Aclariments sobre la desobediència

Aclariments sobre la desobediència

El conflicte que es viu a Catalunya amb l’Estat al voltant de l’autodeterminació a fet que es parli sovint de desobediència.

La desobediència al costat de la rebel·lia han estat les eines mes utilitzades al llarg de la història de la humanitat per fer front a injustícies o lleis arbitraries que retallen els drets i llibertats de les persones. Encara que entre ambdues existeix una diferència substancial. La rebel·lia pot optar per l’acció pacífica o exercir-se de forma violenta contra l’ordre establert; mentre que la desobediència sempre es no violenta. D’Espàrtac als partisans la llista és plena d’exemples de rebels que empraren la violència. D’igual manera la llista de la desobediència és igual de llarga.

Fixem-nos que en la nostra cosmogonia, Adan i Eva desobeïren a Déu i Prometeu robar el foc als Déus. La història està plena de desobedients que desafiaren l’ordre establert. Sòcrates prengué la cicuta abans que renegar de les seves creences; Thomàs More escollir la seva consciència i morí en el patíbul; Giordano Bruno no va voler abdicar de les seves idees copernicanes i morí a la foguera. En l’etapa contemporània Thoreau, Gandhi, Rosa Parks, Luther King, les sufragistes i tants altres com els nostres insubmisos al Servei Militar Obligatori desobeïren la llei i acceptaren anar a la presó abans que renunciar a les seves idees, o actualment, els membres de la PAH que arrisquen ser sancionats per impedir els desnonaments decretats per jutges.

Considerant que la democràcia és el sistema polític que proporciona millors garanties per a la participació de la ciutadania en favor de la igualtat, la llibertat i la justícia. Es pot afegir, que la democràcia actual està lluny d’aconseguir aquests ideals, perquè existeixen llacunes i espais imperfectes, manifestament millorables i en algun àmbit on la democràcia és inexistent (per exemple en els CIES). Aleshores, és lògic que hagi ciutadania que s’enfronti a la llei per democratitzar aquests espais. Per aquest motiu l’objecció de consciència està recollida en l’ordenament jurídic de la majoria dels estats democràtics i en conseqüència és un acte legítim de insubmissió davant una llei que es considera injusta.

Però practicar la desobediència obre un conflicte entre moral i obligacions jurídiques. Es l’etern conflicte entre llibertat individual de consciència i el deure a compartir les regles d’una comunitat per a la convivència social. Malgrat això, alguns dels més prestigiosos teòrics del pensament polític, Hannah Arendt, Jürgen Habermas, Norberto Bobbio i John Rawls reconeixen la desobediència com una de les garanties de l’estat de dret. Precisament ha fet fortuna la denominació de Rwals sobre desobediència que descriu com un acte públic, noviolent, conscient i polític, contrari a la llei comès amb el propòsit d’ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern. Excel·lent resum al que cal afegir algunes qüestions que pensadors insubmisos de la talla de Thoreau, Gandhi i Luther King: una, que, per que tingui credibilitat la desobediència a d’estar al servei de l’interès general de la població; dues més no menys importants i que estan estretament entrelligades: que es tracta d’un acte individual; l’altra, que cal assumir les conseqüències de la desobediència. Perquè malgrat es pugui fer de manera col·lectiva, les conseqüències de desobeir un ordenament jurídic sempre recauran sobre l’individu que l’ha infringit.

A propòsit del conflicte que viu Catalunya entorn a la independència i la demanda majoritària de la població de fer un referèndum per decidir el seu futur polític, el Govern de l’Estat ha respòs que es tracte d’un acte contrari a la llei. Aleshores, és lògic que una part de la ciutadania catalana vegi vulnerada la seva voluntat i en consciència reclami la desobediència. Però aquí cal una precisió, la desobediència global i total contra l’Estat només té sentit en una dictadura, però no en un Estat amb separació de poders i amb regles democràtiques. Aquest és el taló d’Aquil·les de la desobediència civil, que mentre funciona contra governs autoritaris, en democràcies formals és de molta més difícil aplicació, perquè ha d’anar dirigit contra una llei però no contra tot l’ordenament jurídic.

Així no es pot ser frívol o equívoc amb el concepte de desobediència, perquè aquesta comporta una condició molt estricta ja mencionada, l’assumpció de responsabilitats. Un governant o funcionari, com qualsevol altra ciutadà, poden negar-se per motius de consciència a aplicar l’ordenament jurídic, però per a ser conseqüents haurien de dimitir. La ciutadania que no té responsabilitats de govern o no és funcionaria poden, per motius de consciència, incomplir una llei i s’arrisquen a ser sancionats o anar a presó; però ni el funcionari pot negar-se a aplicar la llei, ni tampoc el governant que les promulga pot incomplir-les sense posar en perill ser inhabilitat.


  Llegeix l'article al Diari Ara.

 16/11/2015


Linia de recerca :
Publicat en Diari Ara, el 16/11/2015
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"