La política militar en temps de crisi

La política militar en temps de crisi

Amb certa discreció, el govern de Mariano Rajoy va definint el seu planejament de la política militar per a aquesta legislatura. El juliol passat aprovava la directiva de Defensa Nacional (DDN 2012)1  i, el desembre, la Directiva de Política de Defensa (DPD 2012)2

El que ha sorprès més ha estat, justament, la poca cura en presentar-la. Tant la Moncloa com el mateix Ministeri de Defensa han publicat un document mal escanejat, que sembla més un esborrany o el treball d’un alumne poc aplicat que no les línies que han de regir la política militar espanyola en aquesta legislatura. Els governs del PSOE es van preocupar d’emparar les seves dues Directives de Defensa amb una aparença de profunda reflexió, i fins i tot es va donar un pas més, en l’estela del que han anat fent els principals aliats atlantistes, amb l’elaboració d’una primera Estratègia de Seguretat Nacional (ESS 2011)3,  però sense que això impliqués cap canvi significatiu en la manera d’abordar la seguretat . Però el Partit Popular mai ha tingut la necessitat de guanyar-se l’estament militar o la confiança dels aliats tradicionals, com sí que ha hagut de fer el PSOE. Però no ens equivoquem: malgrat l’aire destraler i despreocupat d’aquesta DDN 2012, no s’aparta del consens que els dos partits de govern han portat en la política militar des de la transició. Hi ha una línia de continuïtat en la militarització de la seguretat i els grans objectius de la política militar que es concreten en: un esforç continuat de rearmament i modernització de les forces armades en desenvolupar la industria militar i l’exportació d’armament; en fer de l’exèrcit un instrument de l’acció exterior; en participar sense cap qüestionament de les principals aliances militars occidentals, i en fomentar l’anomenada cultura de defensa, per combatre la desafecció de la societat espanyola vers les forces armades.
La DDN 2012 ve marcada per la forta crisi econòmica i el context de retallades pressupostàries imposades per la troica europea i la seva política d’austericidi. I això es tradueix en dues prioritats principals que articulen tota la directiva: el manteniment de les capacitats de les Forces Armades i l’impuls de la indústria militar espanyola, amb un suport explícit a l’exportació d’armament.

El principal objectiu de la DDN 2012 és, per tant, el manteniment de les capacitats de les forces armades, operant també en els aspectes organitzatius que puguin optimitzar-les. Així, s’anuncien nous plans de transformació per millorar l’eficiència dels exèrcits i l’aprofitament dels recursos. Aquesta línia ja s’ha vist reflectida en els pressupostos militars 2013 que tenen una caiguda formal respecte al 2012 de tan sols un 3,15%, i això sense saber la liquidació final del pressupost que el 2012 ja va ser d’un escandalós 28,65%, més gran que l’inicialment pressupostat.
La justificació de mantenir unes forces armades fortes i una despesa militar elevada, que malgrat la crisi -i a diferència de la despesa social- s’ha mantingut en nivells alts, ve de la mà d’un discurs nacionalista que argumenta que la principal aportació espanyola a la seguretat mundial és assegurar la pròpia seguretat amb fortalesa i decisió, tot posant l’èmfasi en el que anomena amenaces no compartides. Amenaces que cal entendre com les que provenen del nord d’Àfrica, en especial de Ceuta i Melilla, i que no estan cobertes per l’ajuda mútua militar de l’article 5 de l’OTAN. Per poder fer front a aquestes amenaces, la nova directiva condueix a la conclusió de la necessitat d’esmerçar esforços per tal d’assegurar un nivell nacional de dissuasió creïble i suficient, és a dir, garantir la despesa militar, sense oblidar, com recullen les directius finals, desenvolupar accions per tal que el paraigües defensiu de UE i OTAN acullin totes les nostres necessitats de seguretat.

Però això no és obstacle perquè el Govern aprofiti la DDN per retre acatament al lideratge dels EUA en la guerra contra el terror, que ara apareix sota l’eufemisme de la lluita contra els riscos i amenaces globals, i particularment d’aquells que sorgeixen d’organitzacions no estatals. Això sí, sense qüestionar l’absoluta il•legalitat internacional de les accions nord-americanes en la guerra contra el terror. No està de més recordar els constants atacs amb drons –avions no tripulats- i l’extensió de la seva càrrega de mort a homes, dones i nens aliens;  la seva política constant d’assassinats selectius, les execucions sumàries sense intervenció judicial que porten a debats esperpèntics, com discutir si és lícit assassinar extrajudicialment un ciutadà nord-americà, però que en absolut discuteixen la legalitat d’assassinar qualsevol persona estrangera que decideixi el comitè de la mort que setmanalment encapçala el president Obama, la continuïtat de la vergonya de la presó de Guantánamo, o les guerres d’Iraq i Afganistan.
No és casual, doncs, que d’aquesta directiva hagin desaparegut les declaracions, encara que només fossin declaracions, que l’anterior DDN 20084  feia, que les intervencions militars s’havien de desenvolupar en l’absolut respecte als drets humans i a la legalitat internacional, en particular de Nacions Unides.

