Virus, lliçons per al futur
Aquests dies els polítics no són els que generen les notícies, els mitjans ofereixen tota classe de notícies al voltant de la COVID 19 i quan els polítics parlen, encara que sigui del virus, acostumen a fer pena i provocar tristesa. Ens donen una imatge permanentment electoralista, les seves al·locucions van dirigides a criticar totes les decisions que pren el govern central, les critiquen per excessives o per timorates; el seu discurs va dirigit als seus electors, volen transmetre’ls la imatge que ells sempre estan en guàrdia, sempre disposats a criticar el que sigui i per tant mostrar als seus electors que ells ho farien millor. Senyors polítics aprofitin l’aturada del tancament per a modificar les seves formes d’actuació política, abandonin el llenguatge banal electoralista i construeixin proposades de futur.
Algunes reflexions des del confinament a casa i la finestra al món que té en la premsa, la ràdio i la TV, o el whatsapp (del qual ja estic esgotada amb tant de missatge i tanta oferta per passar les hores).
M’ha agradat que la persona que cada dia informa sobre l’estat del virus, infectats, morts, hospitalitzats, l’estat dels hospitals, etc. no sigui un polític. A mi em mereix més confiança i credibilitat, es nota que sap del que parla, amb coneixement tècnic i científic. Transmet la imatge que es fa el que es pot i amb els recursos que es tenen. Sense electoralismes.
No m’ha agradat que a les rodes de premsa tinguin protagonisme la ministra de Defensa i els caps militars. Aquesta és una crisi sanitària i els qui han de parlar són experts sanitaris, el ministre de sanitat o els directors generals responsables de les àrees relacionades amb la sanitat. O han de parlar ministres o directors generals que estan implantat mesures socials per mitigar la crisi, la provocada per l’estat d’alarma. Necessitem mesures que ens protegeixin del contagi del virus, mesures que ens puguin curar, però sobretot necessitem mesures per protegir les persones que no rebran salaris. En pocs dies podrem saber si les mesures que ha pres l’executiu són suficients o no, podrem saber si les mesures de protecció han arribat a tots o quanta gent s’ha quedat a la cuneta. A aquesta crisi sanitària se li acoblarà la crisi econòmica.
És evident que la crisi econòmica que es generarà serà dura, però és important no deixar persones o grups de persones en la desesperació de no tenir res, ni aliments. La desesperació i la sensació de no tenir sortides s’agreujaran amb el tancament i pot comportar reaccions com les d’assaltar establiments d’aliments o les de donar suport a sortides polítiques autoritàries.
No m’ha agradat el llenguatge militar o militarista utilitzat i no només per part dels caps militars o policials a les rodes de premsa. Això no és una guerra, ni els ciutadans som soldats i no serveix el paral·lelisme; no és correcte banalitzar la utilització d’aquests termes, com tampoc és correcte utilitzar aquesta crisi per donar una imatge distorsionada de l’actuació militar. Les notícies ofereixen una imatge excessiva de l’actuació dels militars, per exemple, en la construcció de l’hospital improvisat de l’IFEMA, com si haguessin estat els únics o haguessin estat els principals, obviant la participació d’altres cossos. Necessitem decòrum en la utilització del llenguatge dels polítics i periodistes, en aquest context hi ha altres paraules que es poden fer servir com: enteresa, lliurament, sacrifici, deure, disciplina, solidaritat … En aquests contextos és adequat construir una altra classe de discurs cap a la societat i sobretot explicar la veritat, encara que aquesta sigui dura o dolorosa.
Ha estat correcta la rectificació del ministeri de Defensa. El primer dia que van sortir els militars al carrer, ho van fer amb les metralletes a la mà i en actitud amenaçadora de control de població. Ha estat correcte rectificar, eliminar les armes del carrer i efectuar tasques de suport necessàries socialment.
Aquests dies malgrat estar tancats, cal aprofitar la crisi per reflexionar a futur, per pensar en els canvis que cal dur a terme. És moment per a posar en relleu les febleses i vulnerabilitats que tenim, tant personals com globals.
Tenim una indústria de defensa protegida per l’Estat. Com és que la sanitat i la indústria que envolta el material sanitari, farmacèutic, de diagnòstic, etc. no ho està? No només està privatitzada, sinó que està en mans d’altres països. Les regles mercantils de beneficis i la globalització ens posen de manifest que cal prendre un altre rumb. La Sanitat privada ha mostrat ser el que és, un negoci, la seva obligació és amb els accionistes, repartir beneficis, no volen entrar en pèrdues davant aquesta pandèmia. Les bates, màscares i altres productes es compren a la Xina. Per quin motiu aquí no hi ha qui els produeixi? El mercat imposa els criteris producció en funció del cost, així, quan arriba una crisi estem sense recursos i sense eines per actuar, depenem d’altres països i de les seves polítiques. El sistema sanitari i la salut no poden ser mercaderies i no poden regir-se per criteris mercantils. Hem d’establir regles noves.
Si les decisions que ha pres el govern de Sánchez són prou encertades pot ser que salvem un altre escull de caràcter polític. És important que el resultat final, quan es faci el balanç de la sortida d’aquesta crisi puguem dir que ha estat bo, que s’ha actuat bé. Si el resultat fos que la Xina ho ha fet millor que Espanya o Europa, la conclusió seria dura. El missatge que donaríem és que els governs autoritaris són més eficients que els democràtics per resoldre problemes de gran envergadura.
Lea el artículo en Público
Compartir
Publicacions Relacionades
