Virus, seguretat i pèrdua de drets
Un simple virus, que ni tan sols és un ser viu, ens ha submergit en una gran crisi sanitària, econòmica, social i política. L’Estratègia Europea de Seguretat de 2003 i 2008 cita com a amenaces a la seguretat d’Europa la possibilitat d’una pandèmia (Sida o Ébola), però no sembla que els estats hagin desenvolupat plans de prevenció davant d’aquesta amenaça. Tot sembla indicar què ens ha enxampat sense preparació.
Un cop detectada la gravetat d’aquesta pandèmia, la major part dels governs, amb formes jurídiques diverses, van decretar el confinament a casa de la població. Per aconseguir que acceptéssim tancar-nos a casa van haver de desplegar una campanya comunicativa impressionant. Les metàfores utilitzades eren bèl·liques: estem en guerra, guerra al virus, tots som soldats, vencerem, trinxeres, els herois… les metàfores comunicatives es tornen essencials per tal que la població accepti les mesures que el govern implantarà. En aquesta pandèmia les mesures han estat aturar l’economia, confinar les persones i restringir diversos drets. Durant la crisi econòmica del 2008 les metàfores eren sanitàries i les mesures injectar fons públics per salvar el sistema financer.
A Europa no s’han produït respostes militaritzades, l’exèrcit ha tingut un paper d’organisme civil, s’ha dedicat a desinfectar espais públics i residències de gent gran. Però en alguns països de l’América Llatina han aprofitat aquesta crisi per treure l’exèrcit al carrer i que faci funcions de patrullatge i protecció de certs negocis com el comerç, o reformes legislatives, com al Perú, per assignar a l’exèrcit funcions policials i capacitat per utilitzar les armes al carrer contra la població.
A Europa s’han posat en marxa mesures de seguretat, amb restriccions de drets fonamentals, així se’ns ha tret el dret a la mobilitat (no podíem sortir de casa excepte per anar a comprar aliments o medicaments), el dret de manifestació, el dret de reunió o el dret d’ocupar l’espai públic. La policia tenia assignada la tasca d’impedir, amb coaccions, que sortíssim de casa i exercíssim qualsevol d’aquests drets. Aquests drets sabem que lentament els anirem recuperant, com ja estem veient, però la meva gran preocupació es troba en la previsió de que una part d’algun d’aquests drets no el recuperarem. L’experiència de l’11S (crisi terrorisme) ens mostra que hi ha mesures que es van aplicar en moments de crisis que no s’han revertit, com entrar en un aeroport amb líquids de més de 100 ml, l’ocupació de Guantánamo amb una base militar que mai ha estat tancada o el nivell d’alerta 5 a Paris, que confereix poders especials a la policia.
Una altra mesura de seguretat que s’ha posat en marxa, amb diferents intensitats, ha estat el control de població mitjançant aplicacions de mòbil, unes aplicacions que de manera voluntària (a Europa) o de manera obligada (a la Xina o a Corea del Sud) permeten saber si tens o no el virus, els teus moviments, i en cas de tenir el virus saber les persones amb les quals has tingut contacte i aïllar-les. A Europa moltes persones fascinades per les tecnologies accepten voluntàriament la baixada d’aquestes aplicacions, però amb això estem contribuint voluntàriament a perdre el dret a la privacitat. Recordem les paraules de Hannah Arendt: un govern autoritari el primer que elimina és el dret a la privacitat. És necessari que no cedim drets, que no ens deixem fascinar per la tecnologia i no acceptem que l’Estat impulsi i implementi tecnologia de control social. No és l’Estat qui ha de controlar la societat, és la societat que ha de controlar l’Estat.
En una crisi sanitària com aquesta és rellevant que reflexionem sobre el concepte de seguretat, que ens formulem preguntes com: la seguretat de qui? Qui és l’objecte de la seguretat? i la seguretat enfront de què? de què ens hem de protegir? Aquesta epidèmia ens mostra que la seguretat com a valor absolut no existeix, que som vulnerables, que no ens hem d’obsessionar amb el virus. Li hem de tenir respecte, ser prudents, però no podem deixar-nos vèncer per la por. En el llenguatge bèl·lic d’aquests dies, l’enemic és el veí, les persones que ens envolten i que ens poden transmetre el virus. No hem de caure en aquests raonaments i en aquestes pors. La nostra seguretat no passa per una aplicació que ens digui si al nostre al voltant hi ha algú amb virus, la nostra seguretat consisteix en tenir un sistema sanitari que pugui atendre’ns, cuidar-nos i curar-nos en cas de contreure el virus. La seguretat que les persones necessitem consisteix en que davant un infortuni com aquest la sanitat ens atendrà i l’Estat ens ajudarà econòmicament.
Quan les persones pensen que l’enemic és el veí que pot contagiar-nos, sorgeixen reaccions racistes contra xinesos, gitanos, contra els pobres o fòbies contra el personal sanitari. No ens hem de deixar dominar per la por, un virus no és un perill, és un risc que cal assumir i gestionar.
En termes de governança és preocupant el balanç que es faci, quan passi la crisi, Quin govern ha estat més eficaç per gestionar una crisi d’aquest tipus? Un govern autocràtic com el xinès o una democràcia com Europa/Espanya? És perillós que el balanç final sigui que governs autoritaris són més eficients en la gestió de crisi que els governs democràtics. Aquesta crisi incrementarà el nombre de persones que donen suport a formes polítiques autoritàries, especialment a grups polítics d’extrema dreta, grups que en el cas espanyol aposten per una recentralització de competències i per disminuir el grau de competència de les autonomies.
Encara que estiguem mig confinats, cal tornar a l’activisme social, cal estar atents a no perdre drets en nom de la seguretat, cal estar atents a no acceptar visions securitàries de problemes com epidèmies, terrorisme, canvi climàtic o migracions i, en definitiva, pensar que la Revolució no pot quedar-se en quarantena.
Llegeix l'article a Público
Compartir
Publicacions Relacionades
