Fer les paus avui, una mirada

Fer les paus avui, una mirada

Tot i que sabem que som capaces d’actuar de manera noviolenta i construir relacions pacífiques, les nostres vides continuen travessades per la violència. L’objectiu d’aquest article és oferir una mirada que, d’una banda, expliqui algunes de les causes de la violència avui i, de l’altre, ofereixi vies per a la construcció de la pau.

QÜESTIONS PRELIMINARS O DES D’ON ESCRIC
Escric aquestes línies des d’un posicionament feminista i noviolent. Ho faig sense que això suposi adoptar un punt de vista tancat, sinó sent conscient de que tot posicionament és transitori i variable. I ho subratllo aquí perquè sóc conscient que el meu punt de partida determina la “meva” anàlisi.

Hem declaro propera a una visió feminista crítica amb el patriarcat, però també amb el capitalisme i, en general, amb tots aquells mitjans a través dels quals opera el poder en forma de dominació. És una aposta a favor dels drets humans i d’una concepció i una pràctica del poder com a capacitat o competència.

Escric també des d’un posicionament noviolent, marcat per la voluntat d’actuar de manera que els meus actes no vulnerin la llibertat i les necessitats vitals de les persones, dels animals o de la natura. És una postura que aposta per l’escolta, l’empatia o el diàleg a l’hora de resoldre els conflictes i que necessàriament passa per la construcció creativa d’alternatives a la violència.
A més, és un posicionament que vol ser conscient del dolor i la ràbia de moltes persones que han estat víctimes d’abusos i de violència. Persones que sovint manifesten la necessitat de trencar amb allò que ho ha fet possible i que, eventualment, poden utilitzar la violència com a últim recurs en una situació d’indefenció o d’invisibilitat.

LA VIOLÈNCIA ÉS UNA REALITAT. LA PAU, TAMBÉ
L’any 1989, després d’una reunió de científics d’arreu del món celebrada a Sevilla, l’UNESCO va fer pública una declaració en la qual s’afirma que la violència no és quelcom innat a l’ésser humà. Les nostres actituds violentes no són fruit d’una determinació genètica, sinó que són el resultat de processos de socialització.

Des d’aquest punt de vista, es distingeix entre la violència, que es defineix com l’ús de la força contra una persona, animal o natura i que atempta contra alguna de les seves necessitats bàsiques, de l’agressivitat, que seria quelcom innat a tot ésser humà, relacionat al nostre instint de supervivència.

Ara bé, afirmar que no som violentes per naturalesa no resol el problema; la violència existeix i és un fet que totes coneixem. Les persones som capaces d’exercir violència tant en el sí de les relacions humanes, com en les relacions que establim amb altres animals o amb la natura que ens acull. Tal i com apunta Vicent Martínez Guzmán, les persones tenim la capacitat de marginar-nos, d’excloure’ns o d’entrar en guerra.

No obstant, si bé la violència forma part de la realitat, també és real que les persones tenim capacitats per a resoldre els conflictes mitjançant el diàleg i l’empatia, de ser solidàries o de crear institucions que promoguin la justícia. Si és realista afirmar que els éssers humans podem actuar de manera violenta, també ho és afirmar que podem fer les paus.

En paraules del propi Vicent Martínez Guzmán1 :
“las relaciones humanas las podemos configurar o conformar de muchas formas diferentes y siempre podemos pedir cuentas por cómo las “performamos”,

[así pues]

admitimos que los seres humanos nos marginamos, nos excluimos y hacemos la guerra (…) Esa no es toda la realidad que es más compleja. También es real que los seres humanos somos capaces de “performar” o configurar nuestras relaciones personales potenciando el cariño, el cuidado y la ternura, afrontando por medios pacíficos los conflictos humanos, transformando la posibilidad de la exclusión, la miseria, crear instituciones pacíficas y hacer políticas para la paz. “(Guzmán, 2005, p. 17)

A més a més, les persones, dotades de cultura, tenim capacitats per a demanar-nos i donar-nos raons d’allò que ens fem les unes a les altres, i d’allò que li fem a la natura. És a dir, podem demanar-nos raons de les nostres relacions violentes, de per què hem actuat amb violència i no d’una altra manera, donat que sabem que tenim capacitats per a actuar de manera noviolenta.

