificar els seus actes.
En bona part dels països pobres, la religió s’ha conformat com un espai on expressar malestar i reaccions contra els elements que consideren causants de la seva situació, però també en les perifèries d’Europa han reaparegut fenòmens religiosos molt intensos que mantenen nexes complexos amb conflictes polítics nacionals o internacionals. Tot això genera la necessitat de depurar i orientar les relacions entre religió i violència.
Un altre element altament preocupant és la tendència a construir estats confessionals. Iran o Aràbia Saudita són una mostra d’ells, en aquest cas musulmà. Però Israel al novembre de 2014 va aprovar un projecte de llei per declarar a Israel un “Estat jueu”, és a dir, un Estat confessional. Quan un Estat es declara confessional mostra la seva voluntat de prioritzar la identitat religiosa per sobre de la democràcia, ja que les orientacions jurídiques que es derivaran tendiran a afavorir ciutadans que professin la religió que ha marcat l’Estat com a pròpia; en el cas d’Israel, els principis del judaisme estaran per sobre dels principis dels ciutadans que professin una altra religió com la musulmana. La confesionalidad de l’Estat acaba afectant a altres elements com la llengua, les festivitats, els espais sagrats o altres elements que regulen la vida de les persones, escolarització, divorcis, etc.
L’Estat rus constitucionalment no és confessional, però en la pràctica, la relació tan estreta entre el Govern rus a l’església ortodoxa recorda al nacionalcatolicisme espanyol del període de la dictadura franquista.
El perill que s’albira és el de redactar o modificar qualsevol Constitució definint l’Estat en termes religiosos, la qual cosa representa un pas enrere considerable, ja que trenca amb la igualtat social i política dels ciutadans a no ser segregats per raons de raça, religió o gènere. Vivim un període de temps en el qual necessitem reafirmar la importància de la separació dels poders polítics i dels religiosos.
Llegeix l'article a Público.
Compartir
Publicacions Relacionades