Com tots els documents d’estratègia de seguretat espanyols des del final de la guerra freda, la DDN 2012 reconeix la no existència d’amenaces convencionals a la seguretat de l’Estat espanyol. Parla d’amenaces no convencionals com el terrorisme, el crim organitzat o el narcotràfic, riscos tots ells derivats de la globalització, però no planteja cap estratègia creïble per fer-los front que surti del que és convencional o militar. Així, no parla de control sobre els fluxos financers o els paradisos fiscals.

Es preocupa pels riscos que es projecten cap a Espanya des d’Àfrica, i en particular per l’anomenada pirateria de les costes somalis i la més recent al Golf de Guinea. Però no al•ludeix per res a les repercussions que tindrà sobre això el desmantellament de les polítiques de cooperació, o el menyspreu més complet que es té dels interessos de la població somali en favor dels de la industria pesquera espanyola a les seves costes.

Pel que fa a Iberoamèrica, situa les amenaces del narcotràfic i del terrorisme. Però aquests riscos no tenen res a veure amb polítiques militars, està parlant de riscos que cal afrontar amb polítiques preventives de cooperació, de mesures policials quan calgui o de mesures que ja comencen a reclamar molts països, com la legalització de les drogues il•lícites, per poder acabar amb la criminalitat que es desenvolupa amb les prohibicions.

Destaquen com a novetats la referència, sense embuts, a les empreses transnacionals espanyoles que es veuen convertides així en subjectes de seguretat en peu d’igualtat amb la ciutadania, i a la seguretat de les matèries primeres que garanteixen la nostra forma de vida, i que ningú es confongui, no s’està parlant de seguretat de les matèries primeres en territori espanyol enfront a tercers.

La DDN 2012 posa com a tasca d’aquesta legislatura reformular la política de defensa desenvolupada pel govern de Zapatero, i anuncia una revisió de l’Estratègia Espanyola de Seguretat de 20115  i una nova Revisió Estratègica de la Defensa (l’anterior és dels temps d’Aznar).  La nova Directiva concreta també canvis legislatius que s’abordaran amb un projecte de llei que recollirà les bases de l’organització militar i el desenvolupament de les lleis de Carrera Militar i de Drets i Deures dels Membres de les Forces Armades. I seguint amb aquest impuls legislatiu, el Govern ja ha presentat un projecte de llei de Règim Disciplinari Militar, després d’imposar una sanció d’un mes i un dia de privació de llibertat a Jorge Bravo, líder de l’AUME  (Associació Unificada de Militars Espanyols).6

No podia faltar com a objectiu de la política militar l’extensió del militarisme a tota la ciutadania l’anomenada promoció de la consciencia de defensa, la cultura de defensa, i més en un context de progressiu qüestionament de la despesa militar, en fort contrast amb les polítiques d’austericidi i de brutal retallada de la despesa social.

(1) http://www.defensa.gob.es/Galerias/politica/seguridad-defensa/ficheros/DGL-DirectivaDefensaNacional-2012.pdf
(2) “Nueva Directiva de Política de Defensa.” Revista Española de Defensa 2012: 16-17.
(3) http://www.defensa.gob.es/Galerias/politica/seguridad-defensa/ficheros/DGL-2011-EstrategiaEspanolaSeguridad.pdf
(4)http://www.defensa.gob.es/Galerias/politica/seguridad-defensa/ficheros/DGL-DDN-1-2008.pdf
(5)El 31/05/2013 el Govern va aprovar la Estrategia de Seguridad Nacional. Un proyecto compartido, disponible a http://www.lamoncloa.gob.es/NR/rdonlyres/5A600DAD-CFEF-45C1-84F0-DF5B06684E26/0/EstrategiaSeguridad_3105.pdf
(6) Per declarar que abans que retallar el sou dels militars s’hauria d’estalviar en “despeses supèrflues de les Forces Armades, com festes, celebració d’aniversaris, jures de bandera amb població civil, ús racionals de vehicles oficials, vins [o] lliurament de premis”. “Defensa niega a un juez civil el expediente disciplinario abierto al líder de AUME.” El País, 7/04/2013.



 03/07/2013


Linia de recerca :
Destaquem: Nou mapa interactiu sobre la militarització de fronteres!