QUÈ ENTENEM PER PAU?
Com ja apuntàvem més amunt, pau i violència estan íntimament lligades. Aquesta perspectiva va ser introduïda per Johan Galtung en la seva definició de “pau positiva”2.

La pau, per a Galtung, és alguna cosa més que l’absència de guerra. Aquesta darrera és la definició pròpia de la pax romana, que l’autor qualifica de pau negativa. A l’Imperi Romà, la pau tenia el sentit d’ordre intern basat en l’imperatiu de la llei. Era una pau relativa a les persones que dins l’imperi tenien l’estatus de ciutadans. En canvi, en relació als bàrbars o extrangers s’aplicava la famosa dita: si vis pacem para bellum (“si vols pau, prepara la guerra”). Aquesta màxima romana serà la precursora de l’anomenada guerra justa: la guerra lliurada contra els estrangers –també aplicada en els casos de rebelions internes– sovint amb la voluntat d’universalitzar l’ordre o llei pròpia.


Triangle de les Violències de J. Galtung

En front d’aquesta perspectiva, la pau positiva de Galtung suposa l’absència de tot tipus de violència, a saber: directa, estructural i cultural. La violència directa és la més visible i està formada per la violència física, psicològica o verbal. La violència estructural, menys visible, està formada per tot el conjunt d’estructures físiques o organitzatives que impedeixen la satisfacció de les necessitats bàsiques de totes les persones. I, finalment, la violència cultural està formada pel conjunt d’actituds, valors o costums que creen un marc ideològic legitimador tant de la violència estructural com de la violència directa.

Com veiem, aquesta definició encara suposa una aproximació negativa al concepte de pau. Tot i així, posa les bases per al desenvolupament d’una tasca positiva favor de la pau i que passa pel treball a favor de la justícia social –entesa com la satisfacció de les necessitats bàsiques de totes les persones– i per la deconstrucció dels discursos que legitimen la violència.

LA VIOLÈNCIA TRAVESSA LES NOSTRES VIDES
A continuació, senyalaré algunes de les causes culturals i estructurals que, al meu entendre, expliquen, en part, el grau de  violència del què som testimonis avui.

La violència com una fatalitat natural i històrica (violència cultural)

Des del punt de vista de la violècia cultural, aquells discursos que afirmen que la violència és una fatalitat natural i/o històrica insuperable són, en ells mateixos, discursos violents.
D’una banda, i tot i que no està clar que allò “natural” sigui més fàcil de modificar que allò “cultural” o, inclús, que la divisió entre natural o cultural no sigui una frontera clara, sovint s’usa l’adjectiu natural per qualificar alguna cosa de determinant i no modificable. Argumentar que la violència és una característica natural dels éssers humans ens pot portar a l’immobilisme, a no fer res per a evitar-la.

D’altra banda, és rellevant notar que sovint se’ns explica la història apuntant els episodis violents que s’han donat entre persones, comunitats o estats, mentre són menys comunes o invisibles aquelles històries que estudien o donen a conèixer relacions pacífiques. D’aquí, la típica frase que afirma que “sempre hi ha hagut guerres i sempre les hi haurà”. Cal visibilitzar,
doncs, les experiències i sabers locals de construcció de pau per a fer-la possible també en els nostres imaginaris.3

cooptontinesAnnaSanchez

Tontine El tontine és una mena de cooperativa de crèdit informal i sense interessos que utilitzen alguns grups de dones africanes.

La violència institucionalitzada (violència estructural)

Si parlem de violència estructral avui, hem de parlar necessàriament de capitalisme. Vivim immerses en un sistema  que està generant l’empobriment de gran part de la població munidal i la destrucció del medi en el qual habitem. Mil milions de persones viuen en l’extrema pobresa, cada dia 80.000 persones moren a causa de la fam i uns 4 milions moren cada d’any a causa del VIH. Davant d’això, les institucions que en prinicipi van ser creades per a garantir el repartiment de la riquesa i el benestar de totes les persones, permeten, avui en dia, l’enriquiment d’uns quants en contra l’empobriment de molts.

Institucions com el Fons Monetari Interacional, el Banc Mundial –amb els plans d’ajust i mecansmes de deute que generen–, la Unió Europea, o els Estats que la conformen, disposen de macanismes a través dels quals es fa efectiu el capitalisme. Un sistema que posa les relacions productives encaminades cap al benefici i el creixement econòmic per sobre de les necessitats de les persones. Amb l’objectiu de maximitzar el benefici econòmic, s’exploten la mà d’obra i els recursos naturals, a la vegada que es tendeix a invisibilitzar les relacions reproductives i de sosteniment de la vida de les que, no obstant, el sistema capitalista n’és completament dependent.4

Pel que fa a l’aspecte polític, totes aquestes institucions es basen, en el millor dels casos, en una democràcia representativa amb pocs espais per a la participació directa dels i les ciutadanes i, en general, de les persones a les quals afecten les seves decisions. Les institucions d’àmbit internacional com el Banc Mundial, les Nacions Unides o l’Organització Mundial del Comerç (OMC) són dominades pels estats occidentals o països enriquits, mentre que la major part dels estats dels països empobrits hi tenen poca o ninguna representació.5  Els estats, al seu torn, funcionen en base a democràcies representatives basades en sistemes partitocràtics que limiten la participació en la presa de decision d’interès públic de les persones que hi habiten.
Des d’aquest punt de vista, el capitalisme i els actuals sistemes i estructures de  presa de decisions d’interès públic es mostren avui en dia incapaços de garantir les necessitats humanes bàsiques, tant pel que fa a les necessitats  materials –salut, educació, accés a l’alimentació o a la vivenda, etc.–, com a les immaterials –reconeixement, identitat–.

Dades del 2012 extretes del Banc Mundial: Subcriptions and voting powers of member countries.

percentagevotFMIAnnaSanchez

CONCLUSIONS
Per tot el que he anat exposant, la construcció de la pau passa, al meu entendre, per repensar i construir, des de baix i de manera cooperativa, un nou sistema econòmic, així com nous discursos i estructures polítiques amb la voluntat de fer front a les necessitats bàsiques de totes les persones. Cal treballar per a la reconstrucció de relacions no basades en la dominació, l’exclusió o l’explotació, però també cal lidiar, ara i aquí, amb el dolor i la ràbia acumulada durant anys per moltes persones i amb el dany causat a l’entorn.

Aquesta tasca passa per generar espais i destinar prou temps a crear relacions basades en la cooperació, la solidaritat i en una concepció de la seguretat que impliqui el benestar de totes les persones. Més enllà del necessari treball productiu, cal destinar espais i temps a la nostra reconstrucció com a subjectes lliures i polítics, i a les tasques reproductives i de manteniment de la vida.

Les noves tecnologies i els sabers locals, les experiències de comunitats sovint invisibilitzades per la història oficial, ens serviran per a construir la pau des de les nostres comunitats. La pau, com la violència, no és una realitat absoluta, cal, però que reconstruïm les nostres potencialitats per a viure lliures d’injustícies.

1 V. Martínez Guzman: Podemos hacer las pacesi. Ed. Desclée de Brouwer, col. Ètica Aplicada, Bilbao, 2005.
2 Galtung, J.: Paz por medios pacíficos. Paz y conflicto, desarrollo y civilización. Ed. Bakeaz-Gernika Gogoratuz, Gernika, 2003.
3 Sobre aquest punt és interessant la lectura de: Boaventura de Sousa Santos: Descolonizar el saber, reinventar e poder. Ed. Trilce, Uruguai, 2010.
4 Per a més informació sobre el tema, és interessant la lectura d’ecofeministes com Yayo Herrero (antropòloga, educadora social i coordinadora d’Ecologistas en Acción), i les propostes  per a una economia feminista d’autores com Cristina Carrasco (professora al Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona)
5 En institucions com el Banc Mundial o l’OMC, el percentatge de vot dels països que hi són representats depèn de la quantitat de diners que hi deidiquen. Pel que fa a les Nacions Unides, el Consell de Seguretat –l’òrgan amb capacitat de declarar la legitimitat de l’ús de la violència– està composat pels països “triomfadors” de la II Guerra Mundial. Tots ells amb dret a veto.


  Llegeix l'article a la Revista Papers 53 de la Lliga dels Drets dels Pobles

 26/04/2013

Linia de recerca :
Publicat en la Lliga dels Drets dels Pobles, el 26/04/2013
Destaquem: Nou mapa interactiu sobre la militarització de fronteres!